El procés independentista té, organitzativament, arrels múltiples. No se’n pot traçar una genealogia única, però hi ha almenys cinc elements clau. D’una banda, el relleu generacional en el món convergent, que va portar a primera línia, via JNC, dirigents sobiranistes, molts d’ells formats en el “Freedom for Catalonia” olímpic. Durant molt de temps aquests dirigents van operar sota l’esquema tradicional de CDC, però la llavor del gir sobiranista ja hi era. D’una altra banda, l’eclosió de la nova Esquerra Republicana, de la mà –fonamentalment- de Carod-Rovira que va saber teoritzar i construir un espai polític propi, el de l’anomenada "esquerra nacional" que ha acabat esdevenint central. El Pacte del Tinell en fou la culminació.
En tercer lloc, hi ha l’esquerra independentista. Després d’anys de travessa pel desert, devorada i marginalitzada per lluites fratricides i pel fracàs històric de l’estratègia de Terra Lliure, va aconseguir reteixir una xarxa de casals i d’assemblees locals que, poble a poble, van anar traient el cap als ajuntaments. Tot plegat va cristal·litzar en la CUP actual que, amb David Fernàndez com a cara visible, entra al Parlament el 2012 i sembla que ho fa per quedar-s’hi.
Però, com és evident per a qualsevol observador una mica atent, bona part de la història està fora dels partits. La candidatura Òmnium 21 que, encapçalada per Jordi Porta, va renovar a partir de l’any 2002 la vella entitat cultural hi té un paper fonamental. Des de llavors a ara Òmnium s’ha modernitzat, s’ha professionalitzat, ha crescut de manera exponencial fins als 120.000 socis i sòcies i ha acabat adoptant un discurs netament sobiranista. I, recentment, ha traslladat l’epicentre de la seva activitat fora de l’àmbit estricte de la llengua i la cultura.
Per una altra banda, després de l’experiència relativament breu però rellevant de la Plataforma pel Dret a Decidir, l’ANC va aconseguir recollir i donar forma organitzativa un independentisme més de base que havia anat creixent arreu de la geografia del Principat de Catalunya, sobretot a redós de les consultes populars per la independència que es van celebrar entre el setembre de 2009 i la primavera de 2011 a més de la meitat dels municipis catalans. L’ANC ha protagonitzat algunes de les mobilitzacions més que es recorden en aquest país, i ha sigut un motor bàsic de l’activisme independentista. Més recentment, arran de la intensa tardor de 2017, han emergit els comitès de defensa de la República, menys institucionalitzats i amb una presència i tarannà més divers, però que en general es caracteritzen per un activisme més combatiu, que desborda els límits de l’ANC.
Fixem-nos, tanmateix, en les dues grans entitats. Entre l’ANC i l’Òmnium, tot i la unitat d’acció que han mantingut, sempre hi ha hagut diferències substancials. Totes dues tenen socis, voluntaris i treballadors contractats. Però mentre en el dia a dia de l’Assemblea la base de socis voluntaris i la seva xarxa territorial hi té més pes, a l’Òmnium sovint hi predomina el paper de l’ampli equip professional. Més enllà d’això, l’ANC ha sigut, des de bon començament, un terreny de batalla entre diverses sensibilitats del sobiranisme. Les lluites internes han sigut una constant a la vida de l’Assemblea i en alguns moments han tingut una intensitat força elevada. Per contra, a l’Òmnium, la pluralitat de sensibilitats hi conviu d’una manera molt més cohesionada, en bona mesura gràcies a una cultura organitzativa pròpia que –malgrat les discrepàncies- aconsegueix aïllar-se de les lluites intestines d’altres espais. Possiblement per això l’Òmnium ha mantingut una veu pròpia, amb un accent especial en la cohesió social i la integració mentre que l’Assemblea ha apostat més pel paper d’estirar als partits.
En el fons, totes dues entitats han tingut una certa promiscuïtat amb els partits. És el que sol passar amb els moviments socials i els partits que els hi son propers. El cas de la coalició Junts pel Sí n’és la mostra principal: les presidentes d’Òmnium i l’ANC van participar a una llista que fou cuinada, en bona mesura, també a les seus de les entitats. Però d’aquella experiència sembla que les dues entitats n’han tret conclusions oposades: mentre l’Òmnium sembla voler reforçar la seva autonomia respecte l’esfera partidista, i dedicar-se a fer de societat civil tot preservant la seva veu i tarannà singular, a l’Assemblea s’hi ha imposat un vell projecte d’un sector dels seus fundadors. Fa anys que alguns dirigents de l’ANC defensen, en privat i en públic, la necessitat de fer el pas i implicar-se de manera més o menys explícita en la política electoral. L’aposta no és ja complementar sinó substituir els partits, a qui responsabilitzen de tot el que no ha anat bé els darrers temps.
