Aferrats al victimisme, hi ha qui fa de l’amenaça una forma de viure. Aquells que es cansen de dir que marxaran, però que mai ho acaben fent. El company de feina que es queixa del sou, de la monotonia, de falta de motivació i dels seus caps. Que amb la seva desil·lusió degenera l’ambient de treball. És el que no té el valor de sortir de la seva zona de confort, però que mina el confort dels altres. És el corcó. És el que et bufa al clatell mentre fa creus al calendari esperant les vacances. El que li cau el bolígraf a l’hora de plegar. El que mirant el rellotge li ha passat la vida per davant i encara segueix assegut a la mateixa cadira. Potser no era tan incòmoda. Potser només necessitava una mica més d’amor.
Ai l’amor. Al que t’enganxes sabent que no et fa bé. És la parella que fa i desfà maletes. Que es deixa per tornar l'endemà. Cansats de la rutina, del sexe en declivi i de decidir qui baixa les escombraries, hi ha qui fins i tot celebra les noces d’or. El temps passa, les arrugues no perdonen i ara ja és massa tard. Potser no és la cadira. Potser és el sofà vell on has quedat atrapat. És la suma d’excuses que impedeixen donar el cop de porta definitiu. Perquè tot el que és per sempre ho anellem amb la mateixa força que ens aterreix. Però aquí estem. Pensant que tornar és la millor part de l’aventura. O que quedar-se tindrà menys risc i ens farà menys mal. Víctimes de nosaltres mateixos, en les relacions amoroses, com en la política o la feina, seguim pensant que més val boig conegut que savi per conèixer.
Anades i vingudes. Dubtes que ens fan enrere. Grups de música que marxen per tornar. Parar per pensar que genera enyorança entre el públic. La garantia que el pas al costat els assegura un retorn d’entrades exhaurides. I nosaltres ens deixem enganyar perquè en el fons no ens va tan malament. El neguit que ens provoca la pèrdua ens aboca a agafar-nos al ferro roent. Si fa uns mesos ningú volia a Xavi Hernández com a entrenador del Barça, ara ja no ens sembla el mal pitjor. Amb l’excusa dels números vermells i l’aposta forçada pels jugadors joves fins i tot ens han fet creure que és la millor opció. La por a la cosa desconeguda, l’amenaça que ve el llop, ens té agafats per allà on fa més mal.
Xavi es queda i Pedro Sánchez també. En pocs dies, hem viscut situacions esperpèntiques i una mostra més d’allò de la futbolització de la política. Però sobretot ens ha ensenyat que la reflexió d’alguns no és més que una estratègia per esverar-nos a qualsevol preu. Faltats d’amor, però sobrats d’ego, el soroll els convé per mantindre’s ferms a la cadira. I no els tremola el pols a l’hora de manipular una societat en hores baixes. Lluny queden les grans manifestacions de l’1 de maig i el no a la guerra. Ja no queda res de les vagues generals i de les mocadorades a l’estadi. Ells no marxen ni amb aigua calenta, però nosaltres no reaccionem encara que ens queixem i que estiguem més que escaldats.