Treballar? Per qui i per què?

Quatre anys de carrera, el titolet i a treballar. Res de màster ni d'Erasmus. Res d'any sabàtic ni de pensar què vull fer de la meva vida. El souet, el pagar el primer cotxe i l'evitar que em continuïn mantenint. L'anar fent i el tirar endavant sense preguntes. El Demostrar que em valia per mi mateixa i l'executar el que sempre m'havien inculcat a casa. La cultura de l'esforç, el que en aquesta vida no et regalen res. La responsabilitat i el fer més hores que la resta. Si treballes molt, si et lleves ben d'hora ben d'hora, seràs millor. Com més temps dediquis a la feina, més contents els teus superiors. Com més facis, més possibilitats d'escalar. Addicta al treball i repetint-me que això era el que m'omplia de debò, segurament he oblidat que l'únic temps que importava era el meu.

"Treballar? Per qui i per què?". Ho diu Mishima a 'Mai més'. També que "és terrible haver-se de llevar. I interrompre somnis amb despertars. Allargar reunions i escurçar dinars". En definitiva, "amor no em facis treballar". Perquè no tot és feina. Perquè l'amor per la professió molts cops ens resta. Ni els que ho donen tot són herois ni els que s'escaquegen sempre són els dolents. Només dues formes de viure la feina. Només dues maneres de viure la vida. Viure per treballar o treballar per viure. Conviure amb l'ansietat o fluir. Deixar-se la pell i la salut o simplement fitxar. I amb la càrrega de saber que he estat afortunada. Que jo, a diferència dels meus pares, els meus avis i fins i tot companys de classe, he tingut la sort de treballar del que m'agrada. Amb l'autoconvenciment que he fet honor a la frase "treballa del que t'agradi i no treballaràs mai".

I tant que ho faràs. I molt. I a sobre ningú t'ho valorarà. Ni et dedicaran un carrer ni una estàtua en una rotonda. Com a molt t'ho agrairan amb un copet a l'espatlla. O et regalaran les orelles dient-te el que vols sentir. Que bo que ets, però malauradament t'he de fer fora. Ets el millor, però t'he d'abaixar el sou. Tens totes les qualitats, però no te les vull pagar. Tens un gran currículum i tota l'experiència, però no et puc donar feina. A la llarga et creus que la vida i la teva dedicació t'ho recompensaran. I amb els anys t'adones que sí. Que t'ho tornaran amb el sou just per pagar la hipoteca, alguna sortida a sopar i els dos viatges a l'any. I amb tot un reguitzell de retrets a tu mateix per no haver-te dedicat més temps. Pensant per què no vaig demanar cita al metge o vaig marxar abans d'hora de l'enterrament de l'avi.

Crítica des de sempre amb els dropos i els aprofitats. Incapaç d'entendre els que treballen poc i just o els que busquen la feina fàcil. Enfadada amb els que deixen caure el bolígraf quan és l'hora de plegar. Esgarrifada amb les noves generacions que volen ser youtubers, influenciadors o guanyar-se la vida a OnlyFans. És ara quan em pregunto si tot plegat ha valgut la pena. Si potser soc jo la que anava equivocada. Si potser aquesta cultura de l'esforç no era més que una gran mentida per arribar a la meta al mateix temps que els altres. Amb la motxilla més plena, amb més experiència i sobretot amb menys salut. Qui ens tornarà el temps perdut als addictes a la feina. Com serà el procés de desintoxicació. Potser és moment de parar i de prioritzar. Perquè potser després del copet a l'espatlla hagi arribat el moment d'obrir els ulls.