En política, com en altres àmbits de la vida de cadascú, hi ha batalles que arrosseguen anys d’antiguitat. En uns casos, es tracta de velles batalles que, en un moment determinat, van deixar de ser-ho, simplement perquè es van guanyar. En d’altres, continuen plenament vives perquè els motius que van ocasionar-les perduren encara, tot i que, sovint, faci tot l’efecte que el bàndol perjudicat hagi desistit de fer-hi front i s’hagi acostumat a admetre amb normalitat la discriminació col·lectiva que, en el passat, va generar un estat d’ànim, queixa per uns, revolta per a uns altres.
És aquest el cas del tracte nefast per a Catalunya en l’àmbit del finançament, conegut com a “dèficit fiscal”. Algun partit, anys enrere, va presentar batalla pública i activa per aquesta causa, però no sembla ser el cas per a cap formació política en l’actualitat. I no és pas que l’escàndol no hi sigui perquè el dèficit hagi disminuït, sinó ben al contrari. Si, fins no fa gaire, talment una lletania ritual, sempre hi havia qui recordava que l’extorsió legal arribava als 16.000 milions d’euros, ara resulta que, segons dades de la mateixa Generalitat de Catalunya, la xifra ja s’ha enfilat fins als 22.000 milions d’euros, exactament més de tres bilions, 3.674.000.000 de pessetes per als qui encara en necessiten l’aclariment.
Són 22.000 milions d’euros no acumulats, any rere any, tan sols a Catalunya, xifra a la qual caldria afegir la quantitat que Espanya obté, alhora, al País Valencià i a les Illes Balears, també maltractats en el terreny del finançament. En el primer cas, s’ha parlat d’almenys 6.000 milions d’euros anuals i de 4.000 milions per a les Balears, la diferència existent entre el que aporta cada territori a l’Estat i la quantitat final que n’acaba rebent, en forma d’inversions diverses. I entre disposar d’aquesta quantitat o bé no tenir-la hi ha un veritable abisme.
Els territoris dels Països Catalans estan units per la llengua, sí, malgrat les polítiques permanents per combatre aquesta realitat, però també per l’espoli reiterat de què són objecte per part de l’estat espanyol amb governs autònoms i sectors empresarials que no en qüestionen una discriminació financera tan aberrant. Perquè una nació és un àmbit compartit de referents, emocions, afectes i responsabilitats, però també d’interessos. I els interessos de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià no han estat, no són, ni seran mai els mateixos interessos que els d’Espanya. La realitat de la xarxa de trens de gran velocitat i l’absència del corredor mediterrani són una mostra magnífica que l’Estat farà sempre tot el que calgui per impedir la nostra articulació interna.
Crida l’atenció que, mentre Espanya manté l’espoli fiscal, una part important de la societat espanyola continua ancorada en el discurs catalanòfob de la insolidaritat dels catalans, de l’egoisme dels catalans. Només cal veure què ha anat recaptant la Marató de TV3, des del principi, per confirmar que som un poble molt solidari. Perquè enlloc com aquí no trobaríem tantes persones i tantes entitats solidàries amb les causes més nobles i amb els països més remots, mentre resulta que Espanya posa fronteres a la nostra solidaritat. Per exemple, amb el gran que és Àfrica, només ens deixa ser solidaris, directament, amb dues ciutats: Ceuta i Melilla. I, mentrestant, tota la faramalla de tòpics, prejudicis i mentides sobre la pretesa insolidaritat del poble català va campant lliurement i creixent cada dia que passa. Ja fa una colla d’anys que Josep Huguet hi va dedicar un llibre de títol ben entenedor: Cornuts i pagar el beure.
Els independentistes d’ara fa un segle ja denunciaven aquesta situació agressiva contra els interessos catalans. El mateix Josep Abril i Llinés, des de Xile, escrivia: “A l’any 1922 cada català va pagar a l’Estat espanyol 236,77 pessetes en impostos; mentre que cada espanyol va pagar, només, 102 pessetes”. És, doncs, un tema permanent i fa feredat només de pensar de quina xifra parlaríem si en poguéssim calcular el total de l’espoli de l’estat espanyol exercit al nostre país, durant el darrer segle. Sobretot, perquè al llarg de cent anys i fins als nostres dies, partits i parlamentaris catalans han votat favorablement els pressupostos de l’Estat que ens maltracta.
