Escric aquest article des de l’alarmada perplexitat que atorga observar un error garrafal sense tenir a l’abast el botó d’aturar-lo, però també des de la força combativa que impregna la indignació i reacció davant un greu perill i atropellament de drets. Aquest dissabte 2 d’abril la comunitat educativa i la societat civil d’arreu dels Països Catalans ha sortit al carrer en defensa de la llengua, amb l’ànim de fer retrocedir la proposta que el Govern català d’ERC i Junts ha pactat amb PSC i Comuns. De moment hi ha un ajornament d’agenda parlamentària en el tràmit de la llei, però el que cal és que aquesta modificació de la Llei de Normalització Lingüística sigui retirada.
Les conseqüències d’aprovar-la impactarien de forma irreversible en dos àmbits clau pel present i futur de la nostra sobirania i cohesió social: d’una banda, seria pèrdua en un àmbit troncal d’identitat i projecte d’emancipació dels Països Catalans, tant pel gest de subordinació a la voluntat de l’Estat com per l’efecte accelerador de la substitució lingüística en curs; de l’altra seria un esvoranc infranquejable en la cohesió social i drets de la població, una acceleració dels processos de segregació escolar i inequitats, i en definitiva una fractura que agreujaria, una vegada més, les vulnerabilitats de les classes populars.
La concessió, sense precedents, sembla que ha estat negociada a la Mesa de la vergonya, i això ho fa tot encara més greu. Només cal repassar l’hemeroteca per constatar com han canviat radicalment els arguments que posicionaven els mateixos partits l’any 2015 quan el ministre Wert va intensificar l’ofensiva. Paradoxalment, el ministre del PP ha aconseguit imposar la seva croada catalanofòbica set anys després de deixar el càrrec, talment com un Cid Campeador victoriós després de mort, cavalcant per un terreny aplanat pels mateixos partits del govern de la Generalitat. Són ells qui, sumant als partits de govern de l’Estat amb representació al Parlament, pretenen elevar a rang de llei els pitjors deliris espanyolitzadors del controvertit ministre.
La modificació de la Llei de Normalització Lingüística impulsada per ERC, Junts, comuns i PSC és una autèntica pista d’aterratge per al marc del PP i Ciutadans, i que ara és també el marc del PSOE. Amb l’excusa d’evitar les quotes de % que imposa la sentència, s’ha obert la porta a un mal molt major. En comptes d’enfortir la presència del català a l’escola, blindar la seva vehicularitat i assegurar l’aplicació metodològica de la immersió, el que s’impulsa és que la major presència del castellà que ja es dona de facto a la majoria de centres, ara estigui blindada per llei.
Aquest harakiri a la línia de flotació de la llengua, la cohesió social i la igualtat d’oportunitats es fa a més sense buscar el consens amb la Comunitat Educativa ni amb la societat civil. No es consulta ni a les associacions de famílies, ni als professionals, ni als estudiants. Ni sindicats, ni associacions, ni Consells Escolars ni res. Contrasta amb la situació a maig de 2015, quan Wert va activar la imposició del 25% que ara s’ha convertit en sentència. Llavors la majoria de mitjans destacaven que el consens pel model lingüístic d’ensenyament a Catalunya tenia l'acord de l'Administració, els sindicats, i la gran majoria de professors i famílies, malgrat que alguns partits ho utilitzaven com a arma lesiva per treure’n rèdit.
Per cert, que l’arma lesiva judicial de la imposició de quotes no ha estat desactivada pel govern de l’Estat quan n’ha tingut ocasió, després de la moció de censura al PP. Ni ERC ni Junts van posar mai damunt la taula de negociacions de suport al PSOE l’exigència de retirar aquest recurs del Ministeri d’Educació, i no ho van fer tampoc en la negociació de la llei Celaá. I el PSOE, per descomptat, tampoc va tenir aquesta iniciativa, que era absolutament factible. Estava a les seves mans i no va fer-ho.
Sorprèn la candidesa amb què els partits del Govern han caigut al parany de disfressar de bondadosa una mesura perversa. Tenint en compte la situació actual de la llengua catalana, subjecte a múltiples vectors que la precaritzen, i en un clar estadi de regressió del seu ús, no podem permetre que la primera iniciativa legislativa del Govern respecte a la llengua sigui per protegir el castellà a l’escola.
