Ai, amiga...

Sigues bona. Bona filla, bona mare, bona companya, bona parella i també bona amiga. En el manual de la bona persona tingues sempre un somriure a la cara. Sigues amable. Preocupa't pels altres. Sigues empàtica i generosa. També sincera i honesta. Valora el que tens i no envegis res dels altres. Fes tu el primer pas, recorda l'aniversari i la trucada. No desitgis a l'altre el que no voldries per a tu. Sigues tot això i la vida t'ho tornarà. Amb una hòstia a tota la cara. Amb un cop de puny a l'estómac. Amb disgustos i decepcions. Amb mala llet i llàgrimes. Amb la maleïda frustració de no poder ser-ho tot, de no poder arribar a tot arreu. De no poder ser el que els altres esperen de tu. Fins al punt de perdre la teva felicitat en l'intent de fer feliços els altres. Per voler acontentar tothom, ves que no t'acabis quedant sola.

Explicava una psicòloga que poc se'n parla del dol per la pèrdua d'una amistat. Que a la pràctica pot ser igual o pitjor que deixar una parella. I que molts cops està relacionat amb la romantització de les relacions d'amistat. De fet, des de ben petits els que més socialitzen, els líders i els populars, són els que més convidats tenen a les festes d'aniversari. Comptem els amics amb els dits de les dues mans. Els pares contents que els seus fills tinguin tants amics mentre fan noves amistats amb els pares de l'escola deixant de banda relacions anteriors. Els ritmes, les etapes, tenir criatures o estar solter, fan que el currículum de persones que passen per les nostres vides avanci de forma vertiginosa. Perquè igual que ens cansem de dormir sempre amb la mateixa persona, ens avorreixen les converses de sempre i els laments diaris. 

Desconfiats de tot i de tothom, cada cop conec més gent que prefereix no fer nous amics i que si ben just els compta amb una mà, feliç de la vida. Pocs i de qualitat. No en vull d'aprofitats ni d'interessats, dels que només truquen quan necessiten un favor. Tampoc dels que et jutgen i t'apunyalen per darrere. D'aquells que durant un temps t'adoraven i mai més en vas saber res. O els que et feliciten Nadal i els aniversaris per WhatsApp per mantenir una història que ja fa temps que va acabar. Dona'm els que t'estimen incondicionalment, amb els defectes i les incoherències. Dels que hi són i no s'escolten. Que t'escolten, que et fan riure entre llàgrimes i t'abracen. Quan poden, quan els necessites. Ni cada dia o cinc cops l'any, però que sempre hi són. Encara que ens separin 211 quilòmetres.

A casa alguna vegada m'han preguntat què se n'ha fet d'aquell que venia a dinar o de l'altre amb qui hi parlaves cada dia. Molts cops costa explicar el motiu, altres et preguntes què vas fer malament. Quin va ser el dia, per què no li vaig trucar o per què no li vaig dir que allò que havia dit o fet i no m'havia agradat. Per què allò tan intens, algú a qui li havies explicat vida i misèries, és ara ben just un record i unes quantes fotos al mòbil. I de casa, també n'he tret una frase que m'ha quedat per sempre, que m'ajuda a treure ferro i a tirar endavant. "Si fa cinc anys no el coneixies de res, ara que ja no el tens tampoc s'acaba el món". Ai, amiga. Així és la vida. Si ser bona és ser idiota, si per no perdre els altres has de callar i abaixar el cap, potser quedar-se sola tampoc és mala idea. Ai, amiga. Com et trobo a faltar.