Cada dia, a les nou del matí, obre la porta i amb una veu dolça li diu bon dia. Li pregunta si ja s'ha pres les pastilles i li prepara el cafè. Li recorda a quin dia som, es preocupa per com ha passat la nit. Li fa el dinar i abans de marxar li diu que demà tornarà. És la seva feina sí. Però la fa amb una delicadesa admirable. Com si fos la seva filla, tot i que només sigui la senyora que el cuida. Tot i que només el conegui de fa uns quants mesos. Tot i que és un treball invisible, mal pagat i que no valorem. Amb ella, el Francesc, el meu veí de sota i amb Alzheimer, està en bones mans. I la seva filla, tranquil·la.
Són feines d'aquelles que diríem que no tenen preu. I sovint és així, però per a les persones que les exerceixen. El mal anomenat sector serveis, dels que més utilitzem en el nostre dia a dia i amb els que la nostra economia rutlla. Treballadores de la llar, cambrers, repartidors, els que netegen els carrers, o els que ens agafen el telèfon quan tenim un problema amb la factura de la llum. Serveis sí, però no servents. Treballadors tots, com tu i com jo. Però molts sense contracte i alguns cops maltractats. Perquè hi ha qui confon ser atès amb tenir més drets que els altres. Perquè hi ha qui es pensa que amb diners es paga tot.
Fa només unes setmanes un repartidor del Burger King denunciava el que li havia passat amb un client. En fer la comanda, el personatge en qüestió va demanar que el repartidor no utilitzés l'ascensor, que era només pels veïns, i atenció, que quan marxés baixés la bossa d'escombraries. Però qui t'has pensat que ets pocavergonya? Que et portin el sopar a la porta de casa ja és de senyoret, però la resta és d'una barra i indecència absoluta. No és el primer cop que el sector denuncia situacions inacceptables. Des del senyor que va en boles per casa mentre la treballadora de la llar neteja la cuina, a la teleoperadora que li demanen què porta posat a la primera de canvi. A sobre de desprestigiats, humiliats. Vergonyós.
I curiós que oblidem de tractar bé als que més necessitem. Al cambrer que li munten el numeret perquè van lents, a la senyora que despenja el telèfon com si fos ella la propietària del banc, a llençar merda al mig del carrer com si desaparegués per art de màgia. Volem que ens cuidin els pares, sopar sense moure el cul del sofà, que ens recullin la brossa a peu de carrer. Però ni els mirem als ulls quan obrim la porta de casa. Algun dia, el Francesc puc ser jo, el teu pare o l'avi del desgraciat que va fer la comanda al Burger King. Ni que sigui per una qüestió de karma. Doneu les gràcies als que us ajuden, feu un somriure i pagueu-los-hi bé. Si algun dia no recordeu res, agraireu que us desitgin bon dia i us recordin el dia que és.
Són feines d'aquelles que diríem que no tenen preu. I sovint és així, però per a les persones que les exerceixen. El mal anomenat sector serveis, dels que més utilitzem en el nostre dia a dia i amb els que la nostra economia rutlla. Treballadores de la llar, cambrers, repartidors, els que netegen els carrers, o els que ens agafen el telèfon quan tenim un problema amb la factura de la llum. Serveis sí, però no servents. Treballadors tots, com tu i com jo. Però molts sense contracte i alguns cops maltractats. Perquè hi ha qui confon ser atès amb tenir més drets que els altres. Perquè hi ha qui es pensa que amb diners es paga tot.
Fa només unes setmanes un repartidor del Burger King denunciava el que li havia passat amb un client. En fer la comanda, el personatge en qüestió va demanar que el repartidor no utilitzés l'ascensor, que era només pels veïns, i atenció, que quan marxés baixés la bossa d'escombraries. Però qui t'has pensat que ets pocavergonya? Que et portin el sopar a la porta de casa ja és de senyoret, però la resta és d'una barra i indecència absoluta. No és el primer cop que el sector denuncia situacions inacceptables. Des del senyor que va en boles per casa mentre la treballadora de la llar neteja la cuina, a la teleoperadora que li demanen què porta posat a la primera de canvi. A sobre de desprestigiats, humiliats. Vergonyós.
I curiós que oblidem de tractar bé als que més necessitem. Al cambrer que li munten el numeret perquè van lents, a la senyora que despenja el telèfon com si fos ella la propietària del banc, a llençar merda al mig del carrer com si desaparegués per art de màgia. Volem que ens cuidin els pares, sopar sense moure el cul del sofà, que ens recullin la brossa a peu de carrer. Però ni els mirem als ulls quan obrim la porta de casa. Algun dia, el Francesc puc ser jo, el teu pare o l'avi del desgraciat que va fer la comanda al Burger King. Ni que sigui per una qüestió de karma. Doneu les gràcies als que us ajuden, feu un somriure i pagueu-los-hi bé. Si algun dia no recordeu res, agraireu que us desitgin bon dia i us recordin el dia que és.