Un repàs a la setmana permet destil·lar tres grans carpetes que marquen la legislatura catalana. El funcionament de Rodalies -traspàs inclòs-, l'ampliació de l'aeroport del Prat -Maurici Lucena, president d'Aena, defensava dijous que Catalunya no es quedés al marge de cap inversió- i les finances catalanes -marcades per un dèficit fiscal que el Govern no quantifica, a l'espera que l'Estat publiqui les balances senceres- són qüestions que impacten amb força en el mandat de Salvador Illa i que comporten reminiscències de fa dues dècades. Perquè, en la legislatura del segon tripartit -2006-2010- es parlava exactament del mateix. Vint anys i un procés després, tot ha tornat al punt de partida.
Fins i tot un alt dirigent de Junts sostenia aquesta setmana que el ple monogràfic de Rodalies celebrat al Parlament tenia un aire similar als dies posterior a l'esfondrament del túnel del Carmel, fa tot just dues dècades. Si durant anys, a partir del 2012, a la cambra catalana s'hi parlava de pacte fiscal, de sobirania, d'autodeterminació, de referèndum unilateral i de declarar la independència, i després es va activar la maquinària contra la repressió, l'epicentre s'ha mogut cap a qüestions del dia a dia que, en certa manera, expliquen la gènesi del procés. Sense mal funcionament de Rodalies, sense debat sobre l'abast i la titularitat del Prat i sense finançament irresolt, el rumb sobiranista no hauria arrencat.
Més similituds entre el moment actual i el final de la primera dècada dels 2000. Tant a la Moncloa com al Palau de la Generalitat hi manaven els socialistes. A Madrid la presidència requeia sobre José Luis Rodríguez Zapatero, mentre que a Sant Jaume hi estava instal·lat José Montilla, successor de Pasqual Maragall. ERC brindava suport a Zapatero i, al mateix temps, formava part del Govern, des d'on va fer pressió per reformar el model de finançament, finalment pactat el 2009. CiU, amb Artur Mas a l'oposició al Parlament i Josep A. Duran i Lleida al Congrés dels Diputats, tenia incidència a Madrid, com es va demostrar en el pacte entre el líder convergent i Zapatero pel nou Estatut.
Ara, després de tenir la presidència de la Generalitat amb Pere Aragonès i d'haver pressionat en el seu dia per declarar la independència, ERC té dos principals projectes: aconseguir el finançament singular -pactat amb la investidura d'Illa- i afermar el traspàs de Rodalies, que es dona per fet que serà gradual i no exempt de sobresalts. I Junts, hereva en algunes qüestions -sobretot de quadres, però també de vestigis polítics genètics- de l'antiga Convergència, també fa costat al PSOE a Madrid a canvi d'incrementar competències, com és el cas de la immigració. I, a Suïssa, té el compromís del PSOE de parlar sobre el finançament. La proposta de Carles Puigdemont és sortir del règim comú.
En el mateix pacte que va permetre iniciar la negociació per la immigració, Junts va incloure que l'Estat havia de publicar les dades de les balances fiscals, compromís que s'ha concretat a mitges. Fins i tot el Govern, com va indicar aquest divendres Alícia Romero, consellera d'Economia, demana que es coneguin públicament. Això permetria un càlcul acurat del dèficit fiscal, que de moment l'executiu d'Illa no ha publicitat. Els últims càlculs efectuats per la Generalitat, tant en l'etapa d'ERC en solitari com quan Jaume Giró, de Junts, era el titular d'Economia, indicaven que els diners que no retornaven a Catalunya superaven els 20.000 milions d'euros anuals, al voltant del 8% del PIB.
I amb l'aeroport? Fa vint anys, la societat civil es va unir per demanar la gestió catalana de l'aeroport del Prat, mai aconseguida. El debat se centra ara en com ampliar una infraestructura que acull pràcticament 50 milions de passatgers cada exercici. I, si fa dues dècades els principals partits sobiranistes pretenien influir a l'Estat, ara ho tornen a intentar. Ramon Tremosaformarà part del consell d'Aena, i Eduard Gràcia, un economista afí a Junts, forma part de la cúpula de Renfe. Fitxatges que, en ple procés, s'haurien vist entelats per acusacions d'autonomisme i, pràcticament, de rendició pels qui ara els defensen. Potser perquè, dues dècades després, els debats són exactament els mateixos.