- El pactòmetre del 12-M: qui suma amb qui?
- Tots els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12-M
Quan es pregunta als companys de partit i als rivals polítics de Pere Aragonès una paraula per definir-lo, una de les que més es repeteix és aquesta: "Endreçat". Un adjectiu que enllaça amb una confessió feta pública fa uns anys, quan va aterrar al Palau de la Generalitat. De petit, va dir, preferia ser l'àrbitre quan els amics organitzaven un partit de futbol. Forjat a les joventuts d'ERC, diputat de llarga trajectòria, alt càrrec amb Oriol Junqueras a Economia durant l'1-O, actor principal de la Generalitat en plena vigència del 155, vicepresident amb Quim Torra i president des del maig del 2021, Aragonès deixa ara la primera fila de la política. Una decisió que quadra amb el caràcter cartesià que el defineix.
"És d'aquells amb qui sempre és millor anar preparat a les reunions, perquè ho té tot al cap", han assenyalat al llarg de la legislatura membres del Govern. Discret, amb caràcter en situacions difícils, però amb bon humor -les famoses imitacions- en la distància curta, va ser el president més jove en arribar al càrrec i les eleccions del 12-M -pèrdua de 13 escons- l'han obligat a fer un pas enrere. Emblema del gir d'ERC cap al pragmatisme en la relació amb l'Estat -enrere quedaven fotografies amb el cartell de l'Espanya ens roba que promovia quan liderava les joventuts republicanes- i cap a conferir importància a la gestió -amb resultats desiguals-, serà expresident amb només 41 anys.
La nit electoral, assenyala el seu entorn, ja havia pres la decisió de plegar. Dissabte va cuinar calet a la sal, va anar a sopar amb la seva dona, Janina Juli, i l'endemà va anar a votar a Pineda de Mar acompanyat també de la seva filla Clàudia, que va ser una de les protagonistes inesperades de la presa de possessió del maig del 2021. Diumenge va dinar amb els sogres i, amb els resultats a la mà, va tenir clar que l'única opció era una sortida de la primera línia. L'ha comunicat amb una posada en escena curiosa, sol, i només s'ha abraçat just després amb Marta Vilalta. Tot i haver fet "la millor campanya", com deien els seus assessors, la ciutadania l'ha enviat a l'oposició. No deixarà, això sí, els càrrecs al partit.
Al llarg dels últims anys, dins del seu cercle de confiança ha escoltat opinions divergents sobre la percepció que tenien els seus assessors sobre el rumb del Govern i de l'estratègia política. Com podia ser, li deien algunes veus, que amb un executiu monocolor, sense crisis diàries -sí remodelacions al gabinet- amb l'economia funcionant i acords rellevants amb l'Estat, el gran èxit fos no caure en les enquestes? "Han confiat en el fet que n'hi havia prou tenint la raó", resumeixen interlocutors d'Aragonès. La campanya electoral n'és l'exemple: lluny de girs de timó, el president en funcions ha optat per persistir en les "propostes". Unes propostes que, en certa manera, van arribar tard, ja amb les eleccions convocades.
Aragonès ha topat amb la falta d'horitzons -ni el referèndum ni el finançament singular depenien d'ell-, les dificultats del gir pragmàtic -els beneficis de la desjudicialització se'ls ha endut Junts, per bé que el president ha participat en la negociació dels indults i de l'amnistia- i les lluites caïnites de l'independentisme. Amb Junts, des del primer moment de compartir Govern, va entendre que no estaria tranquil. L'alineació de la primera taula de diàleg el va enfrontar amb Jordi Sànchez i Jordi Turull, i la qüestió de confiança anunciada pels exsocis durant el debat de política general del 2022 ho va fer saltar tot pels aires. Va pagar-ne les conseqüències Jordi Puigneró, a qui va cessar com a vicepresident.
Junts va atribuir la destitució a Oriol Junqueras, però el cert és que Aragonès no va portar bé la "deslleialtat" de Puigneró, de la mateixa manera que no ha portat bé el "menyspreu" que detectava en l'entorn de Carles Puigdemont, amb qui s'ha vist més aviat poc en aquesta legislatura. "No han acceptat mai que tinguem la presidència", han indicat dirigents republicans al llarg de tot el mandat. Els intents de dotar-lo de perfil amb lideratge sempre han acabat topant amb la manca de projecció, amb índexs de coneixements preocupants que s'intentaven combatre amb la imatge de president treballador i enfocat a resoldre problemes. Episodis com la crisi en les oposicions no el van ajudar, precisament.
Envoltat de persones fidels -Laura Vilagrà i Sergi Sabrià, en essència- i amb discrepàncies soterrades amb el partit en una situació de bicefàlia inèdita amb Junqueras, Aragonès no ha pogut aconseguir que la presidència fos una anècdota històrica després de vuitanta anys sense tenir-la. Advocat de formació, tenallat per una relació amb Pedro Sánchez que ha tendit a la desigualtat i debilitat per la situació de minoria parlamentària, Aragonès enfila la porta de sortida. Es va estrenar com a president amb una passejada per Nou Barris en què els seus acompanyants havien de recordar que era el president de la Generalitat a la gent amb qui es trobaven. Aquest dilluns, potser, se n'han tornat a recordar.