Cal fer diagnòstics, sempre. Per abordar els problemes cal diagnosticar i córrer el risc d’equivocar-se. M’ha interessat molt el diagnòstic del procés que formula l’advocat i escriptor Jordi Cabré des de les pàgines de l’Ara, fa pocs dies: “El més preocupant dels últims anys no és que el Procés [ell ho escriu amb majúscula] s’hagi ‘acabat’, com reclamen insistentment els seus adversaris, sinó la consegüent pèrdua de fe”. I afegeix que “sense fe, guanya la fe de l’altre”.
Estem d’acord que qualsevol causa necessita una dosi important d’aquella mena de creença que, manllevant el lèxic religiós, denominem fe. Dit això, si alguna cosa ha estat molt present en el nou independentisme és la fe, en un sentit doble: fe en la raó de la pròpia causa i fe en les suposades febleses de l’Estat espanyol. A l’hora de la veritat, les crisis profundes del sistema no van impedir una reacció dura de la policia i dels tribunals. Potser la fe independentista subestimava la capacitat del Minotaure.
I si la paraula fos una altra? La fe em sembla un concepte massa vaporós, massa místic. Proposo que fem servir la paraula confiança. Quan el procés agafa velocitat de creuer, en qui i en què confien els líders del moviment, començant per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras? Confien, sobretot, en una cosa: el carrer servirà per pressionar el Gabinet Rajoy perquè s’assegui a negociar un referèndum a l’escocesa. Veure tants catalans al carrer sota una mateixa pancarta fa pensar els dirigents independentistes que Madrid, finalment, no tindrà altra opció que escoltar. Però això no va passar.
I què n’hem de dir de la confiança dels que ara diuen sentir-se decebuts i/o enganyats per la classe política processista, com els personatges de la novel·la de Francesc Serés? Era una confiança tan sòlida com ha fixat el relat purista dels grans retrets, o estem parlant d’un material més fràgil? Quan les grans entitats financeres van decidir traslladar les seus corporatives fora de Catalunya, el problema no va ser de fe sinó de confiança.
Ara faré una pregunta que és tabú: quants independentistes anònims, gent normal que anhelava l’arribada d’una República independent, van fer gestions -diguem poc patriòtiques- perquè temien pels seus estalvis i plans de pensions? No tenim aquesta informació, malauradament. Si poguéssim creuar les dades de militància independentista i pànic econòmic potser tindríem una foto interessant del país, que no tindria res a veure amb la fe. Res de res. Aquestes preguntes tabú no acostumen a fer-se en trobades d’independentistes, són incòmodes.
L’amic Cabré descriu així el nostre paisatge: “Catalunya es troba als llimbs, com el Monumenta Ningú que s’erigeix en forma d’obelisc a la plaça del Cinc d’Oros”. És cert, això dels llimbs. Però no és nou. Habitem aquests llimbs des de la pèrdua dels nostres furs i el Decret de Nova Planta. El catalanisme és un intent de sortir dels llimbs i el nou independentisme no deixa de ser la continuació d’aquesta tradició. El que ha canviat és la perspectiva: després d’octubre del 2017, tota la història del catalanisme queda sota la llum dels deu anys de procés i, aleshores, els llimbs han de repensar-se a partir de l’experiència de la violència exercida per Madrid contra el nou moviment independentista. L’Operació Catalunya només és la part més disfuncional i maldestra -més casposa- del que engega el Minotaure per frenar una reclamació democràtica.
En aquest context, no podem enganyar-nos. Cabré afirma que “Espanya no existeix” i argumenta que “sense la llei, la nació espanyola no existeix, no s’aguanta, és una mentida, un nasciturus”. No ho veig així. Des de la crisi del 1898, l’Estat espanyol no ha fet altra cosa que treballar per crear la nació espanyola, atès que l’imperi ja s’havia convertit en un fantasma. Un Estat que arriba tard i malament a la modernitat alimenta obsessivament una nació a la defensiva. L’Espanya autonòmica no desfà aquest nus, només crea unes elits provincials més dinàmiques.
