Mentre Pedro Sánchez s’ho rumia i la militància i dirigents del PSOE ens fan passar vergonya aliena fins al punt de gairebé fer-nos oblidar que en aquest cas són víctima en comptes de botxí, a Catalunya ens toca decidir el govern per als pròxims quatre anys. Salvador Illa va clarament davant però només té possibilitats de ser president si el bloc independentista no suma 68 escons. Si els suma, serà president el candidat independentista amb més escons, per això el duel de debò en aquesta campanya electoral és entre ERC i Junts, i no entre els independentistes i el PSC: el 12 de maig a la nit, hi ha molts números que el gran triomfador sigui el que quedi segon.
En relació amb la pugna ERC-Junts, fins divendres totes les enquestes anaven dient més o menys el mateix: Junts va per davant, però no pel pretès efecte Puigdemont (més soroll mediàtic que no escons addicionals), sinó per la desmobilització de part de l’electorat republicà. Divendres, però, el CEO va trencar el consens demoscòpic, situant Aragonès dos punts percentuals i tres escons per davant de Puigdemont. Normalment, si hi ha una dotzena d’enquestes que diuen A, i només una que diu B, tendiríem a pensar que passarà A. En aquest cas, però, resulta que la que diu B la signa una institució que en l’actual etapa, liderada per Jordi Muñoz, ha vist com es disparava la seva reputació gràcies al rigor i la transparència dels seus mètodes d’anàlisi i treball. Si el CEO té raó, doncs, hi ha partit per la segona plaça.
Més enllà de l’atribució d’escons, la dada clau d’aquest darrer CEO és la dels indecisos, que ara mateix són un 35% dels enquestats. D’aquests, molts s’acabaran abstenint però n’hi ha un 60% que dubten entre diverses opcions, i entre ells, ni més ni menys que el 63% dubten entre ERC i un altre partit. Un 21% entre ERC i PSC, un 20% entre ERC i Junts, un 12% entre ERC i CUP, i un 10% entre ERC i Comuns. Segons com es resolguin aquests dubtes, Aragonès pot tenir la pitjor o la millor nit política de la seva vida. Són dades que parlen bé i malament d’Esquerra. Bé, perquè indiquen una gran centralitat política: molta gent que pensa molt diferent es planteja votar els republicans, un tret típic dels partits grans. Malament, perquè no han aprofitat el govern en solitari per consolidar un vot fidel i convençut i ara s’ho juguen tot en dues setmanes de campanya.
Mentre ERC busca la tecla màgica per decantar els indecisos, Puigdemont continua la seva campanya presidencialista, molt meritòria en termes de mobilització de la militància, que acudeix cada dia a Argelers en autocar des de diferents punts de Catalunya. Des del punt de vista del discurs, grinyola l’apel·lació al lideratge precisament quan ha decidit canviar d’estratègia i seguir la d’ERC (investir un president espanyol del 155 a canvi d’avenços negociats), però la campanya de Junts s’està assemblant molt a la dels bons temps de Convergència. Verb nacionalista inflamat al servei d’una estratègia pragmàtica. Jordi Pujol, inventor del truc original, ho ha detectat i ha sortit a anunciar el seu vot per Puigdemont. L’última columna de 2023 la vaig titular “L’any que Convergència va començar a tornar”. Quatre mesos després, constatem que continua tornant i cada cop és més a prop.