Aquesta vella idea ha decantat ara en el projecte de les primàries obertes municipals, que l’ANC ha adoptat com a propi. Hi van donar suport més d’11.000 socis en una consulta interna que, tanmateix, va comptar amb la participació de menys d’un terç dels associats de l’entitat que, segons aquestes dades, serien uns 39.663. Una xifra elevada però molt lluny dels 120.000 de l’Òmnium.
En aquest context, el risc de l’operació primàries és evident, ateses les reticències de la gran majoria dels altres actors sobiranistes. La CUP i ERC no s’hi ha sentit interpel·lades, i el PDECat i el seu entorn, majoritàriament, tampoc. Sembla, doncs, que aquesta aposta, més que cosir el sobiranisme, pot contribuir a aprofundir les ferides internes del moviment. Hi ha qui ho defensa explícitament, perquè pensa, legítimament, que des de les entitats cal fer foc nou i superar els partits, que identifiquen com a fre a la implementació de la República.
Però fa l’efecte que aquest discurs està, ara mateix, lluny del centre de gravetat d’aquesta societat, i aprofundir-hi pot tenir costos grans. Potser m’equivoco, però no es veuen ara com ara gaires símptomes que l’aposta de les primàries estigui efectivament en disposició de desbordar i arrossegar els partits a una nova estratègia. Entre d’altres raons, perquè hem après ja que qualsevol intent d’esborrar o ignorar la diversitat ideològica de l’independentisme està abocat al fracàs. En el sobiranisme hi ha, pel cap baix, tres espais ideològics ben definits que no sembla que hagin de desaparèixer. Ho va intentar Solidaritat per la Independència, i no se’n va sortir. Ho va intentar Junts pel Sí i tampoc va funcionar: una part de l’independentisme d’esquerres es va desplaçar cap a la CUP; i la convivència entre l’entorn d’Esquerra i de Convergència no va ser, precisament, modèlica.
Ara també ho intenten l’ANC i la Crida, de moment cadascuna per la seva banda. En aquestes condicions, insistir-hi sacrifica la possibilitat de refer una certa cohesió del moviment a partir dels consensos que existeixen i, de retruc, afebleix l’ANC, que és un dels agents importants d’aquest procés, per la seva gran capacitat mobilitzadora. El risc és que, mirant d’entrar a l’arena electoral, l’entitat no se’n surti i acabi sacrificant aquesta capacitat.
En tercer lloc, hi ha l’esquerra independentista. Després d’anys de travessa pel desert, devorada i marginalitzada per lluites fratricides i pel fracàs històric de l’estratègia de Terra Lliure, va aconseguir reteixir una xarxa de casals i d’assemblees locals que, poble a poble, van anar traient el cap als ajuntaments. Tot plegat va cristal·litzar en la CUP actual que, amb David Fernàndez com a cara visible, entra al Parlament el 2012 i sembla que ho fa per quedar-s’hi.
Però, com és evident per a qualsevol observador una mica atent, bona part de la història està fora dels partits. La candidatura Òmnium 21 que, encapçalada per Jordi Porta, va renovar a partir de l’any 2002 la vella entitat cultural hi té un paper fonamental. Des de llavors a ara Òmnium s’ha modernitzat, s’ha professionalitzat, ha crescut de manera exponencial fins als 120.000 socis i sòcies i ha acabat adoptant un discurs netament sobiranista. I, recentment, ha traslladat l’epicentre de la seva activitat fora de l’àmbit estricte de la llengua i la cultura.
Per una altra banda, després de l’experiència relativament breu però rellevant de la Plataforma pel Dret a Decidir, l’ANC va aconseguir recollir i donar forma organitzativa un independentisme més de base que havia anat creixent arreu de la geografia del Principat de Catalunya, sobretot a redós de les consultes populars per la independència que es van celebrar entre el setembre de 2009 i la primavera de 2011 a més de la meitat dels municipis catalans. L’ANC ha protagonitzat algunes de les mobilitzacions més que es recorden en aquest país, i ha sigut un motor bàsic de l’activisme independentista. Més recentment, arran de la intensa tardor de 2017, han emergit els comitès de defensa de la República, menys institucionalitzats i amb una presència i tarannà més divers, però que en general es caracteritzen per un activisme més combatiu, que desborda els límits de l’ANC.