En la recta final del procés, l’independentisme va comprovar -potser amb sorpresa- que la nació espanyola era una realitat per a un bon grapat de catalans, sobretot aquells que van votar Ciutadans (i altres). Ells no tenien fe, no els feia cap falta: tenien confiança plena en la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. La nació espanyola dins de la nació catalana, vet-ho aquí. L’independentisme ha d’incorporar aquesta dada per reescriure la seva estratègia a llarg termini.
Estem d’acord que qualsevol causa necessita una dosi important d’aquella mena de creença que, manllevant el lèxic religiós, denominem fe. Dit això, si alguna cosa ha estat molt present en el nou independentisme és la fe, en un sentit doble: fe en la raó de la pròpia causa i fe en les suposades febleses de l’Estat espanyol. A l’hora de la veritat, les crisis profundes del sistema no van impedir una reacció dura de la policia i dels tribunals. Potser la fe independentista subestimava la capacitat del Minotaure.
I si la paraula fos una altra? La fe em sembla un concepte massa vaporós, massa místic. Proposo que fem servir la paraula confiança. Quan el procés agafa velocitat de creuer, en qui i en què confien els líders del moviment, començant per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras? Confien, sobretot, en una cosa: el carrer servirà per pressionar el Gabinet Rajoy perquè s’assegui a negociar un referèndum a l’escocesa. Veure tants catalans al carrer sota una mateixa pancarta fa pensar els dirigents independentistes que Madrid, finalment, no tindrà altra opció que escoltar. Però això no va passar.
I què n’hem de dir de la confiança dels que ara diuen sentir-se decebuts i/o enganyats per la classe política processista, com els personatges de la novel·la de Francesc Serés? Era una confiança tan sòlida com ha fixat el relat purista dels grans retrets, o estem parlant d’un material més fràgil? Quan les grans entitats financeres van decidir traslladar les seus corporatives fora de Catalunya, el problema no va ser de fe sinó de confiança.
Ara faré una pregunta que és tabú: quants independentistes anònims, gent normal que anhelava l’arribada d’una República independent, van fer gestions -diguem poc patriòtiques- perquè temien pels seus estalvis i plans de pensions? No tenim aquesta informació, malauradament. Si poguéssim creuar les dades de militància independentista i pànic econòmic potser tindríem una foto interessant del país, que no tindria res a veure amb la fe. Res de res. Aquestes preguntes tabú no acostumen a fer-se en trobades d’independentistes, són incòmodes.
L’amic Cabré descriu així el nostre paisatge: “Catalunya es troba als llimbs, com el Monumenta Ningú que s’erigeix en forma d’obelisc a la plaça del Cinc d’Oros”. És cert, això dels llimbs. Però no és nou. Habitem aquests llimbs des de la pèrdua dels nostres furs i el Decret de Nova Planta. El catalanisme és un intent de sortir dels llimbs i el nou independentisme no deixa de ser la continuació d’aquesta tradició. El que ha canviat és la perspectiva: després d’octubre del 2017, tota la història del catalanisme queda sota la llum dels deu anys de procés i, aleshores, els llimbs han de repensar-se a partir de l’experiència de la violència exercida per Madrid contra el nou moviment independentista. L’Operació Catalunya només és la part més disfuncional i maldestra -més casposa- del que engega el Minotaure per frenar una reclamació democràtica.
En aquest context, no podem enganyar-nos. Cabré afirma que “Espanya no existeix” i argumenta que “sense la llei, la nació espanyola no existeix, no s’aguanta, és una mentida, un nasciturus”. No ho veig així. Des de la crisi del 1898, l’Estat espanyol no ha fet altra cosa que treballar per crear la nació espanyola, atès que l’imperi ja s’havia convertit en un fantasma. Un Estat que arriba tard i malament a la modernitat alimenta obsessivament una nació a la defensiva. L’Espanya autonòmica no desfà aquest nus, només crea unes elits provincials més dinàmiques.
En la recta final del procés, l’independentisme va comprovar -potser amb sorpresa- que la nació espanyola era una realitat per a un bon grapat de catalans, sobretot aquells que van votar Ciutadans (i altres). Ells no tenien fe, no els feia cap falta: tenien confiança plena en la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. La nació espanyola dins de la nació catalana, vet-ho aquí. L’independentisme ha d’incorporar aquesta dada per reescriure la seva estratègia a llarg termini.