Val més demanar perdó, que demanar permís. Pedro Sánchez demana perdó a la ciutadania, perquè la seva mà dreta, Santos Cerdán, el secretari d'organització del PSOE, el número 3 del partit, sembla, segons els informes de la guàrdia civil, de l'UCO, que administrava més de 600.000 euros de comissions de constructores d'obra pública. Koldo, Ábalos i Santos, entre ells s'ho anaven xerrant, la Guàrdia Civil ho ha posat en un informe de 490 pàgines i el Suprem s'encarregarà d'aclarir si la innocència que reivindica Santos és de la bona, o és d'enganyar-enganyar.

És clar que són instàncies que l'últim independentisme sap que treballen a l'engròs, que quan cal, inventen, fabriquen, i falsegen, i els tribunals que ja tenen les sentències escrites abans de començar el judici. En tot cas tindrem oportunitat d'anar-ho seguint, perquè per aquí enmig també hi ha la guerra bruta de les clavegueres de l'Estat contra el govern socialista, que aixeca tota una rastellera de dubtes i causes, que ja van fer reflexionar Sánchez en plena campanya electoral catalana.

I aquest aiguabarreig no acontenta ni beneficia ningú. Pedro Sánchez deia que va saber d'aquestes maleses i corrupteles indiciades i que s'han anat gravant els propis afectats llegint l'informe de l'UCO ahir mateix. Per un moment em va passar pel cap Felipe González, quan explicava que el cas Guerra, la corrupció del germà d'Alfonso Guerra, l'havia sabut per la premsa. Els llistats de casos de corrupció en democràcia fan feredat, tanta com en dictadura. Tant la de Franco, com la del Rei, cametes ajudeu-me.

I el PP, per molt que reclami eleccions, té un passat tan llustrós com els socialistes, té tants casos a l'armari i no té prou suports. O com el 3% de Convergència, o els Filesa, Malesa o Time Export dels socialistes catalans, i com tots els bunyols econòmics i deutes de partits que ja no hi són, ni sembla que tinguin hereus, com Unió o Iniciativa. Més aviat sembla que qui no es corromp quan és al poder fa el passerell.

Anuncis d'auditoria, de regeneració, de treure les pomes podrides (i microfonades del cistell), mecanismes de control, sindicatures, transparència, controls, exemplaritat, i el debat de si qui es dedica a la cosa pública, cobra prou o no, o si els partits són estructures amb massa despeses. I torna a començar. Deu ser la condició humana, tant se val si del sud o del nord. El que hem guanyat en aquests anys, és que ara ja no sentim allò que la gent posava la mà al foc defensant honorabilitats que després s'esguerraven. Sense mans al foc, el perdó, sigui monàrquic o republicà, sempre passa millor.