Primer jo i després també

Si compartir és estimar, em sap greu dir-ho, però se'ns ha acabat l'amor. No en sabem. Ni d'una cosa ni de l'altra. Incapaços de donar, la generositat ja no es porta. Egoistes i individualistes, primer soc jo i després també. No volem compartir les postres, ni el sofà i ben just el llit. De fet, cada cop hi ha més parelles que dormen separades per afavorir el descans individual. Ni cedim, ni empatitzem. No m'atabalis, no m'estressis, deixa'm fer i tot anirà bé. L'estima passa a un segon pla quan ens sentim acorralats. Quan ens tallen les ales, se'ns estreny el puny. Si el cinturó apreta, el 'jo' pren més força que mai. En una societat que ja no dona la mà i que s'espolsa les espatlles, ja només compartim la vida a Instagram i barbaritats a TikTok.

Si això és l'ara millor no imaginar-se el demà. O potser ara és el moment d'aturar-nos i girar el rumb. Les enquestes, les que ho encerten, ja ens van avisar. Hi ha un repunt de les posicions de dreta i extrema dreta entre els més joves, sobretot entre els homes. Joves que compren el discurs d'odi que partits com VOX o Aliança Catalana han repartit sense compassió per les xarxes socials. Perquè és per on s'informen, però també perquè ens trobem amb noves generacions amb un ensenyament cada cop menys exigent i més pobre. Un jovent que no suporta la frustració, que vol resultats immediats i que és de tot menys crític amb allò que l'envolta. És el ramat que segueix, i on ja no hi ha ni ovelles negres ni que es demarquen. Joves que es miren el melic mentre els pares els diuen que són més guapos i llestos que la resta.

Ningú els qüestiona i tothom els hi riu les gràcies. Els seus neguits s'ofeguen amb el consumisme. Calla, que ja t'ho compraré. No donis pel sac, que ja ho tindràs. Tot fàcil i poques complicacions que ens aboquen cap a una societat cada cop més insensible amb les desgràcies alienes. Als arguments dels partits d'ultradreta que culpen la immigració, només alguna, de tots els nostres mals. Discursos com que ens prenen la feina o que ens violen les dones, que ens roben o que ens volen imposar costums i religió. Res de nou, però que ara, davant la desinformació, en l'era de les 'fake news' i la incultura, cala amb més facilitat que abans. Que ara, amb l'egoisme que ens regeix, agafa múscul. Si no compartim ni amb la parella, com ho hem de fer amb un estrany que ve de fora?

No calien sondejos ni estudis. Jo mateixa he mantingut converses amb nois i noies joves abans de les eleccions. Una, que diu que li fan por els 'MENA', que vol immigrants però amb feina i amb papers, i si no cadascú a casa d'ell. Dos titulars i cap argument. Quan rasques una mica t'adones que no hi ha res més. Altres, que no en volen saber res de l'independentisme. I alguna que volia votar Comuns i va acabar donant el vot a Junts. La majoria de jovent no sap on va, la majoria ni va votar. Cadascú a la seva parcel·leta, per no cedir, ni el seient del metro. És com que el món, la pobresa i la política no van amb ells, però és que pocs els busquen. Els partits tradicionals els han oblidat, els extremistes els han captivat. Egoistes, personalistes i sense capacitat de compartir el poder, si els nostres polítics ja no creuen en l'amor, com han d'enamorar les generacions que venen?