Durant la Transició es va optar pel “no remoure el passat”, que és una manera eufemística de dir que es va deixar als franquistes al timó, entre bastidors. Els jutges, els policies, els militars, els empresaris de l’Ibex… Tots van conservar el seu lloc. I els nous polítics demòcrates van aprendre ràpidament com funcionava el negoci.

Segles de monarquia borbònica i dècades de dictadures han deixat un pòsit molt perillós: un Estat que, sota la façana democràtica, continua funcionant com una oligarquia autoritària. Amb el poder judicial actuant com a braç executor dels interessos del règim, amb els partits tapant-se mútuament les vergonyes mentre gesticulen i s’exclamen, i amb els mitjans tradicionals fent de corretja de transmissió del relat oficial.

Cada escàndol de corrupció —GAL, Filesa, Gürtel, Púnica, Kitchen, Koldo, Cerdan— és presentat com un cas aïllat, com una poma podrida dins un cistell sa. Però el que està podrit és el cistell. I ja fa temps que fa pudor. I el més preocupant és que cap d’aquests escàndols ha suposat una reforma institucional profunda. Al contrari, el sistema es tanca sobre si mateix i es protegeix.

Tot plegat ha convertit Espanya en un estat amb aluminosi institucional: aparentment sòlid, però en realitat degradat fins al moll de l’os. La gent desconfia de la política, de la justícia, dels mitjans. La democràcia es buida per dins mentre els corruptes continuen enriquint-se a costa de les arques públiques.

En aquest context, Catalunya pot llegir l’escenari com una oportunitat per proposar un projecte democràtic alternatiu. Si Espanya és irreformable —i tot fa pensar que ho és— potser ha arribat l’hora de construir un país nou, net i digne, des de la base. No per fugir, sinó per oferir una alternativa real a un estat en ruïnes.