Les cues quilomètriques, la polsera que t'estreny el canell, el menjar pols i les esperes per menjar, el donar-te cops de colze, la trepitjada i el got de cervesa que t'han llençat a sobre. L'arribada desesperada al poliklin per ensumar aquella olor de pixum que et deixarà rastre tota la nit. La purpurina i el confeti, el pensar "on m'he posat". Adonar-te que desentones, que no vas a la moda. I al mateix temps el tornar-te a sentir adolescent per unes hores. Quedar-te sense veu cantant les quatre cançons que et saps. El coti x coti et fa sta guai i sense saber ni com ni per què acabes fent rotllana amb la colla, amb aquella cara de boomer que pensa que una nit és una nit.
Era el Cabró Rock a Vic, com podria ser el Canet Rock, el Vida Festival i tants altres que hi ha programats durant l'estiu més enllà de Barcelona. Un circuit que ha aconseguit fer forat a ciutats mitjanes, que ha portat la cultura arreu sense pretensions. Propostes que han arrelat, que s'han fet grans al mateix ritme que els grups de música en català han anat creixent en volum i en seguidors. Amb l'impacte que això suposa, econòmic i també d'autoestima. És el fet de demostrar que hi ha vida més enllà del Sònar i el Primavera Sound. Que la música en català també mola, que mou i remou. I que els festivals no són més grans perquè estiguin plens d'estrelles internacionals. Ni tampoc perquè atreguin fans de tot el món. La seva grandesa està en la gent que els paga. I el seu destí passa obligatòriament pels grups d'aquí.
La música en català. Qui ens hagués dit fa uns anys que arribaríem on som ara. Que el fil musical i les llistes d'èxits serien amb la nostra llengua. Que un grup osonenc amb un nom tan esperpèntic i animal com Oques Grasses petaria el Palau Sant Jordi. El Joan Dausà segurament mai mai s'hauria imaginat que enganxaria més de 16.000 persones al mateix espai. Seguint les petjades de grans cantautors com Serrat i Llach, però ara amb reptes afegits. L'oferta, la mandra i els preus dels concerts. I sobretot una indústria musical sobresaturada a la qual encara li costa entendre cap on va el món. Com està el pati. On tot és fast food musical, els festivals genuïns ara són un oasi. I la música en català una oportunitat per no perdre el cap.
I que no se'ns en vagi de les mans. Que l'èxit i els èxits no ens acabin matant. Que el macro no ens faci més petits fins al punt de desaparèixer. Posar més i més gent no és garantia de res, imitar models passats o veïns, desnaturalitzats de tot i sense essència, no és el futur de res. No cal caçar fora, que aquí no hi ha gàbies per tants ocells. I deures també pels músics, que els anglicismes no enganxen més. Que el tardeo, el salseo i el tonteo no són un valor afegit. Que sense els cameos amb altres llengües se us estimarà igual. Ara que hem arribat, aprofitem el moment per seguir fent via. Que tant confeti i tanta purpurina no ens acabin pujant al cap.