Albert Elfa (Mont-ros, a la Vall Fosca, 1957) ha estat un dels rostres de la informació internacional a TV3. Corresponsal a Washington, Jerusalem i Brussel·les, ha estat al bell mig d’alguns dels conflictes més calents del planeta. Ara publica Oh, la humanitat! (Folch&Folch), un itinerari per la seva experiència -de la franja de Gaza a l’Hongria d’Orban, de l’Amèrica d’Obama al Palau de la Revolució de l’Havana- a través de les grans emocions de l’ésser humà. 

El llibre respira vida malgrat la duresa de moltes de les seves pàgines i té molt d'striptease personal. Savi sense pretensions, Elfa mostra un afany per comprendre la humanitat. Retirat de la televisió, col·labora al Vostè primer de RAC 1, amb Marc Giró, i està vinculat a l’entitat de defensa dels drets humans Irídia.

Ha estructurat el llibre com un itinerari per les emocions: la confusió, la por, l’admiració.
Són emocions que he anat adquirint al llarg de la meva vida professional i que fins i tot jo desconeixia que les podia experimentar. Gràcies als fets que descric, les emocions afloren. A vegades afrontes situacions que et fan descobrir reaccions teves que no sospitaves. Recordo ara una escena a Egipte, quan ens van robar la càmera davant nostre i el càmera no fa res per impedir-ho. Me’n vaig anar cap a la persona que ho havia fet, que estava envoltada de gent i era d’aquells que creuen que ajudaran el seu país putejant els periodistes. Li agafo la càmera amb força i al final me la va tornar. No em coneixia en aquestes situacions.   

La por és una de les grans protagonistes del llibre.
Sí. La por sempre acompanya la feina d’un corresponsal quan viu moments durs com guerres o desastres naturals. Serveix per dues coses: una per ser més previngut i l’altra per ser més humil davant del que veus. Una por que se supleix per l’adrenalina de saber que estàs cobrint uns fets i donant veu a la gent. Això fa que creguis que val la pena la por que pots estar passant. La por a morir, la por a fer-ho malament, a no arribar... N’hi ha moltes, de pors.

Quin ha estat el moment en què ha sentit més por?
N’hi ha hagut algunes. A Gaza, mentre queien les bombes i no sabies si et tocaria, et lliuraves una mica a la sort. Passes por, sobretot a la nit perquè de dia, com que estàs treballant, ni hi penses.

Sí, en el llibre diu que treballar és el millor recurs enfront el temor.
És com una armilla antibales. Jo he de fer la crònica del migdia i això et fa no pensar en el que pugui passar. A Egipte, durant la primavera àrab, vaig passar una situació dura. Venia de l’aeroport i anava amb taxi a l’hotel. Però tot estava col·lapsat. Governaven els Germans Musulmans i hi havia por que agents estrangers desestabilitzessin la situació. Hi havia manifestacions al carrer a favor i en contra del govern. I vam topar amb una concentració de partidaris. Com que estàvem a prop de l’hotel, vaig decidir anar-hi a peu i, de cop, escolto uns crits d’“israelià!, israelià!”. Em giro i veig que es referien a mi. Vaig decidir ràpidament que havia de córrer. I vaig córrer tant que vaig poder arribar a l’hotel abans que ells. 

Quina situació!
El pitjor era que havia de fer un directe. Així que vaig contractar un taxi a qui li vaig pagar 100 dòlars per un trajecte que potser en valia cinc, i on em vaig amagar sota el seient del darrera. Vam anar fins al punt del directe i a la nit ja s’havia calmat tot. Vaig tornar caminant a l’hotel, com feia sempre, parlant amb la meva dona per veure com havia anat el dia. Ho feia cada dia i sovint m’escridassaven i em llançaven llambordes, però mai me’n va tocar cap.          

