29
de novembre
de
2023, 10:08
Actualitzat:
13:11h
"Fes-me una bona necrològica". La frase de l'historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952-2023), després d'una entrevista, va deixar aclaparat el periodista i explica quina va ser l'actitud del ja malaguanyat científic social davant el fet definitiu. La mort certificada aquest dimecres no ha agafat desprevingut l'historiador, a qui un càncer se l'ha endut als 71 anys. Fa mesos que Culla, acostumat a analitzar els processos d'esdeveniments històrics i contextualitzar-los en el seu temps, era conscient que això, temps, era precisament el que se li escolava. Tots els qui en aquests darrers mesos hi han parlat han pogut assistir a la serenitat, no exempta d'un punt d'ironia, amb què el professor s'ha acomiadat de nosaltres.
L'entrevista que va concedir l'agost passat a Nació, a casa seva, va ser un repàs a la trajectòria d'un científic social que va combinar al llarg de la seva trajectòria la docència i la recerca. Totes dues amb èxit notable. Com a professor, es pot dir que el 2022-23, el darrer curs que impartia i que havia de ser ben normal, va començar amb l'aparició del càncer que se l'ha endut. Un total de 46 anys a la UAB, que van iniciar-se el 1977, en els inicis de la Transició. Explicava que havia fet classes a més de 10.000 alumnes. Sentia passió per les aules i estava convençut que els alumnes s'ho passaven bé. Sovint somiava amb aquestes classes a les quals s'enfrontava com si actués en un escenari. El guió se'l sabia molt bé.
Com a investigador, la seva producció va ser molt rellevant. De la seva recerca, quedarà com un clàssic la que va ser la seva tesi doctoral, sobre el republicanisme lerrouxistaa Catalunya. Una immersió en fonts de primera mà que li va permetre rebutjar molts dels estereotips sobre el moviment liderat per Lerroux. També va fer estudis aprofundits sobre alguns partits polítics, com Esquerra Republicana de Catalunya. 1931-2012 o La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008. Uns títols que no han de sorprendre si sabem que, durant anys, l'autor tenia l'humor d'assistir als congressos de la major part de partits catalans i hi recollia tota mena de material.
En ocasions, la passió i l'estudi s'entrellaçaven. Com en el llibre Israel, el somni i la tragèdia, on es troben el rigor de l'investigador i la seva proximitat amb la causa sionista. Un tema aquest que el va fer participar de més d'una controvèrsia. I on, curiosament, també va trobar-se amb estranys companys de lluita. Culla explicava divertit com va rebre un reconeixement de l'ambaixada d'Israel en un acte on va compartir protagonisme amb José María Aznar.
Perquè Culla era moltes més coses, a banda d'acadèmic. De ploma afilada, col·laborador en molts mitjans, la seva identificació amb el nacionalisme era evident, des dels anys en què va formar part de la Fundació Acta, impulsada a finals dels 80 per l'exconseller de Cultura Max Cahner per aplegar un grup de joves pensadors nacionalistes. La divulgació històrica i la presència a TV3 van ser un altre àmbit d'actuació. Culla va dirigir el programa televisiu Segle XX durant una llarga etapa (1991-2013).
Poques coses li eren alienes en el debat social. Va ser membre de la junta del Cercle d'Economia (2011-19), on seria un exponent de les posicions més catalanistes. Socis que el van conèixer, de posicions diferents, elogiaven la seva actitud, sempre ponderada en una entitat que és especialment plural i on els documents que s'hi elaboraven passen per moltes mans.
L'any 2017, la seva col·laboració al diari El País va ser suspesa. Eren els moments més tensos del procés i el rotatiu madrileny entrava en una deriva molt agressiva que va acabar fent incompatible una firma com la de Culla, que mai va abjurar de les seves idees, expressades amb rigor i alhora convenciment.