Amb els diners que se’n van cap a Madrid -i que no tornen- podríem fer front, de manera més efectiva i còmoda, als grans problemes de la societat catalana actual. I no em refereixo tan sols a una intervenció positiva en el sistema educatiu, ni a la millora de les prestacions sanitàries, ni a poder disposar d’unes infraestructures ferroviàries i del transport que articulin nacionalment tot el territori o bé a adoptar mesures més efectives per a normalitzar la llengua catalana i anar-la traient de la situació de minorització que encara pateix. Crec que no es diu prou que amb els diners de l’espoli podríem presentar batalla contra les bosses de pobresa, la feminització i la infantilització de la pobresa, la precarització laboral en determinats sectors econòmics, els salaris, les pensions i les cobertures socials a un nivell inacceptable i potenciar un parc públic d’habitatge territorialitzat, l’atenció a la gent gran i a les persones dependents, el reviscolament de la Catalunya rural i els pobles petits, o bé també la situació de tants joves i tantes persones de més de 50 anys, sense feina i sense futur, etc. Perquè l’espoli perjudica tothom, als de dreta i als d’esquerra, als unionistes i als independentistes, als autonomistes i als federals, als nascuts aquí i als vinguts de fora, als que parlen català i als que encara no el parlen.
Ahir i avui, a Espanya l’únic que els interessa de nosaltres són els diners que en treuen i res més: ni la llengua, ni la cultura, ni els valors. És ben sincera i significativa aquella resolució aprovada pel parlament extremeny, per unanimitat, contrària a la independència de Catalunya perquè això repercutiria en els seus pressupostos... Els Països Catalans són una font de finançament essencial per al manteniment, funcionament i continuïtat de l’Estat espanyol, perquè no solament figuren al capdavant en la recaptació d’impostos, sinó a la cua de les inversions. Els nivells baixíssims d’execució del pressupost estatal en aquests territoris són un veritable escàndol, any rere any.
El benestar de les elits instal·lades a Madrid només és possible mantenir-lo amb el nostre malestar i continuar a Espanya perjudica els sectors populars i les classes mitjanes, frena la modernització general del país i ens impedeix de decidir quin model de societat considerem més adequat per a satisfer les nostres necessitats. Denunciar, doncs, l’espoli fiscal, continuar presentant-hi batalla, no és una manera de millorar el nostre encaix a Espanya per a quedar-nos-hi, sinó contribuir a conscienciar tots els catalans que això és una presa de pèl, vestida de legalitat i falsa solidaritat, davant la qual el millor que podem fer és tocar-ne el dos. Que el tres ja és fora...
És aquest el cas del tracte nefast per a Catalunya en l’àmbit del finançament, conegut com a “dèficit fiscal”. Algun partit, anys enrere, va presentar batalla pública i activa per aquesta causa, però no sembla ser el cas per a cap formació política en l’actualitat. I no és pas que l’escàndol no hi sigui perquè el dèficit hagi disminuït, sinó ben al contrari. Si, fins no fa gaire, talment una lletania ritual, sempre hi havia qui recordava que l’extorsió legal arribava als 16.000 milions d’euros, ara resulta que, segons dades de la mateixa Generalitat de Catalunya, la xifra ja s’ha enfilat fins als 22.000 milions d’euros, exactament més de tres bilions, 3.674.000.000 de pessetes per als qui encara en necessiten l’aclariment.
Són 22.000 milions d’euros no acumulats, any rere any, tan sols a Catalunya, xifra a la qual caldria afegir la quantitat que Espanya obté, alhora, al País Valencià i a les Illes Balears, també maltractats en el terreny del finançament. En el primer cas, s’ha parlat d’almenys 6.000 milions d’euros anuals i de 4.000 milions per a les Balears, la diferència existent entre el que aporta cada territori a l’Estat i la quantitat final que n’acaba rebent, en forma d’inversions diverses. I entre disposar d’aquesta quantitat o bé no tenir-la hi ha un veritable abisme.
Els territoris dels Països Catalans estan units per la llengua, sí, malgrat les polítiques permanents per combatre aquesta realitat, però també per l’espoli reiterat de què són objecte per part de l’estat espanyol amb governs autònoms i sectors empresarials que no en qüestionen una discriminació financera tan aberrant. Perquè una nació és un àmbit compartit de referents, emocions, afectes i responsabilitats, però també d’interessos. I els interessos de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià no han estat, no són, ni seran mai els mateixos interessos que els d’Espanya. La realitat de la xarxa de trens de gran velocitat i l’absència del corredor mediterrani són una mostra magnífica que l’Estat farà sempre tot el que calgui per impedir la nostra articulació interna.
