No és fàcil trobar el to quan el món sorgit del 1945 es desintegra. Fa dos mesos que Donald Trump va tornar a posar els peus a la Casa Blanca i tot s'ha regirat. En tot aquest temps, el president nord-americà ha col·leccionat anuncis sobre aranzels, ha esbroncat Volodímir Zelenski, ha intentat desmantellar el departament d'Educació, ha comès errors dignes de pel·lícula -el xat de Signal sobre plans de guerra amb un periodista de The Atlantic és més greu del que sembla- i, sobretot, ha deixat clar que no li importa res del que passi a la resta del món. Sempre que no el perjudiqui o, més aviat, sempre que no en pugui treure profit. L'actor més desorientat és la Unió Europea.
Perquè, des que es va acabar la Segona Guerra Mundial i es van haver de guarir ferides entre països veïns que s'havien massacrat en la primera part del segle XX, Europa ha confiat la seguretat en els socis nord-americans. El paraigua de l'OTAN semblava infinit, i ara Elon Musk, principal influència de Trump, defensa que els Estats Units en surtin. Si el continent vol sentir-se segur -que no és el mateix que tenir garantida la seguretat-, haurà de pagar-se la seva pròpia defensa en el mig termini. S'esfondra el món posterior al 1945 i els països han de trobar la manera d'augmentar la despesa militar -ningú sap ben bé els graus d'amenaça imminents- sense trencar les bases de l'estat del benestar.
L'equilibri ha estat descrit aquest dimecres per Pedro Sánchez en una compareixença al Congrés dels Diputats en què ha garantit que arribar al 2% de la despesa militar no robarà "ni un cèntim" a l'estat del benestar. Per acabar-ho de quadrar, el govern espanyol haurà de presentar el nou pla de seguretat i defensa abans de l'estiu sense tenir pràcticament cap possibilitat de disposar de pressupostos. Com s'ho farà? Segur que hi ha vies. Convenceran els socis? Sumar no compra el relat del rearmament -la paraula tampoc agrada a Sánchez, que la va qüestionar públicament- i Oriol Junqueras qüestiona que la despesa militar europea -quatre vegades superior a la russa- hagi de créixer.
Res és senzill, en aquest context. L'abandonament del multilateralisme per part dels Estats Units implica que Europa repensi la política de defensa, però la retòrica exhibida fa pensar en un paraigua per prendre decisions impopulars. Aquests dies, les alertes dels mitjans informen sobre la possibilitat que Dinamarca obligui les dones a fer el servei militar, i s'adoba el terreny perquè la ciutadania estigui preparada per qualsevol escenari. Quan les institucions europees reclamen que es tingui el rebost ple per tres dies, per exemple, s'està intentant instal·lar la idea que qualsevol catàstrofe és possible en el curt termini. Por o perill real? L'experiència d'Ucraïna indica que les previsions poden saltar pels aires.
La por, o la projecció de la por, és clau en qualsevol escenari de conflicte potencialment traumàtic. La sèrie Paradise -molt recomanable, disponible a Disney- ho relata amb cruesa. Que el món és menys segur resulta una evidència, de la mateixa manera que ho són les amenaces sobre un continent atrapat entre els plans de Trump -divendres aterrarà a Groenlàndia el seu vicepresident- i la manca de pietat de Putin. Però la retòrica de la por porta associada un component de control que també és necessari per entomar decisions impopulars. Perquè, encara que Sánchez intenti quadrar el cercle, destinar més recursos a defensa implica treure'n d'altres partides. Sobretot si no es tenen pressupostos.