Explica una escena esfereïdora del 2014, una nit en què tornava al seu hotel de Gaza.
Era la segona vegada que era a Gaza. Hi havia anat a la guerra del 2012, que va durar poc. La del 2014 va provocar 2.500 morts. L’actual ja en porta més de 60.000. Aleshores havíem de fer el directe des de l’oficina, amb parabòliques que miraven el satèl·lit i enviaven el senyal a Barcelona. T’havies de desplaçar. El pitjor era que el directe era a les deu  de la nit i després havia de tornar a l’hotel amb cotxe. A Gaza no hi havia llum i els cotxes anaven sense llum per no cridar l’atenció de drons ni de ningú. I a tot hòstia. Hi va haver nombrosos accidents. 

Que sòrdid tot.
Davant nostre, hi anava un jeep amb un altre equip de televisió amb quatre persones dins. Devíem anar a una distància de cent metres i un dron de l’exèrcit israelià li va llançar un míssil i es va incendiar. Vam parar i la meva primera reacció era sortir per ajudar-los. Però el meu equip, que eren tots de Gaza, em van agafar amb força i em van tornar a posar dins del cotxe perquè si sortíem, el següent míssil seria per nosaltres perquè pensarien que anàvem junts. Les autoritats israelianes van dir l’endemà que eren periodistes d’una emissora salafista que incitava a la destrucció d’Israel. L’hotel tenia al sostre les inicials de Nacions Unides i això semblava que donava una protecció. De fet, no hi va caure cap bomba. Però aquest trajecte era terrorífic.   

"Vaig conèixer els habitants del quibuts Kfar Aza, eren fantàstics. Sempre deien que volien un acord amb els palestins. El 7 d'octubre, va ser el primer lloc que Hamàs va arrasar" 

Va estar al quibuts de Kfar Aza, que seria un dels que van ser assaltats per l’atac terrorista de Hamàs. Quan hi va ser?
Doncs el 2014. Vaig conèixer alguns dels seus habitants. La majoria eren jueus argentins. Si ets jueu pots anar a Israel a viure i el govern els ajuda i els distribueix. Era una gent fantàstica. Sempre em deien que volien que el govern d’Israel i el palestí parlessin i arribessin a acords. El 7 d’octubre, quan Hamàs va iniciar l’atac, va ser el primer lloc on va matar gent. Sempre passa que els més innocents són els que acaben rebent.

N’ha sabut alguna cosa d’algun d’ells?
No hi he pogut parlar i no m’atreveixo a anar més enllà perquè van matar una quantitat molt gran dels seus habitants. Al no contestar el meu missatge, m’imagino el pitjor. 

Per ser un bon corresponsal, s’ha d’evitar prendre partit?
Sí, totalment. El que no pots evitar és ser com ets i veure la vida com tu la veus, i això impregna les teves cròniques. Però prendre partit no. Alguns periodistes no tenen més remei que prendre partit perquè els seus mitjans ho fan. Però en la informació internacional tens més marge, ets més lliure. 

Per què és tan difícil d’evitar l’apassionament en un conflicte com el de l’Orient Mitjà?
En aquest tema sempre hi ha un foc encès a tot arreu. Les crítiques més ferotges les rebia de Catalunya. Molts israelians eren més agosarats que jo i criticaven el seu govern. Jo, si criticava algú, criticava el govern, que és sa per un periodista. No criticava el judaisme ni el sionisme. Però aquí es confón tot i si critiques el govern o l’exèrcit ja ets antisionista. 

"No temo haver estat parcial. Mai he criticat el judaisme ni el sionisme, només el govern israelià"

No tem haver estat parcial en algun moment?
No. Zero. Les coses que veia jo eren les que veien els meus ulls. I si deia que hi havia avions que bombardejaven la població civil és perquè era així. Per què ho feien? Els meus ulls tenien background però és cert que en les cròniques diàries no tens temps per fer background. El que sí que s’ha de donar veu a totes les parts. Quan estava a Gaza, aizò sí, només podia donar veu a la gent de Gaza. I a Israel passava el mateix, donava veu a l’exèrcit israelià, amb el que tenia una bona relació. Una vegada em va trucar un coronel de l’exèrcit per dir-me que bombardejarien l’oficina on estàvem. Vaig avisar tothom, érem al pis onze, i vam sortir. 

