Després de dues setmanes, la COP d’enguany (la cimera del clima de Nacions Unides) ha passat força desapercebuda a casa nostra. Entre la vaga general i la campanya electoral, hem tingut ben poc temps per fixar-nos en unes negociacions climàtiques que, a la pràctica, decidiran el futur del nostre planeta i les nostres vides.
Durant 12 dies, a Turquia, els països de tot el món han estat cridats a debatre sobre com evitar temperatures extremes, com adaptar els nostres territoris a l’emergència climàtica i, sobretot, quant costarà tot plegat i qui ho pagarà. Cal dir, però, que l’actualitat també ha passat de llarg d’aquesta COP31 perquè, oh sorpresa, un any més no s’albira cap avenç real en els eixos centrals de negociació.
Així doncs, de què s’ha parlat a Turquia? O millor dit, de què no s’ha parlat?
Davant el bloqueig sistemàtic per assolir acords ambiciosos, les presidències de les cimeres opten cada cop més per llançar eslògans cridaners i documents polítics que acaparen l’atenció mediàtica mentre els espais formals queden encallats. Aquest any, ha estat el torn de la bipresidència turca i australiana, que ha impulsat el que es coneix com a cover decision (resolució final), una decisió política de caràcter general que pot incloure qüestions que no s’han incorporat prèviament a l’agenda oficial.
Ara bé, el segon esborrany d’aquest document, que es va posar ahir sobre la taula, apunta cap a un text buit de compromisos vinculants i ple de les posicions estatals més regressives, cosa que ha indignat a les organitzacions de la societat civil que ja critiquen una manca de lideratge "indignant i absolutament vergonyosa" per part de les presidències de la COP31. Mentre que la versió anterior del text reafirmava la “transició per deixar enrere els combustibles fòssils” i tenia un paràgraf que demanava "eliminar-los progressivament", la nova proposta ho substitueix per un compromís més feble de "transició global irreversible" cap a menys emissions, sense esmentar ni un sol cop la paraula "fòssil".
En conseqüència, sens dubte, el gran titular d’aquesta cover decision se l’endú l’objectiu del "35x35", que busca que l’electricitat arribi al 35% del consum final d’energia mundial el 2035. Sobre el paper sona bé, però a la pràctica preocupa profundament, ja que pot esdevenir un autèntic cavall de Troia per a la descarbonització justa: d'una banda, el text no vincula aquesta electrificació a les energies renovables i, per tant, s’obre la porta perquè les nuclears i fins i tot el carbó i el gas es colin per la porta del darrere per generar aquesta electricitat; no ens val qualsevol electrificació si no és neta, justa i en mans de la gent. D'altra banda, no només preocupa com es genera aquesta electricitat, sinó qui la consumirà. Aquesta electrificació ha de servir per garantir drets i cobrir les necessitats bàsiques de la majoria de la població del planeta, i no per alimentar el creixement desbocat d’infraestructures d’intel·ligència artificial i centres de dades de les grans corporacions tecnològiques.
Alhora, la cover decision també dona via lliure a falses solucions com la captura i emmagatzematge de carboni, o els mercats de carboni: tecnologies cares, no provades a gran escala i que serveixen d’excusa perfecta perquè les grans empreses contaminants segueixin fent-ho sense conseqüències i posant-se la medalla de "sostenibles".
I mentre els focus apunten a aquestes grans consignes, desvien l’atenció de les línies de negociació que segueixen encallades any rere any des de l’Acord de París: la mitigació, l’adaptació, el finançament climàtic, la transició justa o com fer front a les pèrdues i danys causats pel desastre climàtic.
El finançament n’és l’exemple més clar, i és que països desenvolupats, com la Unió Europea, han estat bloquejant els avenços en finançament climàtic fins al punt que la xifra de 120.000 milions de dòlars necessaris per a l’adaptació el 2035 ha desaparegut de les taules de negociació, i l’acord sobre el punt de partida per triplicar el finançament per a l’adaptació s’ha ajornat a l’any que ve.
O també és evident la debilitat del fons de pèrdues i danys en casos com el del Nepal, que a hores d’ara només ha rebut un 0,74% dels 2.690 milions de dòlars en què s’estimen els danys i les pèrdues econòmiques de la catàstrofe del mes d’agost.
Aquest divendres, a les 18h de la tarda (hora turca) acaba oficialment la COP31, així que només queden poques hores per evitar que la cimera es tanqui amb grans desacords en les qüestions clau. Als passadissos de la venue es comenta que probablement les negociacions s’allargaran fins dissabte (i potser diumenge), i això encara ens dona un bri d’esperança per a que tornin a entrar al text els combustibles fòssils i un finançament real.
Això sí, passi el que passi, el llegat d’Antalya serà l’eslògan que ha aconseguit distreure l’atenció de les solucions reals a la crisi climàtica.


