També va ser un 14 d'octubre, però de l'any 1940. I malgrat el temps passat i la diversitat de les realitats, molts no hem pogut evitar una esgarrifança. Aquell dia negre, Lluís Companys va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim al castell de Montjuïc.
Feia dos mesos que havia estat capturat per la policia militar alemanya al seu exili de la Bretanya i entregat al franquisme, que el va tancar a la sinistra Direcció General de Seguretat, a Madrid, on va ser humiliat i torturat. Finalment, el 3 d'octubre, un Companys més envellit i més feble a causa dels maltractaments rebuts arribava a Barcelona.
Tancat a la seva cel·la del castell de Montjuïc, el 9 d'octubre, el president català va conèixer el que seria el seu advocat defensor: el capità de cavalleria Ramon de Colubí. En els cinc dies escassos de preparació de la defensa, el franquista Colubí va quedar impressionat per la serenitat i la fortalesa de Companys, en un moment que tothom sabia que el judici només podia acabar d'una manera.
Finalment, el 14 d'octubre a les 10 del matí, el president català va ser presentat davant del tribunal. Hi van desfilar tots els testimonis proposats per l'acusació, però no se'n va poder sentir cap dels de la defensa. Colubí, tot i ser conscient que el futur ja estava escrit, va intentar fer una bona defensa. El consell de guerra va durar una hora escassa i va acabar amb les següents paraules del president del tribunal:
"Fallamos, que debemos condenar y condenamos al ex presidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de muerte". Una vegada més, el món al revés. El representant d'un govern legítim condemnat per rebel·lió, mentre els autors de la veritable rebel·lió s'asseien a les butaques dels acusadors.
La resta de la història ja és més coneguda. Jo l'acabo amb les paraules d'un altre condemnat, aquest més recent, el vicepresident Oriol Junqueras, que des de la presó de Lledoners va escriure aquests mots per recordar les últimes hores de la vida del president màrtir:
"Mentre avançava pel camí de ronda exterior del castell, Companys es va aturar un instant i va contemplar per darrera vegada la capital del seu país. El país que havia presidit i que havia fet tot el possible per salvar. Un país envaït per un exèrcit que arreu de l'Estat espanyol s'havia autoanomenat Ejército Nacional. Fins que, en entrar al Principat de Catalunya, va passar a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación de Cataluña".
Uns minuts després, amb l'esquena contra la paret, mirant de fit a fit els ulls de la mort, Lluís Companys es va descalçar per trepitjar la terra i va respondre a l'ordre de "Fuego!" dels seus botxins tot cridant "Per Catalunya!". Tot això va passar un octubre. Un altre octubre.
Feia dos mesos que havia estat capturat per la policia militar alemanya al seu exili de la Bretanya i entregat al franquisme, que el va tancar a la sinistra Direcció General de Seguretat, a Madrid, on va ser humiliat i torturat. Finalment, el 3 d'octubre, un Companys més envellit i més feble a causa dels maltractaments rebuts arribava a Barcelona.
Tancat a la seva cel·la del castell de Montjuïc, el 9 d'octubre, el president català va conèixer el que seria el seu advocat defensor: el capità de cavalleria Ramon de Colubí. En els cinc dies escassos de preparació de la defensa, el franquista Colubí va quedar impressionat per la serenitat i la fortalesa de Companys, en un moment que tothom sabia que el judici només podia acabar d'una manera.
Finalment, el 14 d'octubre a les 10 del matí, el president català va ser presentat davant del tribunal. Hi van desfilar tots els testimonis proposats per l'acusació, però no se'n va poder sentir cap dels de la defensa. Colubí, tot i ser conscient que el futur ja estava escrit, va intentar fer una bona defensa. El consell de guerra va durar una hora escassa i va acabar amb les següents paraules del president del tribunal:
"Fallamos, que debemos condenar y condenamos al ex presidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de muerte". Una vegada més, el món al revés. El representant d'un govern legítim condemnat per rebel·lió, mentre els autors de la veritable rebel·lió s'asseien a les butaques dels acusadors.
La resta de la història ja és més coneguda. Jo l'acabo amb les paraules d'un altre condemnat, aquest més recent, el vicepresident Oriol Junqueras, que des de la presó de Lledoners va escriure aquests mots per recordar les últimes hores de la vida del president màrtir:
"Mentre avançava pel camí de ronda exterior del castell, Companys es va aturar un instant i va contemplar per darrera vegada la capital del seu país. El país que havia presidit i que havia fet tot el possible per salvar. Un país envaït per un exèrcit que arreu de l'Estat espanyol s'havia autoanomenat Ejército Nacional. Fins que, en entrar al Principat de Catalunya, va passar a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación de Cataluña".
Uns minuts després, amb l'esquena contra la paret, mirant de fit a fit els ulls de la mort, Lluís Companys es va descalçar per trepitjar la terra i va respondre a l'ordre de "Fuego!" dels seus botxins tot cridant "Per Catalunya!". Tot això va passar un octubre. Un altre octubre.