Des de divendres, els presos polítics catalans tenen el tercer grau. I el tenen perquè des de la conselleria de Justícia de la Generalitat, amb la consellera Esther Capella al capdavant, s'ha treballat i es treballa decididament i calladament per fer una interpretació de la llei i del reglament penitenciari més favorable als interns, ja siguin polítics o no, sobretot, si per part dels presos es compleixen tots els requisits que estableixen les normes.
Per la justícia venjativa, en canvi, la del "¡A por ellos, oe!", aquest tercer grau és impresentable. De fet, la fiscalia que "todo lo afina" ja estaria estudiant l'escrit que hauria de presentar al Jutjat de Vigilància Penitenciària per aconseguir que es revoqui el tercer grau. I si aquest jutjat no satisfés els objectius dels fiscals, doncs, cap al tribunal sentenciador, és a dir, cap a la Sala Penal del Tribunal Suprem on l'ínclit Marchena hauria de tornar-se a pronunciar.
Qui de veritat convé que es pronunciï és el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre el que ells mateixos han anat alimentant: els indults. Escric uns quants noms, a veure si sabeu què tenen en comú: Alfonso Armada, José Barrionuevo, Rafael Vera, Gómez de Liaño, Sebastián Rodríguez Veloso, Alfredo Sáenz... N'hi ha més, però no us vull cansar. És a dir, si es vol, s'indulta. I compte, perquè entre els noms que us he posat hi ha persones sentenciades a molt, molts anys de presó i, fins i tot, per homicidi i segrest.
És obvi que un indult no és una amnistia, però si hi ha l'indult, benvingut sigui. Hi haurà hiperventilats que diran que són almoines, que no s'ha d'acceptar res del govern espanyol. Exacte, són els mateixos que quan la justícia espanyola els cita, encara és l'hora que no hi vagin. És a dir, revolucionaris_segona residència.com.
Aquesta justícia espanyola que tan admirada és nord enllà (sic) ha decidit que es voti el 14 de febrer. Ses senyories estan molt preocupades per la provisionalitat. No dormen, vaja. L'independentisme hi va dividit, com és obvi i normal, perquè els projectes són diferents. N'hi ha dos de principals: el dels que viuen de la poesia, la retòrica i el realisme màgic, i el dels que han fet de l'experiència viscuda un aprenentatge per continuar avançant. Els primers necessiten enganyar. Els segons, no.
Els primers, dirigits per Waterloo, diuen que si l'independentisme supera el 50%, s'ha de desplegar la república i, a partir d'aquí, tot el que vulgueu i més. No diuen com. Això seria demanar massa i es perdria l'encanteri. Com allò de la confrontació intel·ligent, vaja.
Els segons diuen que, si l'independentisme supera el 50%, s'ha de continuar sumant i sumant i guanyant i guanyant per ser molts més dels que som. No una vegada, sinó dues, tres, les que facin falta. I, si al final, després d'un seguit de victòries, de ser molts més del 50%, no hi ha resposta, només quedarà la via unilateral. Com s'aconsegueix ser molts més? Ho diuen: governant bé. Atenent les necessitats de la gent.
El tercer grau ha permès que els presos hagin començat a fer campanya. Tots ells continuen tenint força, la força de la gent que ha estat conseqüent fins al final. El 14 de febrer seran unes eleccions ben estranyes, unes eleccions que, si Waterloo no hagués posat el partit per damunt del país, ja s'haurien fet l'any passat.
Dels que s'hi presenten, no n'hi ha cap que digui que no hi vol participar. Per tant, hi hagi el resultat que hi hagi el 14 de febrer, serà legítim. S'entén, això, oi? Legítim. Una altra cosa és el suport que pugi tenir el govern resultant si l'abstenció és extremadament alta.Així és que a votar, i que mai més ens hagin de convocar unes altres eleccions.
Per la justícia venjativa, en canvi, la del "¡A por ellos, oe!", aquest tercer grau és impresentable. De fet, la fiscalia que "todo lo afina" ja estaria estudiant l'escrit que hauria de presentar al Jutjat de Vigilància Penitenciària per aconseguir que es revoqui el tercer grau. I si aquest jutjat no satisfés els objectius dels fiscals, doncs, cap al tribunal sentenciador, és a dir, cap a la Sala Penal del Tribunal Suprem on l'ínclit Marchena hauria de tornar-se a pronunciar.
Qui de veritat convé que es pronunciï és el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre el que ells mateixos han anat alimentant: els indults. Escric uns quants noms, a veure si sabeu què tenen en comú: Alfonso Armada, José Barrionuevo, Rafael Vera, Gómez de Liaño, Sebastián Rodríguez Veloso, Alfredo Sáenz... N'hi ha més, però no us vull cansar. És a dir, si es vol, s'indulta. I compte, perquè entre els noms que us he posat hi ha persones sentenciades a molt, molts anys de presó i, fins i tot, per homicidi i segrest.
És obvi que un indult no és una amnistia, però si hi ha l'indult, benvingut sigui. Hi haurà hiperventilats que diran que són almoines, que no s'ha d'acceptar res del govern espanyol. Exacte, són els mateixos que quan la justícia espanyola els cita, encara és l'hora que no hi vagin. És a dir, revolucionaris_segona residència.com.
Aquesta justícia espanyola que tan admirada és nord enllà (sic) ha decidit que es voti el 14 de febrer. Ses senyories estan molt preocupades per la provisionalitat. No dormen, vaja. L'independentisme hi va dividit, com és obvi i normal, perquè els projectes són diferents. N'hi ha dos de principals: el dels que viuen de la poesia, la retòrica i el realisme màgic, i el dels que han fet de l'experiència viscuda un aprenentatge per continuar avançant. Els primers necessiten enganyar. Els segons, no.
Els primers, dirigits per Waterloo, diuen que si l'independentisme supera el 50%, s'ha de desplegar la república i, a partir d'aquí, tot el que vulgueu i més. No diuen com. Això seria demanar massa i es perdria l'encanteri. Com allò de la confrontació intel·ligent, vaja.
Els segons diuen que, si l'independentisme supera el 50%, s'ha de continuar sumant i sumant i guanyant i guanyant per ser molts més dels que som. No una vegada, sinó dues, tres, les que facin falta. I, si al final, després d'un seguit de victòries, de ser molts més del 50%, no hi ha resposta, només quedarà la via unilateral. Com s'aconsegueix ser molts més? Ho diuen: governant bé. Atenent les necessitats de la gent.
El tercer grau ha permès que els presos hagin començat a fer campanya. Tots ells continuen tenint força, la força de la gent que ha estat conseqüent fins al final. El 14 de febrer seran unes eleccions ben estranyes, unes eleccions que, si Waterloo no hagués posat el partit per damunt del país, ja s'haurien fet l'any passat.
Dels que s'hi presenten, no n'hi ha cap que digui que no hi vol participar. Per tant, hi hagi el resultat que hi hagi el 14 de febrer, serà legítim. S'entén, això, oi? Legítim. Una altra cosa és el suport que pugi tenir el govern resultant si l'abstenció és extremadament alta.Així és que a votar, i que mai més ens hagin de convocar unes altres eleccions.