Quan Ramon Margalef encara no era una de les figures capçals de l'ecologia a Catalunya, va començar a freqüentar el jardí botànic de Marimurtra. A la dècada dels anys 40 del segle passat, la seva relació amb el mecenes alemany Carl Faust el va permetre instal·lar-se durant llargues temporades a una casa que havia ordenat construir l'home de negocis per permetre'l estudiar el fitoplàncton de la costa de Blanes. Amb l'anàlisi de les mostres recol·lectades gràcies a l'ajuda d'un patró de pesca va començar a forjar una trajectòria professional que el va convertir en el primer catedràtic a l'estat en ecologia. Avui, Ramon Margalef també és el nom propi d'uns premis que la Generalitat cedeix a científics de talla internacional per reconèixer la seva trajectòria.
El de Pep Canadell (Sabadell, 1961) també es pot relacionar amb aquest nom. Enguany ha estat guardonat amb la distinció per les seves contribucions en l'estudi de la mitigació dels efectes del canvi climàtic. L'estudi del cicle de carboni, que segueix el desenvolupament de les partícules a través d'aire, aigua, terra i vegetació, és del més destacat en el seu currículum. El biòleg actualment és el diector exectiu del Global Carbon Project, una iniciativa que aplega científics internacionals per analitzar els gasos d'efecte hivernacle, a més de ser investigador en cap del CSIRO Climate Science Centre, a Austràlia, on viu. Rep a Nació justament on va començar seva trajectòria, a la casa de Faust de Marimurtra.
Després de més de dues dècades d'experiènia, els efectes del canvi climàtic han canviat molt amb zones que en són més sensibles, com el Mediterrani. En quin punt ens trobem en el seu desenvolupament i cap a on anem?
Als anys 90, quan vaig començar, s'intentava entendre què volia dir això del canvi climàtic i què comportava apujar un o dos graus la temperatura. Què significava per a la gent, l'economia i els governs que han de prendre decisions. Penso que en aquell moment realment vèiem els impactes com una cosa del futur, propis de països en vies de desenvolupament. I el que ha canviat en tres dècades és exactament això, el què deiem que passaria quan era més difícil de discernir quin seria l'impacte del canvi climàtic provocat per les nostres emissions.
Ha quedat molt clar. Ara tenim dues terceres parts del món que han viscut uns estralls que no havien vist mai a la vida, ja sigui la d'un nen de 14 anys o una àvia de 82. Ara es comença a entendre que és una cosa diferent a aquelles condicions naturals que vèiem fa uns anys.

- Pep Canadell, durant l'entrevista a Nació
- Hugo Fernández
La resiliència de les comunitats és precisament una de les qüestions que els experts considereu que "està de moda" a l'hora de fer front al canvi climàtic. Això ens fa oblidar de la mitigació de les emissions de gasos d'efecte hivernacle?
Fins fa no gaire tot era qüestió de la mitigació, només. Per a la política i la comunitat científica, l'adaptació era el germanet petit: hi havia poca inversió i això ha canviat molt. Ho ha fet precisament pel mateix que he comentat, que la gent està experimentant fenòmens nous, que mai havien existit i que la prioritat és protegir la població, la infraestructura i els ecosistemes sensibles. Hi ha hagut molt canvi. Sí que hi ha molta tensió a l'hora de decidir on col·locar els diners... Allò de: "Tenim un milió d'euros, on els posem? A la mitigació o a protegir la societat del proper estiu terrible que vindrà l'any que ve?".
És una qüestió que hem de maniobrar molt bé, perquè el canvi climatic i l'escalfament global no tenen límits. No podem tornar al planeta que vam viure. I els límits d'adaptació seran molt clars, sense tenir en compte aquelles regions on no podrem viure, fer agricultura, activitats econòmiques o de lleure. Ens hem d'enfocar molt estrictament de la mitigació. Hem de parar l'escalfament global. Mira el que dic! Parar l'escalfament global. No pas eliminar-lo. Aquesta és la diferència del canvi climàtic respecte als altres problemes ambientals. Destruïm els boscos i després els reforestem. No recordem com eren, però ja ens està bé. Amb aquestes accions intentem frenar [el canvi climàtic] i parar el que últimament està provocant. I el que deien fa molts anys, de tallar de soca-rel el diòxid de carboni de seguida, són somnis.
Aquesta setmana acaba la COP31, on s'han destacat casos com el de les inundacions del Nepal, les morts atribuïbles a les calorades d'Europa o el Superniño que s'està formant. Podem parlar de grans fórmules adaptades a una crisi que és global?
No, aquestes coses es tracten de manera regional, sobretot. Barcelona ha de buscar els seus plans i els altres pobles de Catalunya hauran de fer el mateix, com la resta. Les característiques úniques de cada lloc condicionen molt com es pot actuar. Quan parles d'inundacions, has de tenir en compte la geomorfologia específica del territori que marcarà què es pot fer i què no davant els aiguats. Les onades de calor, per exemple, sí que són una mica més genèriques. Les pujades de temperatura amb molta humitat, com les de la costa catalana, l'Índia o el Pakistan, representen un problema molt gran i la població vulnerable és la que hi està més exposada.

