Quines són les faltes més freqüents en català que poden penalitzar a la selectivitat?

Canvis significatius de cara a la nova selectivitat. A partir de l'any que ve, les faltes d'ortografia restaran almenys un 10% de la nota final de cada prova. Així ho preveu el Ministeri d'Educació a l'esborrany que ja ha fet arribar a les comunitats autònomes. Fins ara, les errades ortogràfiques no tenien tant de pes en totes les proves. Tot i això, sempre cal evitar cometre'n si s'aspira a tenir una nota alta.

Les proves d'accés a la universitat (PAU) són importants per als estudiants perquè poden determinar el seu futur. A més, avui dia les notes de tall per accedir a la majoria dels graus universitaris són molt elevades. Per això, a Nació hem fet un recull de les faltes més freqüents en català que poden penalitzar als exàmens de la selectivitat. A les PAU d'aquest any encara no s'aplicarà la nova proposta, però sempre va bé repassar errades que es repeteixen any rere any i que sovint perjudiquen en la puntuació.
 

1. Què fem amb el *tenir que?

La construcció *tenir que + infinitiu té un ús molt estès, però és incorrecta i cal evitar-la de totes totes. Per tant, per expressar una obligació, una necessitat o una conveniència que s'ha de complir, cal recórrer a altres fórmules. Per exemple, haver de + infinitiu —He de lliurar el treball demà al matí—, caldre + infinitiu —Cal estudiar amb temps per a l'examen—, caldre que + verb en subjuntiu —Cal que preparem bé la prova de demà—, ser necessari + infinitiu —És necessari portar calculadora per a l'examen de matemàtiques— i ser necessari que + verb en subjuntiu —És necessari que s'espavili si vol aprovar la selectivitat—. Així doncs, amb tantes alternatives possibles, ja no hi ha excusa per continuar donant corda a aquest flagell.


 

2. El CD i la preposició a

Sens dubte, una de les errades més freqüents en català és posar la preposició a davant del complement directe en una oració. Tal com recull la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), com a norma general, el complement directese situa immediatament després del verb i no porta preposició —Estima el seu germà, i no pas *Estima al seu germà—. Tot i això, cal tenir en compte que en una sèrie de casos concrets i excepcionals sí que pot aparèixer precedit de la preposició a, com per exemple en les construccions en què s'altera l'ordre bàsic dels constituents oracionals —Als teus amics no els convidaran a la festa—, especialment si el canvi d'ordre pot provocar ambigüitats, o bé en les construccions en què el complement directe designa una o més persones mitjançant un element pronominal —Em vol enganyar a mi, però a tu també—.
 

3. Diferències entre perquè, per què i per a què

Saber les diferències entre perquè, per què i per a què d'entrada sembla impossible, però no ho és. En primer lloc, escrivim perquè quan és una conjunció i pot tenir valor causal o final —No he estudiat perquè tenia mal de cap, Els van convocar a la tutoria perquè hi exposessin el seu punt de vista— i quan és substantiu i va precedit d'article —El perquè de tot plegat, No te'n sabria dir el perquè—. Després, fem servir per què quan introdueix frases interrogatives, tant si són directes com indirectes, i equival a per quin motiu —Per què no has estudiat? Vull saber per què no has estudiat— i quan fa de pronom relatiu —Aquests són els motius per què no he estudiat/Aquests són els motius pels quals no he estudiat—. Finalment, escrivim per a què quan equival a per a quina finalitat—Per a què vols les tisores?Per a què serveix la selectivitat?—.


 

4. El cas tan i tant 

Tant o tan? Les dues formes són correctes, però no es fan servir de la mateixa manera. Per exemple, davant d'un adjectiu, un adverbi o un sintagma preposicional escriurem tan —El meu amic és tan llest com jo, Tampoc no vius tan lluny, No vagis tan de pressa—. En canvi, davant d'un nom escriurem tant —Avui no fa tant de vent, Fa tanta calor que no puc dormir, Tinc tants llibres que no sé on col·locar-los—, i en aquest cas funciona com a adjectiu i concorda amb el nom que acompanya. Però de vegades també pot funcionar com a adverbi, i en aquest cas pot complementar un verb —He menjat tantes coses que ara no tinc gana, No corris tant, Estudia tant com la Núria—. A banda, aquest adverbi també serveix per introduir dos elements idèntics —Tant en Joan com la Maria aprovaran la selectivitat—.
 

5. Caiguda de preposició davant que

Ningú no se salva d'haver escrit *des de que alguna vegada. En general, cal evitar el contacte de les preposicions a, de, en i amb + conjunció que. Per tant, farem servir construccions com ara Es va acostumar que el dinar estigués a taula a les dues (i no *a que), La idea que vinguessin tots alhora no ha estat bona (i no *de que), Confiat que aprovaria, no em vaig preparar la prova (i no *en que) i No estan conformes que les dades siguin públiques (i no *amb que). Tot i això, cal tenir en compte que la caiguda d'aquestes preposicions pot donar lloc a construccions forçades o ambigües. Per tant, en aquests casos, la GEIEC recomana intercalar-hi algun element, com ara el fet, la idea o la possibilitat, o recórrer a construccions alternatives.