El que calen són mesures valentes per augmentar les possibilitats d’accedir a la llengua catalana i poder-la usar amb plena normalitat, no pas tot el contrari. Aquesta proposta de llei consensuada a quatre és un autèntic disbarat, cal aturar-la, cal que es retiri. Siguem moltes al carrer, arreu dels Països Catalans. I no parem fins a aturar-ho. Si ens toquen la llengua, ens ho toquen tot.
Les conseqüències d’aprovar-la impactarien de forma irreversible en dos àmbits clau pel present i futur de la nostra sobirania i cohesió social: d’una banda, seria pèrdua en un àmbit troncal d’identitat i projecte d’emancipació dels Països Catalans, tant pel gest de subordinació a la voluntat de l’Estat com per l’efecte accelerador de la substitució lingüística en curs; de l’altra seria un esvoranc infranquejable en la cohesió social i drets de la població, una acceleració dels processos de segregació escolar i inequitats, i en definitiva una fractura que agreujaria, una vegada més, les vulnerabilitats de les classes populars.
La concessió, sense precedents, sembla que ha estat negociada a la Mesa de la vergonya, i això ho fa tot encara més greu. Només cal repassar l’hemeroteca per constatar com han canviat radicalment els arguments que posicionaven els mateixos partits l’any 2015 quan el ministre Wert va intensificar l’ofensiva. Paradoxalment, el ministre del PP ha aconseguit imposar la seva croada catalanofòbica set anys després de deixar el càrrec, talment com un Cid Campeador victoriós després de mort, cavalcant per un terreny aplanat pels mateixos partits del govern de la Generalitat. Són ells qui, sumant als partits de govern de l’Estat amb representació al Parlament, pretenen elevar a rang de llei els pitjors deliris espanyolitzadors del controvertit ministre.
La modificació de la Llei de Normalització Lingüística impulsada per ERC, Junts, comuns i PSC és una autèntica pista d’aterratge per al marc del PP i Ciutadans, i que ara és també el marc del PSOE. Amb l’excusa d’evitar les quotes de % que imposa la sentència, s’ha obert la porta a un mal molt major. En comptes d’enfortir la presència del català a l’escola, blindar la seva vehicularitat i assegurar l’aplicació metodològica de la immersió, el que s’impulsa és que la major presència del castellà que ja es dona de facto a la majoria de centres, ara estigui blindada per llei.
Aquest harakiri a la línia de flotació de la llengua, la cohesió social i la igualtat d’oportunitats es fa a més sense buscar el consens amb la Comunitat Educativa ni amb la societat civil. No es consulta ni a les associacions de famílies, ni als professionals, ni als estudiants. Ni sindicats, ni associacions, ni Consells Escolars ni res. Contrasta amb la situació a maig de 2015, quan Wert va activar la imposició del 25% que ara s’ha convertit en sentència. Llavors la majoria de mitjans destacaven que el consens pel model lingüístic d’ensenyament a Catalunya tenia l'acord de l'Administració, els sindicats, i la gran majoria de professors i famílies, malgrat que alguns partits ho utilitzaven com a arma lesiva per treure’n rèdit.
Per cert, que l’arma lesiva judicial de la imposició de quotes no ha estat desactivada pel govern de l’Estat quan n’ha tingut ocasió, després de la moció de censura al PP. Ni ERC ni Junts van posar mai damunt la taula de negociacions de suport al PSOE l’exigència de retirar aquest recurs del Ministeri d’Educació, i no ho van fer tampoc en la negociació de la llei Celaá. I el PSOE, per descomptat, tampoc va tenir aquesta iniciativa, que era absolutament factible. Estava a les seves mans i no va fer-ho.
Sorprèn la candidesa amb què els partits del Govern han caigut al parany de disfressar de bondadosa una mesura perversa. Tenint en compte la situació actual de la llengua catalana, subjecte a múltiples vectors que la precaritzen, i en un clar estadi de regressió del seu ús, no podem permetre que la primera iniciativa legislativa del Govern respecte a la llengua sigui per protegir el castellà a l’escola.
El que calen són mesures valentes per augmentar les possibilitats d’accedir a la llengua catalana i poder-la usar amb plena normalitat, no pas tot el contrari. Aquesta proposta de llei consensuada a quatre és un autèntic disbarat, cal aturar-la, cal que es retiri. Siguem moltes al carrer, arreu dels Països Catalans. I no parem fins a aturar-ho. Si ens toquen la llengua, ens ho toquen tot.