Líders de segona

No és el mateix que et creguin que saber manar. Com tampoc sona igual "jefe" que cap, encara que sigui la traducció de la mateixa paraula al català. De maneres de dirigir n'hi ha tantes com persones i caràcters. De formes de fer i desfer, encara més. És el líder. El que molts cops apareix de forma innata, el que desprèn una aura especial. Alguns ja ho eren a l'hora del pati. Alguns més també van ser delegats de classe. El que no passa inadvertit, però, és que és capaç de dirigir equips sense que ningú se n'adoni. El negociador, l'equilibrista. El que fa que tot giri rodó sense perdre els papers. El que sap on vol anar sense perdre el nord. El que sempre té present que si és cap és perquè algun dia també va ser cua. I que mai se sap, potser ho tornarà a ser.

Siguis capità a la feina o del teu equip de pàdel. President de la comunitat de veïns o encarregat de bar. No ho oblidis. Que els altres t'obeeixin no vol dir que siguis un bon líder. Avui, la manca d'humilitat i l'autoritarisme encara abunden. Hi ha els de la vella escola, els de "l'ordeno y mando" que actuen sobre organitzacions com si fos el seu maset. Que manipulen a la resta com si fossin un ramat d'ovelles. Els que controlen i vigilen. Els que prefereixen que escalfis la cadira encara que estiguis a Instagram. Hi ha qui per alçar la veu pensa que l'escoltaran més. Els que van per darrere. Els que no tenen miraments i et ridiculitzen en públic. O els que en saben menys que tu i tenen els sants nassos d'anar donant lliçons.

En aquest país de col·locats a dit, de cursos de direcció a distància i de despatxos i corbates, s'està perdent l'autèntic lideratge per imposar-se el lideratge tòxic. Són els líders de segona. Com es troba a faltar el cap al qual admires, del que aprens cada dia. Al que respectes i segueixes per convicció. A qui, malgrat no entendre d'un inici, acabes entenent-ho tot. Perquè tot tenia un per què. Perquè parles el mateix idioma. Quan s'han substituït les reunions eternes per les converses franques s'ha acabat la comunicació. Quan hi ha qui confon simpatia i empatia sents que et tracten com un idiota. En temps de productivitat per sobre de qualitat. En temps de perdre el temps, entens que ja no el vols perdre més. I que la màquina de crear insatisfets laborals és l'únic que ara mateix funciona.

Insatisfacció a la feina i amb la política. Perquè de líders també n'hi ha per descart, perquè ningú més s'hi volia posar. Els que fan carrera i arriben al punt àlgid perquè els de més amunt han abandonat pel camí. És l'escalador sense escrúpols, el que es creu que parlant una mica bé, posant les mans on li diuen els assessors i amb un màster en gestió, poden esdevenir el gran líder polític. Allunyats absolutament del carrer i inconscients que els ciutadans ja no es mengen qualsevol gripau. Que volem un altre tipus de lideratge, l'honest i encisador. Algú a qui li donaries les claus del teu compte bancari sense pensar-t'ho ni un minut. A qui li cediries la casa i el cotxe. Hem deixat de creure-us i això ja no hi ha cap líder que ho arregli.