Per què a Time Out Paris pràcticament cada dia el contingut més visitat del web és Les meilleures expos à voir en ce moment à Paris, i, en canvi, a Time Out Barcelona l’article equivalent ocupa sempre les posicions baixes del rànquing? Algú potser contestarà que perquè a París l’oferta d’exposicions no només és molt més extensa que aquí, sinó de primer nivell mundial. Una altra resposta possible és que allà el nivell cultural mitjà de la població és més alt, i això multiplica les visites a les sales. La primera resposta posa l’èmfasi en l’oferta, la segona en la demanda, i totes dues són correctes. Però n’hi ha una tercera que les aplega i, sobretot, les explica les dues: perquè la cultura està en el centre del projecte nacional francès, de forma estructural i governi qui governi. La cultura a França no és important: és molt important.
A Catalunya, la cultura tenia històricament tots els números per ocupar el mateix espai. Primer, perquè el catalanisme va ser primer cultural i després —bastant després, de fet— polític. I, en segon lloc, perquè a falta de trets ètnics o religiosos distintius, es pot afirmar que allò que fa de Catalunya una societat amb consciència de nació diferenciada només pot ser el fet cultural. Tot portava de forma lògica a un paper molt protagonista de la cultura en el procés de reconstrucció nacional i institucional postdictadura, però no ha estat així. S’ha fet molta feina des del restabliment de la Generalitat? Sí, molta, però igual com se n’ha fet en matèria de salut, d’urbanisme o de serveis socials. A la Catalunya autònoma, la cultura ha estat una política sectorial més. La menys dotada pressupostàriament, per cert.
La centralitat social i política de la cultura en un país es pot mesurar de moltes maneres, des del paper que ocupa en el sistema educatiu fins al nombre de dies que obre les portades dels diaris o els informatius de les ràdios i televisions, passant per la quota de mercat dels creadors locals —músics, actors, escriptors, cineastes—, o l’estat de conservació del patrimoni. D’indicadors n’hi pot haver dotzenes, però la majoria tenen relació amb —o són conseqüència de– una dada que només es pot expressar en euros: la inversió pública en cultura, que a Catalunya ha estat escandalosament baixa des del restabliment de la Generalitat, al voltant d’un 1% del pressupost. Les coses no passen perquè sí, i aquest 1% ho explica gairebé tot.
És per això, que el que ha passat aquesta legislatura en l'àmbit pressupostari és històric per al sector. Només el vot contrari de Junts i Comuns al pressupost ha impedit que el pressupost de cultura de la Generalitat arribés al 2% promès per Pere Aragonès a l’inici de la legislatura. Els ritmes de creixement anuals hi portaven, i el factor Natàlia Garriga hi té molt a veure. Que el titular de la cartera de Cultura tingui ascendència sobre el president és molt important per al sector, i Natàlia Garriga en té. En té perquè es coneixen de fa molts anys, en té perquè van passar plegats el duríssim test de la pandèmia a la conselleria d’Economia, i en té perquè els seus coneixements sobre el funcionament de l’administració ajuden a resoldre problemes. I ja se sap que la gent que resol problemes es guanya la confiança i el respecte dels seus superiors.
La relació Garriga-Aragonès ha estat clau per fer possible el miracle pressupostari, i la resta ho ha posat l’excepcional equip polític i tècnic del departament, encapçalat pel secretari general, Jordi Foz. Hi ha hagut diners, sí, però a méss’han invertit encertant les prioritats, també en l’àmbit de la política lingüística, que feia molts anys que estava en estat vegetatiu i que per primer cop ha donat senyals de vida intel·ligent (l’audiovisual, el públic infantil i les xarxes socials al centre de la mirada). Seria una llàstima que el 12M escombrés aquesta represa de les polítiques culturals, reconeguda unànimement pel sector. Una autèntica llàstima.