De Carles Puigdemont sempre s'ha dit, amb certa raó, que les dinàmiques de partit no formen part dels seus interessos principals. Va ser un outsider -respectat- a Convergència, va marcar distàncies des del principi amb el PDECat -tot i que va acabar sent decisiu per situar-hi David Bonvehí i Marta Pascal al capdavant-, i va abandonar la presidència de Junts dos anys després de fundar-lo. Amb el pas del temps, això sí, hi ha acabat tornant, perquè en el fons mai havia acabat de marxar del tot. Dirigents de llarga trajectòria en l'espai convergent sostenen que ni tan sols a Jordi Pujol se li va concedir un poder similar a Convergència com el que exerceix l'expresident de la Generalitat a Junts. La manera de manar de Puigdemont, un lideratge fort, també s'ha d'interpretar per la gestió dels silencis.
I un de notori és el que està pràcticant cap a Toni Comín. Company de Govern de l'1-O -incloses escenes íntimes al voltant d'un piano en els dies previs al referèndum-, suport primordial a l'exili, company d'escó al Parlament Europeu, ara Comín ha vist com ha perdut el favor de Puigdemont. Com es pot arribar a aquesta conclusió? Per dues vies: perquè així ho testimonien des de la cúpula de Junts, i perquè Puigdemont esquiva qualsevol mostra de suport en públic. Ni quan van començar a aflorar les presumptes irregularitats al Consell de la República, ni quan va decidir presentar-se a la presidència de l'entitat -ha estat el número dos del líder de Junts des del principi-, ni tampoc quan va aparèixer la denúncia per assetjament sexual i laboral per part d'un exassessor. Un silenci de significat inequívoc.
De fet, en la cursa per liderar el Consell -és recomanable recuperar la sèrie de Bernat Surroca sobre una entitat que ha quedat lluny de les expectatives- Puigdemont s'ha alineat de manera discreta amb Jordi Domingo, excònsol major del Consolat de Mar. Lluís Puig, de fet, s'ha integrat en aquesta candidatura, que s'enfrontarà a la d'exconseller de Salut. El raper Valtònyc, que n'ha vist de tots colors a l'exili i gaudeix d'una relació d'amistat amb l'expresident, ha disparat amb bala contra Comín. No cal que Puigdemont surti a distanciar-se públicament del seu excompany al Parlament Europeu; amb els moviments del seu entorn i l'apadrinament -silenciós- del principal rival al Consell ja n'hi ha hagut prou.
No és la primera vegada que el líder de Junts deixa caure discretament algú a qui ell mateix ha situat en posicions de responsabilitat. Hi ha haver una etapa, no tan llunyana, en què Jordi Sànchez era un dirigent plenipotenciari dins l'estructura de Junts. Puigdemont el va fitxar com a número dos per a les eleccions del desembre del 2017, li va confiar la posada en marxa -fallida- de la Crida Nacional per la República i, amb el pas dels mesos, el va promoure com a secretari general de la primera direcció de Junts. Menys de dos anys després, ell mateix va acabar renunciant per discrepàncies personals i estratègiques. No només amb Puigdemont, sinó també amb Laura Borràs, que acabaria presidint el partit.
De fet, Borràs va entomar el lideratge orgànic en substitució de Puigdemont, que mai hi va tenir una relació del tot fluïda. El procés judicial -i la condemna per corrupció- sobre la Institució de les Lletres Catalanes va generar moments incòmodes i, després de la negociació de la investidura de Pedro Sánchez, l'expresident va interpretar que no tenia sentit liderar Junts sense ocupar-ne la presidència. Així que, enmig d'un silenci eloqüent, es va procedir a un relleu que va enterrar Borràs -enviada a una fundació que el seu entorn sosté que feia mesos que era un projecte propi- i tot el seu entorn. Al marge d'un entorn de la màxima confiança, Puigdemont tendeix a l'enamorament polític fugaç i, per tant, també a un desenamorament ràpid. El cas de Comín, delicat a tots nivells, n'és un nou exemple.