Si sou dels meus, benvinguts al club. No som la majoria. Només una comunitat d’individus que sense buscar-ho i sense saber ben bé el motiu estem a totes les salses. “Tranquils, ja ho faré jo”. Potser és que ens sap greu dir que no, o que pensem que “algú ho ha de fer”. Potser també hi ha una mica de creure’ns que ningú ho farà millor que nosaltres. Ens emmerdem fins al coll, ho patim i ho suem. Som d’aquests que si ens hi posem anem a totes i que també ens queixem de la poca implicació dels altres, dels que passen de tot. Perquè no suportem que no ho visquin amb la mateixa intensitat que nosaltres. Perquè no entenem els que sempre s’ho miren tot des de la barrera. La nostra és una manera de fer i de viure, la complicada. La de mullar-se i la de preguntar-se sovint “qui nassos em va manar a mi posar-me en aquest sarau”.
Sí, tu. Segurament ets dels que sempre organitzes l’aniversari de l’amic. El que compres el regal i els altres et fan el Bizum. Amb la part d’aquell que mai l’acaba fent. I tu, el que a sobre et sents culpable de reclamar el que et deuen. Penses el viatge, busques l’hotel i els bitllets d’avió. Li poses les vacances en safata, i a sobre t’endús el retret. El preu i la ubicació no eren del seu gust. Això si has tingut sort i ningú ha abandonat el vaixell abans d’hora. Tries el restaurant i fas la reserva, però el local de la cantonada era millor i més barat. Muntes la calçotada i acabes cremat. Dissenyes l’excursió i acabes desitjant llençar-te per un penya-segat. Tu, que vas darrere dels altres, que insisteixes i et preocupes perquè tot surti bé, perquè tots estiguin bé. Tu, i jo. Els organitzadors i els que sempre acabem llepant.
O potser ets dels altres. Dels que les veuen passar. Els que recurrentment estan a la banqueta. “Fes-ho tu que ho fas molt bé”, “avisa’m i ja vindré”, “ja em diràs què et dec”, “si necessites alguna cosa…”. El reguitzell de frases que t’empenyen a alçar la mà. A fer l’oferiment sense pensar en el que ve després. En dir que serà l’últim cop que organitzes alguna cosa per seguir caient sempre en el mateix error. Deixar que t’espremin i se’t pixin a sobre. Són els que sempre tenen més feina, els que utilitzen qualsevol excusa per encolomar-te el mort. Com si a mi em sobrés el temps. A ells tot sempre els va bé. “Per mi cap problema”, “jo m’adapto a tot”. Tot bé mentre els va bé. Perquè de sobte arriben els bastons a les rodes, les crítiques per davant i per darrere i el “jo ho hagués fet diferent o millor que tu”.
O potser soc jo, que ho dec portar als gens. El meu besavi, que en temps de la República va ser tinent d’alcalde, li repetia sovint al meu avi que mai es posés en política. I ell li va fer cas. Mai ho va fer, però, en canvi, va ser president de pràcticament totes les entitats del poble. Organitzador de mena, treia el temps de sota les pedres. Va ser d’aquests servidors públics al marge de l’administració. D’aquests tan necessaris perquè tot rutlli i que de forma desinteressada s’hi posen perquè algú ho ha de fer. I sobretot disposats a rebre crítiques ferotges dels que no s’hi posarien mai. Perquè a la pràctica tant se val si ets polític, president de l’associació de pares i mares o de la comunitat de veïns, de la penya blaugrana o de la colla sardanista. Si ets del club, rebràs hòsties. I si no, ja ho saps, posa-t’hi tu.