La falta que resta

Una parella de més de 65 anys, catalanoparlant, però que a l'escola només va aprendre a escriure en castellà. Que durant el servei militar es declarava l'amor incondicional a través de cartes escrites en castellà. Que llegien i signaven documents en l'idioma imposat pel règim. Quan la immersió lingüística era un invent llunyà, el seu idioma era el català. Defensors de la llengua de forma inconscient que ara fan l'esforç inhumà d'escriure missatges de WhatsApp en català. Que es preocupen per si fan faltes d'ortografia, sentint-se fins i tot ridículs i en inferioritat amb els fills que sí que hem tingut la sort d'aprendre a parlar i a escriure la nostra estimada llengua. Són els meus pares. Són els pares de tota una generació.

I jo una d'aquestes filles psicòpates de les errades ortogràfiques. A qui li sagnen els ulls quan llegeix autèntiques barbaritats de persones amb carrera universitària. Em sap greu, però difícilment m'enamoraràs si no saps posar un accent obert on toca ni una ela geminada. Soc de les que respon missatges amb totes les lletres i amb accents i de les que faig dues revisions abans d'enviar. M'indigna veure publicitat amb faltes. Em supera escoltar anuncis a la ràdio amb traduccions errònies del castellà. Si et pots gastar mils d'euros en una falca també pots pagar un corrector que faci la seva feina. Si tant volem salvar la nostra llengua els mitjans i els periodistes també hem de ser curosos quan comuniquem i emetem segons què. Digueu-me maniàtica i fins i tot repel·lent, però això també és estimar el català.

A la Selectivitat del 2025 les faltes d'ortografia i gramaticals tindran una penalització d'almenys un 10% a cada examen. I la gran pregunta és per què no es feia abans. És incomprensible que persones brillants que han obtingut màsters i doctorats ho hagin fet sense uns mínims de qualitat ortogràfica. Potser és que en els últims temps s'ha instal·lat la idea que això d'escriure bé només és propi d'algunes professions. O que no passa res per "quatre faltes" perquè ens entenem igual. No ens ho podem permetre. Com tampoc podem fer creure a les noves generacions que el bueno, vale, guai és correcte. O que el salseo, perreo, postureo estan inclosos al diccionari de la llengua catalana. 

Bé que el parlin a casa, que llegeixin i pensin en català i que la música que triomfa a discoteques i festivals sigui amb el nostre idioma. Però s'ha de fer un esforç perquè puguin diferenciar la realitat de la ficció. No podem permetre que la generació que millor ha après el català, la més formada i conscient, acabi amb tants anys d'esforços. Amb la tasca que han fet els mitjans de comunicació catalans per difondre la llengua. Ni que la inversió econòmica i educativa de la immersió lingüística quedi en paper mullat. No ens podem conformar a mantindre la llengua oral. L'important no és només que la parlin. Si la volem perpetuar també l'hem de saber escriure. Si no ho voleu fer per vosaltres, feu-ho pels vostres pares i els vostres fills.