Sumes i restes a Junts

«Barcelona, la capital de Catalunya, té vida pròpia més enllà del procés, però no es pot imaginar sense relacionar-la amb el conflicte de fons que sacseja la nostra societat»

Francesc-Marc Álvaro
09 de febrer del 2023
Actualitzat a les 21:53h
Xavier Trias no serà al costat de Laura Borràs en la concentració que ha preparat Junts per demostrar que la militància fa costat a la presidenta del partit el dia que comença el seu judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). El candidat juntaire a l’alcaldia de Barcelona té l’agenda molt plena, han dit des del seu entorn. Trias tampoc va ser a la manifestació contra la cimera hispano-francesa, llavors tenia un viatge a Múrcia. L’alcaldable del partit de Carles Puigdemont està triant amb pinces el seu àlbum de fotos.

No cal ser un gran estrateg per adonar-se que la campanya de Trias pretén allunyar-se com sigui del marc processista per vendre una altra cosa, com va quedar perfectament clar en la posada de llarg de la seva candidatura. El drama de l’home que vol atrapar vots de totes bandes per fer fora Ada Colau és que el partit que l’aixopluga té com a discurs oficial el “tot o res” i les grans proclames en favor d’una “confrontació intel·ligent” que vol demostrar tothora una actitud no surrender. De fet, si Trias no fos el candidat de Junts, rebria les invectives de la bombolla digital hiperventilada i seria titllat de botifler, venut, lacai de Madrid i titella del règim de Vichy.

L’equip de Trias parteix d’una premissa: l’independentisme explícit restarà vots a l’home tranquil que es presenta com l’alternativa més rotunda a la líder dels comuns. L’estratègia és anar fent sense recordar gaire quin és el partit de Trias, com si el procés sobiranista no hagués existit mai. La marca de l’organització es torna invisible i només veiem la marca de l’alcaldable, descontextualitzada i flotant per sobre de les circumstàncies. Però les circumstàncies són tossudes. El judici contra Laura Borràs desfigura l’escenografia descafeïnada de la campanya de Trias. La situació a Europa de Carles Puigdemont també amenaça de trencar el guió del prohom de tarannà amable que demana una segona oportunitat, per posar ordre en una metròpoli on una part de les classes mitjanes se senten maltractades per l’administració més propera.

I si l’equip de Trias s’equivoca? I si els estrategs de la campanya barcelonina de Junts han fet malament els càlculs? I si resulta que l’exconseller de Pujol no acaba d’agradar el votant que cada matí es lleva amb la frase “ho tornarem a fer” rebotant dins del cap? I si Trias no aconsegueix agrupar tots els agreujats de Barcelona i, pel camí, tampoc connecta amb una part de les bases de la formació que dirigeix Jordi Turull? Els aires convergents de la proposta de Trias agraden alguns -que ho diuen-, però també podrien desagradar uns altres -que callen-. Els temps han canviat molt des de l’etapa en què la moderació era de talla única. Encara que Jordi Pujol continuï convocant moltes persones quan se sap que parlarà.

Barcelona, la capital de Catalunya, té vida pròpia més enllà del procés, però no es pot imaginar sense relacionar-la amb el conflicte de fons que sacseja la nostra societat. Tan arriscat seria fer una campanya que només respongués a l’agenda independentista com fer una campanya que fes abstracció dels greuges i dinàmiques que van desembocar en la crisi institucional del 2017. Pel que sembla, Trias no està disposat a explorar una síntesi, s’estima més amagar l’estelada i parlar de gestió i de model de ciutat. És una aposta. A Waterloo -per cert- han donat llum verda a aquest relat, potser no podien fer altra cosa. És l’aposta que marcarà el futur de Junts.

Nascut a Vilanova i la Geltrú (1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Actualment, diputat d'ERC al Congrés. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.

El més llegit