A principis d'octubre, un membre destacat de la permanent de Junts feia -en privat- aquesta consideració: "Que Toni Comín no sigui eurodiputat és un problema. La idea era posar Lluís Puig com a president del Consell per la República, perquè de Comín aniran sortint més coses". Les presumptes irregularitats econòmiques a l'entitat establerta a Brussel·les feia setmanes que eren públiques, però encara quedaven elements per sortir a la superfície. La denúncia per assetjament sexual i psicològic d'un exassessor de Junts al Parlament Europeu -avançada aquest divendres per La Vanguardia- suposa que Comín visqui les hores més baixes d'una trajectòria política heteroxoda i variable.
Hi ha un element que uneix les dues conductes presumptament irregulars: la casa de Paçà on Comín s'instal·la quan es desplaça a la Catalunya Nord. Hi ha despeses que l'auditor troba injustificades pel lloguer de l'habitatge -Comín les veu vàlides en tant que despeses de representació- i, en el cas del presumpte assetjament sexual, l'exassessor denuncia conductes inapropiades en aquesta mateixa casa. En la recta final de la campanya electoral de les eleccions del 9 de juny, l'habitatge de Paçà -on Nació va entrevistar el candidat de Junts el diumenge 2 de juny- era en bona mesura el quarter general de la llista. Aquell cap de setmana s'hi van desplaçar assessors amb maletes per fer-hi nit.
Comín va ser cap de llista a les europees després que Carles Puigdemont -amb qui va estrènyer llaços quan van coincidir al Govern del referèndum, un com a conseller de Salut a proposta d'ERC i l'altre com a president a última hora per la renúncia d'Artur Mas- optés per presentar-se a les catalanes com a candidat de Junts. Només va obtenir un escó -el seu-, a diferència dels tres obtinguts l'any 2019. Amb l'afegit que, a diferència de l'anterior legislatura comunitària, Comín no ha pogut asseure's a l'hemicicle. Això fa que no tingui aforament i que visqui legalment als llimbs, tenint en compte que encara no se li ha aplicat la llei d'amnistia. Porta a l'exili des de l'octuubre del 2017: hi va aterrar com a dirigent d'ERC.
Amb el pas dels mesos es va anar apropant a Puigdemont -amb qui tocava el piano en moments d'intimitat a la Casa dels Canonges quan s'acostava el xoc amb l'Estat-, i va acabar formant part del nucli fundador de Junts. Un pas lògic per la proximitat generada a Bèlgica, i que no desentona en una carrera marcada pels salts: va començar a Ciutadans pel Canvi, la plataforma de suport a Pasqual Maragall; crític dins del PSC amb Socialisme, Catalunya i Llibertat; convertit al sobiranisme en els moments àlgids del procés, quan es va fer proper a Oriol Junqueras; i finalment dirigent de Junts. Quan es va reunir la permanent del partit el 17 de gener a Brussel·les, es va asseure amb tota normalitat amb el grup.
I això que, en aquell moment, la incomoditat per la seva figura -arran de les revelacions sobre irregularitats al Consell- era un fet a les files del partit. Cada vegada que s'ha posat en qüestió alguna manera d'enfocar aspectes concrets -campanyes, discursos, estratègies, compareixences- i s'ha produït algun tipus de conflicte, la frase tendeix a assemblar-se a aquesta: "Ja sabem com és el Toni". Clara Ponsatí, consellera d'Ensenyament durant l'1-O, en destaca una característica en les seves memòries polítiques: la tendència a intervencions llargues en què totes les parts tenen, segons ell, la mateixa importància. No van acabar bé. La vehemència argumental sempre ha estat un dels seus trets.
La caiguda de Comín porta implícit un aspecte rellevant: ja no disposa de la protecció de Puigdemont, que coneixia els fets denunciats per l'exassessor. No ha fet cap tuit defensant-lo de les informacions sobre l'auditoria del Consell, per exemple. Tampoc li ha fet costat en la candidatura per ser president del Consell, del qual l'exconseller n'ha estat vicepresident des de la fundació. No disposar de la protecció del líder a l'exili implica, de facto, no gaudir del suport inequívoc de la cúpula del partit. De fet, diverses fonts consultades assenyalen que la candidatura de Jordi Domingo per liderar la institució establerta a l'exili. En les hores baixes, compten tant les paraules com els silencis.