L’oficina de premsa?
L’oficina de la productora amb què treballàvem. El meu equip era israelià però a Gaza no podien entrar. Has de treballar amb un equip de Gaza.  

Però per què costa tant evitar l’apassionament en aquest tema? Ho veiem a la mateixa societat catalana.
A la societat catalana hi ha una afecció molt gran per Israel i tota la seva història. Molts fills dels nostres dirigents han estat temps allí. He conegut moltes persones que van voler conèixer els quibuts, que eren una experiència nova, socialista, on es compartia tot. Fins i tot els nens, que estaven en escoles bressol a cura d’algunes de les mares. Potser tota l’experiència dels quibuts van acabar fracassant per massa agosarats. Hi havia una esquerra afí a Israel. I també el nacionalisme, que veu un país petit enmig d’un món hostil, capaç de defensar-se i fer renéixer una llengua. 

Això generava molta admiració i jo crec que si no hagués passat això de Gaza i Netanyahu no fos al poder, la percepció seria diferent. Perquè l’admiració per la supervivència d’aquest poble sempre ha existit. Ara cada vegada hi ha més gent a les manifestacions de protesta contra el govern. Hi ha molts jueus a Israel i fora que estan espantats. 

Creu que està canviant la visió dels mateixos israelians?
Hi ha cada cop més gent que veu que el que està fent el seu govern pot malbaratar tots els anys de la història del país. El món, fins i tot els segments més moderats, els estan començant a mirar com a genocides. 

Podem estar davant un tombant?
Crec que sí. Les guerres anteriors van durar poc. L’anterior va produir 2.500 morts. Imagina’t ara. I hi ha un factor nou: la fam premeditada. 

Premeditada?
Sí, sí. Si mirem l’hemeroteca, trobarem el cap de l’estat major de l’exèrcit assegurant que o els exterminaran o els expulsaran. Com exterminar-los? A trets i bombes quan van a buscar el menjar i matant-los de gana. Els actuals governants estan perdent tota la seva credibilitat, si no l’havien perdut ja desobeint totes les resolucions de Nacions Unides. Encara hi ha gent que diu que els morts que es veuen per la televisió són intel·ligència artificial. Sisplau! Crec que si el govern israelià aturés ara l’ofensiva, la comunitat internacional ho oblidaria tot de seguida. Però no poden parar.

"El govern d'Israel ha perdut el nord i els primers espantats són molts jueus"

Per què?
Netanyahu no es pot aturar perquè el govern es basa en la necessitat de seguretat que han inculcat en els votants. Si hi hagués una mica de pau, el govern cauria perquè s’aguanta amb fils. Ara estan obligant els joves ultraortodoxos a fer el servei militar i això és una línia vermella pels partits religiosos que mantenen el govern. I si Netanyahu deixa de ser primer ministre, se’n va a la presó perquè té diverses causes obertes per corrupció. A Israel se li està posant cara de l’Àfrica del Sud dels anys de l’apartheid. Hi ha militars israelians que arriben a justificar la mort dels nens perquè diuen que són futures bèsties. Han perdut el nord i els primers espantats són molts jueus.

Deu haver sentit al clatell les crítiques d’alguns sectors a TV3 per ser d’una línia informativa suposadament antiisraeliana.
És el que més m’ha perseguit. Els primers anys a Jerusalem eren els de l’emergència de les xarxes i, a l’estar fora, no tenia el feedback del públic. Al tornar em sorprenia que pel carrer molta gent em reconegués. I a les xarxes hi havia molts trols proisraelians sortits de mare, que manipulaven vídeos i em presentaven com si fos partidari de Hamàs. 

Desmenteix que la informació de TV3 sobre el conflicte sigui antiisraeliana?
Totalment. Altra cosa és que a alguns sectors no els agradi. Els corresponsals de TV3 tots són moderadíssims comparat amb el que podrien dir del conflicte de l’Orient Mitjà i de Gaza. Expliquem el que veiem i intentem ser el més equànimes possible.   

