El budell mig buit

L'entremès. Aquell plat que se servia abans dels plats forts. Aquella barreja d'embotits, ou farcit i ensaladilla russa. I aquell espàrrec blanc que impregnava amb el seu líquid la resta d'ingredients configurant un poti-poti difícilment digerible. L'avantsala d'un primer, un segon i unes postres de plat ple. Massa ple si fem la vista enrere. Un ritual que es repetia per Nadal i festes assenyalades. Tot repetia. Com també el "no puc més" i l'"estic a punt de rebentar" i la sal de fruita per tirar avall. L'entremès ha passat a la història, els plats a vessar també. De bacanals de menjar només en trobem als casaments i ben just. O se'ns ha tancat l'estómac o és que definitivament ens estan fotent el pèl.

El pèl i els diners. Des que s'ha posat de moda el pica-pica, compartir quatre plats i fins i tot les postres, la sensació d'estafa a l'hora de dividir el compte és recurrent. Farts de patir fam, veiem com les racions cada cop són més curtes. Mentre l'esnobisme se'ns menja per dintre, acceptem com a normal quedar-se amb el budell mig buit. Jo, gran defensora del poc i bo, del menys és més i de la nouvelle cuisine. Durant anys, crítica amb els menjars de masses i del bufet lliure, de les fartaneres i de les nits sense dormir per culpa de l'empatx. Jo, ara em quedo amb cara d'idiota en descobrir que tot ha estat un invent d'alguns restaurants per guanyar més donant menys. De tot. 

Barcelona, i per extensió, imitació o conveniència moltes altres ciutats catalanes, s'ha convertit en poc temps en un niu de restaurants de plat gran i menjar petit. Una oferta gastronòmica que es perd entre la fusió asiàtica, peruana i italiana. Influències de tot arreu que no porten enlloc. Que et deixen amb el regust agredolç d'allò que has gaudit a mitges. És la mala còpia d'allò que els Roca i els Adrià van crear. És el declivi d'una cuina que ja no té res ni de xup-xup ni de catalana, i molt menys d'abundant. Són temps de poc menjar i de copa buida. De pagar cinc o sis euros per una copa de dimensions descomunals amb dos dits de vi. De fer-te creure que consumir el vi a copes és més democràtic i econòmic que demanar l'ampolla sencera.

Si fem números ni el vi a copes ens surt a compte ni el pica-pica ens surt barat. Ens autoenganyem i ens distreuen amb la decoració moderneta del local. Amb la música infernal que no et deixa parlar amb els altres. Amb el servei d'un cambrer amb gorra i pantaló curt que sembla més un skater que cap altra cosa. Ens conformem a menjar a la barra, tocant-nos de colzes, només per poder dir que hi hem estat. Ens atipen de pa per compensar el que vindrà després. Però cada cop més el "no hi tornaré" s'imposa al "hi aniria cada setmana". Ens sentim allunyats de la nostra gastronomia i decebuts amb el que hem menjat. Són pocs els restaurants que mantenen l'equilibri. Cada cop més desitjo que tornin els clàssics i potser també l'entremès.