 

6. Ús incorrecte del verb donar (*donar petons)

El verb donar no es pot fer servir quan el subjecte no controla l'acció. És a dir, cal dir i escriure fer fàstic, i no pas *donar fàstic —Els cucs em fan fàstic—; fer la impressió, i no pas *donar la impressió —Em fa la impressió que aprovarà l'examen—; fer ràbia, i no pas *donar ràbia —Em fa ràbia suspendre—; fer pena, i no pas *donar pena —Em fa pena que la Maria no pugui venir a les colònies—; fer vergonya, i no pas *donar vergonya —Li fa vergonya sortir a fer presentacions orals—; *fer por, i no pas *donar por—Em fa por la selectivitat—; fer un petó, i no pas *donar un petó —Li va fer un petó a la galta—; fer una abraçada, i no pas *donar una abraçada —Es van fer una abraçada—, i fer un massatge, i no pas *donar un massatge —Et faré un massatge a les espatlles—. Així mateix, cal recordar que sí que es pot fer servir per indicar alguna mena de transferència d'una entitat a una altra provocada per algú que generalment controla l'esdeveniment: donar una bufetada, una clatellada o un cop de puny; donar l'enhorabona o el condol; donar el braç o la mà, i donar esperances.
 

7. Quan hem de fer servir pot ser i potser?

Les formes potser i potser tenen significats diferents. D'una banda, l'adverbi potser denota la possibilitat del que es diu i equival a tal vegada i probablement —Potser vindran demà, Potser ja és massa tard—. De l'altra, la construcció pot ser està formada pel verb poder i l'infinitiu del verb ser —No pot ser que no hagi vingut, Pot ser que demà plogui—. Ara bé, com recorda l'Optimot, cal tenir en compte que l'adverbi potser no admet el subjuntiu. Per tant, escriurem Potser vindrà o Potser ve, i no pas *Potser vingui. En canvi, si es fa servir el verb poder, sí que pot aparèixer el subjuntiu, precedit sempre de la conjunció que —Pot ser que vingui, Pot ser que sigui massa tard—.


 

8. El verb caure no té forma pronominal (*caure's)

Ni *m'he caigut ni *se m'ha caigut. El verb caure no té forma pronominal i, per tant, no es pot fer servir en sentit pronominal. Per exemple, He caigut al pati, i no pas *M'he caigut al pati, i M'ha caigut el boli, en comptes de *Se m'ha caigut el boli. Ara bé, no hem de confondre aquest ús pronominal inadequat del verb caure amb l'ús adequat de pronoms febles reflexius de persona, que són necessaris en determinats contextos. Per exemple, com bé indica l'Optimot, a la frase M'ha caigut l'ungla del dit gros el pronom em fa la funció de complement indirecte i és necessari: l'ungla del dit gros ha caigut a mi. En canvi, no és adequada l'oració *Se m'ha caigut l'ungla del dit gros.
 

9. Només hi ha 15 accents diacrítics

Ara és més fàcil que mai recordar tots els accents diacrítics. Arran de la nova gramàtica, només en tenim 15: bé ('benefici', adverbi, conjunció, interjecció),mà ('part terminal del braç'), pèl ('vellositat'), sí (adverbi afirmatiu, 'afirmació'), té (verb tenir), déu ('divinitat'), més (adverbi i adjectiu quantitatiu, 'signe de la suma'), què (pronom relatiu precedit de preposició, pronom interrogatiu, pronom exclamatiu, 'quid d'una qüestió'), sòl ('superfície del terreny'), ús ( 'acció d'usar', verb usar en balear i alguerès), és (verb ésser/ser), món ('conjunt de totes les coses creades; la Terra'), sé (verb saber), vós (pronom fort) i són (verb ésser/ser). Sí, efectivament,soc ha perdut l'accident diacrític. Però alerta, perquè, com veiem, el de són sí que es manté.


 

10. Quan cal apostrofar i quan no?

L'apostrofació és tot un tema, no ho negarem. En general, cal tenir clar que els articles definits el i la, els articles personals en i na i la preposició de s'apostrofen davant de mots començats amb vocal o hac   hac (l'avi, l'hereu, l'insecte, l'univers, l'Albert, n'Anna, n'Hug, d'hora, el dia d'avui). I, important, l'article masculí el i la preposició de també s'apostrofen davant de les xifres 1 i 11 (l'1 de juny, l'11 de juliol, un trencaclosques d'11 peces). En canvi, hi ha tota una sèrie de casos en què no es fa l'apostrofació. Per exemple, no s'apostrofen els articles femenins la i na davant de paraules femenines que comencen amb i, u, hi, hu àtones (la història, la independència, la universitat, la humanitat, la Irene, na Isabel). Tampoc no s'apostrofen els articles definits el i la ni la preposició de davant de paraules que comencen en i, u, hi o hu seguides d'una altra vocal (el ioga, el iogurt, la hiena, de iode, un cas de hieratisme, ve de Huelva). A banda, per tradició, l'article femení la no s'apostrofa davant dels mots host, ira i una (referit a l'hora) i del topònim Haia (la host, la ira, la una del migdia, la Haia). Finalment, l'article femení la i la preposició de tampoc no s'apostrofen davant les lletres i el nom de les lletres (la a, la f, la efa, de ema, de ena).