Ha estat en molts més llocs. Explica una cosa de l’Hongria de Viktor Orban que té reminiscències molt obscures, com quan va veure com es posaven adhesius vermelles en entitats considerades hostils al règim.
Són unes enganxines creades per les joventuts del partit d’Orban on hi posa “traïdor” i les posen en mitjans crítics o en entitats proimmigrants. També s’han elaborat llistes publicades de persones i organitzacions “traïdores”. És com en els temps del nazisme.

Diu que la història i la memòria no estan fent la seva feina a Europa.
La història d’Europa és molt dura. I la memòria ho hauria de recordar. Tenim una Europa protectora dels drets socials i les minories i ens trobem que això està en qüestió. Quan Trump ataca Europa està atacant aquest model. Europa no hauria d’oblidar mai que som aquest refugi social que s’està perdent en aquests temps d’inestabilitat i ascens de l’extrema dreta. 

“Retransmetre en directe el funeral de Pinochet va ser, des del punt de vista informatriu, un plaer brutal per mi”

Recorda algun reportatge que l’hagi emocionat especialment?
Poder ser a l’enterrament de Pinochet i retransmetre-ho en directe va ser un plaer brutal per mi. Des del punt de vista informatiu. De jove jo m’havia manifestat contra el cop d’estat a Xile i les seves ulleres fosques les tenia gravades al cap. Des de Washington m’enviaven a Santiago esperant la seva mort, però és clar, són 8.000 quilòmetres. Hi havia anat vàries vegades. Va morir mentre jo estava tornant a Washington i vaig haver d’agafar altre cop l’avió. 

Ha conegut de ben a prop dirigents importants: Barack Obama, Fidel Castro, Hugo Chávez, Joan Carles de Borbó. Ha trobat que algun d’ells tingués un component important de bondat?  
L’únic que em suggeria bondat era Pepe Mujica, l’expresident de l’Uruguai. I també Salvador Allende, però no els he conegut. Dels qui he conegut jo, cap. És que això de la bondat… És agosarat dir del president d’un país que és bondadós. Als presidents se’ls ha de fiscalitzar pel que fan.

I algun que li hagi semblat més atractiu?
Obama era molt atractiu. Vaig estar dos anys seguint-lo. Els primers mesos s’allotjava al mateix hotel que la premsa. Esmorzàvem junts. Era molt proper. Quan va començar a fer-se més conegut, el servei secret ja va posar barreres.

I qui més?
Fidel Castro i Hugo Chávez sabien afalagar. Davant Castro, anava amb el ministre Josep Piqué i empresaris i tots estaven satisfets. Per seguretat, no et deien si ens rebria fins al darrer moment. De cop, venien uns automòbils a l’hotel i ens duien al Palau de la Revolució, i apareixia ell vestit de militar. Era com si tinguéssim la història al davant. 

No sap què dir, en canvi, sobre Mariano Rajoy. 
Perquè era molt insuls. Quan venia a Brussel·les, es limitava a contestar mínimament les preguntes que li fèiem. Havia conegut altres presidents que feien off the records i allí es relaxaven. Rajoy, mai. 

Explica una anècdota molt sucosa de Jordi Pujol. 
Això va ser el 1992, a l’estiu, quan va haver un accident d’autocar a Torreblanca, a Castelló, en què van morir desenes de persones que venien de l’Hospitalet. Jo treballava a la secció d’economia però era dels pocs que s’atrevien a fer directes. Em van pujar en un helicòpter i cap a Castelló. Va arribar el president Pujol amb la camisa oberta i el coll per damunt de l’americana. M’agafa i em diu: “Elfa, de què hem de parlar?”. Li vaig dir que volia preguntar-li de les possibles infraccions de la companyia d’autobusos i si ajudarien els familiars a dur els cossos a Barcelona. 