L'agost passat, Joan B. Culla i la seva dona van fer les darreres vacances junts. Va ser al sud de França, un indret que coneixien i on anaven sovint. En els darrers mesos havia comentat que, malgrat el cop que suposava la malaltia, la seva situació era millor que la de moltes persones que afrontaven un procés similar molt més joves. Als seus 71 anys, ell mirava enrere i creia que deixava un bon llegat. No li mancava raó. Però l'última ensenyança ha estat entomar la fi del seu trajecte vital amb una serenitat admirable. Ha estat la darrera lliçó del professor.
L'entrevista que va concedir l'agost passat a Nació, a casa seva, va ser un repàs a la trajectòria d'un científic social que va combinar al llarg de la seva trajectòria la docència i la recerca. Totes dues amb èxit notable. Com a professor, es pot dir que el 2022-23, el darrer curs que impartia i que havia de ser ben normal, va començar amb l'aparició del càncer que se l'ha endut. Un total de 46 anys a la UAB, que van iniciar-se el 1977, en els inicis de la Transició. Explicava que havia fet classes a més de 10.000 alumnes. Sentia passió per les aules i estava convençut que els alumnes s'ho passaven bé. Sovint somiava amb aquestes classes a les quals s'enfrontava com si actués en un escenari. El guió se'l sabia molt bé.
Com a investigador, la seva producció va ser molt rellevant. De la seva recerca, quedarà com un clàssic la que va ser la seva tesi doctoral, sobre el republicanisme lerrouxistaa Catalunya. Una immersió en fonts de primera mà que li va permetre rebutjar molts dels estereotips sobre el moviment liderat per Lerroux. També va fer estudis aprofundits sobre alguns partits polítics, com Esquerra Republicana de Catalunya. 1931-2012 o La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008. Uns títols que no han de sorprendre si sabem que, durant anys, l'autor tenia l'humor d'assistir als congressos de la major part de partits catalans i hi recollia tota mena de material.
En ocasions, la passió i l'estudi s'entrellaçaven. Com en el llibre Israel, el somni i la tragèdia, on es troben el rigor de l'investigador i la seva proximitat amb la causa sionista. Un tema aquest que el va fer participar de més d'una controvèrsia. I on, curiosament, també va trobar-se amb estranys companys de lluita. Culla explicava divertit com va rebre un reconeixement de l'ambaixada d'Israel en un acte on va compartir protagonisme amb José María Aznar.
Perquè Culla era moltes més coses, a banda d'acadèmic. De ploma afilada, col·laborador en molts mitjans, la seva identificació amb el nacionalisme era evident, des dels anys en què va formar part de la Fundació Acta, impulsada a finals dels 80 per l'exconseller de Cultura Max Cahner per aplegar un grup de joves pensadors nacionalistes. La divulgació històrica i la presència a TV3 van ser un altre àmbit d'actuació. Culla va dirigir el programa televisiu Segle XX durant una llarga etapa (1991-2013).
Poques coses li eren alienes en el debat social. Va ser membre de la junta del Cercle d'Economia (2011-19), on seria un exponent de les posicions més catalanistes. Socis que el van conèixer, de posicions diferents, elogiaven la seva actitud, sempre ponderada en una entitat que és especialment plural i on els documents que s'hi elaboraven passen per moltes mans.
L'any 2017, la seva col·laboració al diari El País va ser suspesa. Eren els moments més tensos del procés i el rotatiu madrileny entrava en una deriva molt agressiva que va acabar fent incompatible una firma com la de Culla, que mai va abjurar de les seves idees, expressades amb rigor i alhora convenciment.
L'agost passat, Joan B. Culla i la seva dona van fer les darreres vacances junts. Va ser al sud de França, un indret que coneixien i on anaven sovint. En els darrers mesos havia comentat que, malgrat el cop que suposava la malaltia, la seva situació era millor que la de moltes persones que afrontaven un procés similar molt més joves. Als seus 71 anys, ell mirava enrere i creia que deixava un bon llegat. No li mancava raó. Però l'última ensenyança ha estat entomar la fi del seu trajecte vital amb una serenitat admirable. Ha estat la darrera lliçó del professor.