Alguns sabreu de què parlo. Alguns ho haureu patit. Potser altres ho feu sovint sense ser-ne conscients. Fins i tot jo t'hauré donat un no d'entrada per acabar dient-te que sí, que estava d'acord amb tu. És la negació com a resposta automàtica. És començar una frase amb un no per acabar dient exactament el mateix que em preguntaves. La santa mania de rectificar l'altre només per portar una contrària que no existeix. És allò de parlar per dir alguna cosa. El parlar per no callar. El filtre foradat. Això de donar la raó a la primera de canvi se'ns fa costa amunt, i a la segona, encara anem justets. El no perquè no i el fet d'anar a la contra. El no aturar-nos un segon per reflexionar i raonar. I després de tot, si encara penseu que no, doncs endavant.
Va, som-hi. No volem el Hard Rock. O és que potser no en tenim ni idea. Algú ha vist el projecte? Algú s'ha preocupat d'anar més enllà del titular i del tuit? Sabem que hi haurà casinos i ens diuen que aquest no és el turisme que volem. Des de Barcelona ens diuen que els pobles de Tarragona no podem aspirar a més que a tenir centrals nuclears i petroquímiques. Continuem, tampoc volem l'ampliació del Prat. I si salvem l'afectació mediambiental? Ah, llavors direm que no és el modeI turístic que Catalunya necessita. I si aprofitem els aeroports que tenim buits? No, tampoc és el país que volem. Sembla que el low-cost, el turista de segona, és menys turista quan ens visita. Com si nosaltres, quan viatgem, fóssim tots de primera. Com si tots anéssim amb les butxaques plenes i a destins exclusius.
Ens queixem que les companyies aèries de baix cost ens porten massa gent i de poca qualitat.Que els creueristes que arriben al port de Barcelona contaminen, omplen la Rambla i no deixen marca econòmica a la ciutat. Però tampoc ens va bé el luxe. Ara, per no interessar-nos, ja ni volem desfilades de marques internacionals en espais públics, ni promocions de la Fórmula 1 al centre de la ciutat. L'exclusivitat només per a nosaltres. La turistada ens fa nosa al nostre carrer. El soroll, la brossa i les aglomeracions només les veiem d'aquells que es passegen amb xancletes per casa nostra. Ni els turistes estrangers ni els autòctons. Ara també massa bicicletes passejant per Girona i molts curiosos a Tor resseguint la història de Carles Porta.
Potser que toquem de peus a terra. Barcelona té platja i té oci. I per molt que hi lluitem això no ho canviarà ningú. Catalunya no és el Regne Unit ni Indonèsia. Tenim molt, però és el que tenim. Que potser podem oferir una mica més, segur. Que es pot pensar una mica més abans de tirar pel dret, també. I que s'ha de revisar el model turístic, prioritari. Però mirem una mica més enllà. Quants municipis catalans, amb menys atractius i tocats per la desindustrialització, voldrien rebre els turistes que altres fan fora. Instal·lar-nos en el no recurrent i en la manifestació freqüent ens paralitza. Mentre no puguem substituir el 12% del PIB que representa el turisme a Catalunya per altres ingressos que ens agradin a tots potser haurem de mirar cap a un altre costat. Parlant per parlar, entenc que aquest estiu tots ens quedarem a casa i que deixarem en pau els pobres països que reben milers de turistes cada any.