Fixem-nos, tanmateix, en les dues grans entitats. Entre l’ANC i l’Òmnium, tot i la unitat d’acció que han mantingut, sempre hi ha hagut diferències substancials. Totes dues tenen socis, voluntaris i treballadors contractats. Però mentre en el dia a dia de l’Assemblea la base de socis voluntaris i la seva xarxa territorial hi té més pes, a l’Òmnium sovint hi predomina el paper de l’ampli equip professional. Més enllà d’això, l’ANC ha sigut, des de bon començament, un terreny de batalla entre diverses sensibilitats del sobiranisme. Les lluites internes han sigut una constant a la vida de l’Assemblea i en alguns moments han tingut una intensitat força elevada. Per contra, a l’Òmnium, la pluralitat de sensibilitats hi conviu d’una manera molt més cohesionada, en bona mesura gràcies a una cultura organitzativa pròpia que –malgrat les discrepàncies- aconsegueix aïllar-se de les lluites intestines d’altres espais. Possiblement per això l’Òmnium ha mantingut una veu pròpia, amb un accent especial en la cohesió social i la integració mentre que l’Assemblea ha apostat més pel paper d’estirar als partits.
En el fons, totes dues entitats han tingut una certa promiscuïtat amb els partits. És el que sol passar amb els moviments socials i els partits que els hi son propers. El cas de la coalició Junts pel Sí n’és la mostra principal: les presidentes d’Òmnium i l’ANC van participar a una llista que fou cuinada, en bona mesura, també a les seus de les entitats. Però d’aquella experiència sembla que les dues entitats n’han tret conclusions oposades: mentre l’Òmnium sembla voler reforçar la seva autonomia respecte l’esfera partidista, i dedicar-se a fer de societat civil tot preservant la seva veu i tarannà singular, a l’Assemblea s’hi ha imposat un vell projecte d’un sector dels seus fundadors. Fa anys que alguns dirigents de l’ANC defensen, en privat i en públic, la necessitat de fer el pas i implicar-se de manera més o menys explícita en la política electoral. L’aposta no és ja complementar sinó substituir els partits, a qui responsabilitzen de tot el que no ha anat bé els darrers temps.
Aquesta vella idea ha decantat ara en el projecte de les primàries obertes municipals, que l’ANC ha adoptat com a propi. Hi van donar suport més d’11.000 socis en una consulta interna que, tanmateix, va comptar amb la participació de menys d’un terç dels associats de l’entitat que, segons aquestes dades, serien uns 39.663. Una xifra elevada però molt lluny dels 120.000 de l’Òmnium.
En aquest context, el risc de l’operació primàries és evident, ateses les reticències de la gran majoria dels altres actors sobiranistes. La CUP i ERC no s’hi ha sentit interpel·lades, i el PDECat i el seu entorn, majoritàriament, tampoc. Sembla, doncs, que aquesta aposta, més que cosir el sobiranisme, pot contribuir a aprofundir les ferides internes del moviment. Hi ha qui ho defensa explícitament, perquè pensa, legítimament, que des de les entitats cal fer foc nou i superar els partits, que identifiquen com a fre a la implementació de la República.
Però fa l’efecte que aquest discurs està, ara mateix, lluny del centre de gravetat d’aquesta societat, i aprofundir-hi pot tenir costos grans. Potser m’equivoco, però no es veuen ara com ara gaires símptomes que l’aposta de les primàries estigui efectivament en disposició de desbordar i arrossegar els partits a una nova estratègia. Entre d’altres raons, perquè hem après ja que qualsevol intent d’esborrar o ignorar la diversitat ideològica de l’independentisme està abocat al fracàs. En el sobiranisme hi ha, pel cap baix, tres espais ideològics ben definits que no sembla que hagin de desaparèixer. Ho va intentar Solidaritat per la Independència, i no se’n va sortir. Ho va intentar Junts pel Sí i tampoc va funcionar: una part de l’independentisme d’esquerres es va desplaçar cap a la CUP; i la convivència entre l’entorn d’Esquerra i de Convergència no va ser, precisament, modèlica.
Ara també ho intenten l’ANC i la Crida, de moment cadascuna per la seva banda. En aquestes condicions, insistir-hi sacrifica la possibilitat de refer una certa cohesió del moviment a partir dels consensos que existeixen i, de retruc, afebleix l’ANC, que és un dels agents importants d’aquest procés, per la seva gran capacitat mobilitzadora. El risc és que, mirant d’entrar a l’arena electoral, l’entitat no se’n surti i acabi sacrificant aquesta capacitat.