Crida l’atenció que, mentre Espanya manté l’espoli fiscal, una part important de la societat espanyola continua ancorada en el discurs catalanòfob de la insolidaritat dels catalans, de l’egoisme dels catalans. Només cal veure què ha anat recaptant la Marató de TV3, des del principi, per confirmar que som un poble molt solidari. Perquè enlloc com aquí no trobaríem tantes persones i tantes entitats solidàries amb les causes més nobles i amb els països més remots, mentre resulta que Espanya posa fronteres a la nostra solidaritat. Per exemple, amb el gran que és Àfrica, només ens deixa ser solidaris, directament, amb dues ciutats: Ceuta i Melilla. I, mentrestant, tota la faramalla de tòpics, prejudicis i mentides sobre la pretesa insolidaritat del poble català va campant lliurement i creixent cada dia que passa. Ja fa una colla d’anys que Josep Huguet hi va dedicar un llibre de títol ben entenedor: Cornuts i pagar el beure.
Els independentistes d’ara fa un segle ja denunciaven aquesta situació agressiva contra els interessos catalans. El mateix Josep Abril i Llinés, des de Xile, escrivia: “A l’any 1922 cada català va pagar a l’Estat espanyol 236,77 pessetes en impostos; mentre que cada espanyol va pagar, només, 102 pessetes”. És, doncs, un tema permanent i fa feredat només de pensar de quina xifra parlaríem si en poguéssim calcular el total de l’espoli de l’estat espanyol exercit al nostre país, durant el darrer segle. Sobretot, perquè al llarg de cent anys i fins als nostres dies, partits i parlamentaris catalans han votat favorablement els pressupostos de l’Estat que ens maltracta.
Amb els diners que se’n van cap a Madrid -i que no tornen- podríem fer front, de manera més efectiva i còmoda, als grans problemes de la societat catalana actual. I no em refereixo tan sols a una intervenció positiva en el sistema educatiu, ni a la millora de les prestacions sanitàries, ni a poder disposar d’unes infraestructures ferroviàries i del transport que articulin nacionalment tot el territori o bé a adoptar mesures més efectives per a normalitzar la llengua catalana i anar-la traient de la situació de minorització que encara pateix. Crec que no es diu prou que amb els diners de l’espoli podríem presentar batalla contra les bosses de pobresa, la feminització i la infantilització de la pobresa, la precarització laboral en determinats sectors econòmics, els salaris, les pensions i les cobertures socials a un nivell inacceptable i potenciar un parc públic d’habitatge territorialitzat, l’atenció a la gent gran i a les persones dependents, el reviscolament de la Catalunya rural i els pobles petits, o bé també la situació de tants joves i tantes persones de més de 50 anys, sense feina i sense futur, etc. Perquè l’espoli perjudica tothom, als de dreta i als d’esquerra, als unionistes i als independentistes, als autonomistes i als federals, als nascuts aquí i als vinguts de fora, als que parlen català i als que encara no el parlen.
Ahir i avui, a Espanya l’únic que els interessa de nosaltres són els diners que en treuen i res més: ni la llengua, ni la cultura, ni els valors. És ben sincera i significativa aquella resolució aprovada pel parlament extremeny, per unanimitat, contrària a la independència de Catalunya perquè això repercutiria en els seus pressupostos... Els Països Catalans són una font de finançament essencial per al manteniment, funcionament i continuïtat de l’Estat espanyol, perquè no solament figuren al capdavant en la recaptació d’impostos, sinó a la cua de les inversions. Els nivells baixíssims d’execució del pressupost estatal en aquests territoris són un veritable escàndol, any rere any.
El benestar de les elits instal·lades a Madrid només és possible mantenir-lo amb el nostre malestar i continuar a Espanya perjudica els sectors populars i les classes mitjanes, frena la modernització general del país i ens impedeix de decidir quin model de societat considerem més adequat per a satisfer les nostres necessitats. Denunciar, doncs, l’espoli fiscal, continuar presentant-hi batalla, no és una manera de millorar el nostre encaix a Espanya per a quedar-nos-hi, sinó contribuir a conscienciar tots els catalans que això és una presa de pèl, vestida de legalitat i falsa solidaritat, davant la qual el millor que podem fer és tocar-ne el dos. Que el tres ja és fora...