- Pep Canadell, a la casa de Faust del jardí bòtanic Marimurtra
- Hugo Fernández
Sovint la tasca de la investigació s'ha fixat en els embornals de diòxid de carboni. És el mètode més efectiu per capturar-lo, però hi ha alguns sistemes (com el cas de la criosfera) que estan greument afectades. Estem a punt de col·lapsar i no ho sabem?
La resposta ràpida és que no, excepte quan parlem del nivell del mar. Això sí que és imparable. L'Amazones pot col·lapsar o no, com el permafrost, però la preocupació amb les nostres aigües és més gran. La raó és l'expansió tèrmica dels oceans, és a dir, que estan molt calents de la superfície per tota la temperatura excessiva que han anat guanyant i que en els propers cent anys començarà a baixar i s'expandirà.
Perquè quedi clar: si ens aturéssim en els dos graus d'anomalia de temperatura global, per sobre del que marca l'acord de París, d'aquí a 300 anys a ningú no li importarà, però el nivell del mar, sí. La mitjana de totes les previsions és que tindrem un metre i mig de més. Això redibuixarà les costes mundials, llurs costes i totes les ciutats. Pensa-ho, no és el metre i mig del que has d'estar preocupat, sinó del metre i mig que hi ha en marea alta i quan hi ha una tempesta.
És la situació que podria haver d'aquí a tres segles, que a ningú no li importa, però el procés ja ha començat i és un no parar. És per això que que intentem mitigar els gasos, gestionar-los i adaptar-nos a les condicions que provoquen. Intentem parar que el sistema empitjori. Per això hem d'invertit en tots aquests tres conceptes i invertir en reduir les emissions a zero, perquè és el que realment ho atura. Això és important: si estem posant 43.000 milions de tones de diòxid de carboni a l'atmosfera, han d'anar-hi a zero.
"Cal parar l'escalfament global. No pas eliminar-lo. Aquesta és la diferència del canvi climàtic respecte als altres problemes ambientals"
Perquè no podem crear uns embornals que no existeixen de manera natural. Els oceans i boscos engoleixen la meitat de la nostra pol·lució cada any. Per això els estudiem tant, perquè el problema climàtic és la meitat del que els homes i dones provoquen amb els combustibles fòssils i la desforestació. I les anàlisis indiquen que cada vegada es fan menys eficients. Un oceà amb aigua calenta no els farà tan bons a l'hora de treure diòxid de carboni en un futur.
Però, és clar, si vas a l'Amazones i fas aquestes tales com les que hem vist en els últims vint anys... aquest no es col·lapsa, però fa una devallada brutal. Es recupera any rere any, però no veiem clar que sigui total. I, naturalment, si aquestes coses passen amb més freqüència, hi ha un moment en què la fusta es trenca i també el sistema. Però no està a punt de col·lapsar. M'agrada dir sempre el mateix: jo a la nit no dormo perquè senti que alguna cosa col·lapsarà i tots esyem a les últimes, sinó que no ho faig perquè emetem 43.000 milions de tones de CO2 i això és una monstruositat que ningú no entén i que ha d'anar a zero. I els passos per rebatre-ho s'han d'enfocar a les fonts d'energia i descarbonitzar el sistema.

- "Els passos per rebatre l'emissió de diòxid de carboni s'han d'enfocar a les fonts d'energia i descarbonitzar el sistema", per a Pep Canadell
- Hugo Fernández
Com es pot ser realista a la transició energètica?
El 2026 tenim molt clar què hem de fer i com de gran ha de ser. I amb això pots resoldre tres quartes parts del problema, "una bala de plata", com coneixem en anglès. Fa 15 anys parlàvem de grans camions que funcionarien amb hidrògen o cotxes petits amb electricitat... ara tot això són romanços. A la mineria d'Austràlia s'utilitzen tractors elèctrics. Això ningú ho havia somiat abans. Com l'electrificació a la Xina o a l'interior de Mongòlia. Què hem de fer? Buscar alternatives, pas a pas, en el transport. Que falten punts de càrrega? Aquesta és la política que cal fer. Si aquesta és la dificultat que no podem superar per salvar aquest planeta i el nostre estil de vida, ja podem plegar i fer una altra cosa.
Ramon Margalef sovint deia que rebia molts premis però que ningú no se l'escoltava. Ho sent així? La comunitat científica ho sent?
Et permet veure moltes coses arreu el món. A Biejing, a la Xina, hi ha entre un 50% i un 80% de cotxes elèctrics. Hi viuen vint milions d'habitants. A Barcelona, a Catalunya, en canvi, hi ha un problema cultural molt gran i de lideratge per fer aquesta transició. Perquè la cultura no surt de les pedres, surt del lideratge. Farà que la ciutat sigui més neta, amb menys morts atribuïbles a la pol·lució. Tot això es pot arreglar amb solucions com les de Vietnam, on la majoria de cotxes són elèctrics, o Xile, que té més bateries elèctriques químiques que cap altre lloc del món. Com al Pakistan, que estan desenvolupant una revolució solar.
S'escolta d'una manera diferent segons cada regió del món?
La Xina fa cotxes elèctrics per contribuir a la mitigació, sinó perquè és l'economia del futur i no són burros. Pensar que els alemanys volien mantenir els cotxes de combustió el màxim temps possible és fer-se un tret. L'economia del futur és una altra "automobilitat". La visió necessita que vingui del lideratge, dels polítics, de les institucions socials.