“Escolti’m -em diu-, vostè pregunti’m com he trobat els familiars de les víctimes. Pregunti’m això, després ja li contestaré la resta”. Quan arriba el directe, enmig dels nervis, li vaig preguntar com havia trobat les víctimes. Però vaig corregir-me de seguida i vaig preguntar per l’estat d’ànim dels parents. I em diu: “Home, com vol que les trobi? Destrossades, enfonsades”. I es va fer el magnànim. Pujol era molt Pujol.   

M’ha impressionat el capítol on explica l’entrevista a l’escriptor israelià David Grossman, que havia escrit un llibre sobre el seu fill mort a la guerra del Líban, Caigut fora del temps. Grossman se sentia decebut pel fet d’expressar en paraules una pèrdua que l’hauria de deixar mut.  
Això em va semblar preciós. Per ell era com una frivolitat escriure sobre el fill mort. Però reflexionant-hi i caminant va pensar que era un dolor tan enorme que s’havia d’explicar. A més, la mort es va produir amb tanta mala sort que ja estava tornant del Líban quan li va caure un obús. Però la vivència de la seva dona encara és més forta. La mare va anar a la Galilea, a la frontera gairebé amb el Líban, i va tornar caminant fins a Jerusalem. Ho va fer quan el fill encara vivia perquè si es produïa una mala notícia, l’emissari de l’exèrcit no la trobés. Quan va arribar a Jerusalem, o una mica abans, va rebre la notícia. Ho explica en un altre llibre.   

Parla molt del caminar. I caminant per la ronda del Litoral va viure un moment trasbalsador.
Sí. Venia de la platja i tornava cap a casa, creuant un dels ponts, on hi ha un McDonald’s a la benzinera de Repsol. I em vaig trobar una noia a l’altre costat de la barana disposada a saltar. Hi havia gent que anava passant. Un ciclista es va aturar i va seure a terra. La noia devia tenir uns 18 anys. M’hi vaig atansar i vaig començar a parlar amb ella.

Em va respondre en anglès, Let me alone, deixa’m estar. No vaig preguntar els perquès ni la vaig recriminar per res. Vaig dir-li que potser passava un mal moment però que a la vida es trobaria amb moltes coses bones, etcètera. Mentrestant, vaig trucar el 112. Finalment, em va dir: ok, i va passar a la meva banda. Aleshores van venir dos agents de paisà i se la van endur a l’hospital del Mar. 

I hi havia gent que anava passant.
Sí, segur que per por. I si es llança al buit? També hi havia algú a la benzinera fent fotos. Hi ha gent per tot.

"He fet amics pel món que mai hagués sospitat, com un ultraortodox que m'ha ensenyat el seu univers de manera gens obsessiva i deixant-me que li fes preguntes"

Què ha entès de la natura humana després de tots aquests anys?
Que és molt diversa. Que és fantàstica, però també molt manipulable. Potser ara arrelarà un corrent antiimmigrants. Però el que he après és que no hi ha res escrit. Que les persones que poden ser properes a mi políticament, posem per cas, no tenen perquè ser els meus amics. Potser alguns dels meus amics estan en sectors que no hagués sospitat. No podem creure que en el món més progressista no hi haurà violadors. Jo m’he fet amics pel món que no ho hagués dit. Com un amic ultraortodox israelià, que m’ha ensenyat el seu món d’una manera gens obsessiva, deixant-me fer-li preguntes i qüestionant coses. Explicant-me coses. 

A Israel hi ha una secta molt radical que no permeten que els seus membres de cognom Cohen i Levi, que són nissagues d'alt prestigi en tot el món jueu, entrin als cementiris perquè han d'evitar les altres ànimes... Quan viatgen en avió, es posen dins d’una gran bossa de plàstic purificada perquè els avions, quan van per terra, passen per sobre de cementiris… Quan surten a la Mediterrània, ja es poden treure la bossa. Els de la companyia aèria El Al em van dir que estaven treballant per impedir-ho. Amb aquests no m’hi podria fer amic, és clar, perquè no es deixen. Però quan tens el cap obert i disposat a rebre, la humanitat és meravellosa.