Existeixen els miracles? A Catalunya sí. El de la Moreneta. Sense cap debat teològic ni cap tipus d’implicació de l’autoritat eclesiàstica. Així, pim-pam. I sí, no és un miracle de debò, naturalment: és una estafa. Una estafa que es comet dins els despatxos de la mateixa Generalitat de Catalunya. L’existència d’aquest miracle-estafa es proclamà fa quinze dies en seu parlamentària, i de moment ningú s’ha esquinçat les vestidures. Esther Coma Alsina ho va denunciar amb veu ferma i contundent, embolcallada d’ironia, davant tots els grups parlamentaris, a la Comissió de Drets Socials.
Va ser durant la compareixença del Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional, el matí del passat dimecres 15 de gener. Les tres representants d’aquest moviment feminista i anticapacitista assegudes enfront de l’estol de diputats i diputades de tots els grups, van anar desgranant de forma implacable -i ha quedat registrat per sempre- el cúmul de greuges i vexacions que pateixen elles i les seves familiars, violències diàries. Capacitisme pur i dur, ressonant insistent per tota la noble sala. També el miracle de la Moreneta. Però aquí ni déu reacciona.
El miracle de la Moreneta és, com es coneix eufemísticament entre les mares del Sindicat, la gran estafa instaurada des de fa anys a l’administració pública catalana consistent en manipular els barems que determinen el grau de discapacitat que té una persona; una manipulació feta amb la finalitat d’escatimar-li a ella i a les persones que en tenen cura, els ajuts que li corresponen. Prevaricació nua i crua. Prevaricació sistèmica i sostinguda. Robatori a les famílies per part de l’administració pública catalana. I burla de la seva situació. Absolutament miserable.
Es pot comparar amb l’estafa de les emissions comesa per Volkswagen i destapada la dècada passada, però en el cas català encara ningú ha assumit responsabilitats. I amb tota la distància pel fet que aquí parlem de vides humanes i economies de sosteniment de la dignitat vital. En el cas dels vehicles, el frau permetia passar correctament el test de control d’emissions, quan en realitat el vehicle contaminava per damunt l’establert. En el cas de les criatures amb discapacitat catalanes, el test de control que passen als 18 anys els atorga una falsa i miraculosa millora i els rebaixa el grau, quan en realitat el seu grau de necessitats augmenta amb l’edat.
Però els miracles no existeixen i a la Catalunya actual el cost de la criança en la diversitat funcional ni tan sols es contempla en els estudis d’infància promoguts pel govern català. El de la criança perllongada i per a tota la vida encara menys. El sobrecost pot arribar a més de 40.000 € anuals (segons estudi de l’Ajuntament de Barcelona) una quantitat que, com us podeu imaginar, no es cobreix ni en un 10% amb els ajuts de la llei de la dependència. Rebaixar la valoració de la discapacitat a una persona no només és una estafa econòmica, també ho és moral. Com es gosa dir a una mare que el seu fill està millor que uns anys abans, si no ho està? I quan, a més, la família comprova clarament que la criatura cada vegada està més al marge de la societat on viu, per manca de suports?
La distància respecte dels paràmetres de les persones normotípiques que s’utilitzen per a aquestes valoracions, majoritàriament, creix amb l’edat, i això passa principalment per la manca de recursos i serveis, i, d'altra banda, per la impossibilitat endògena d’una emancipació completa. L’engany de voler fer creure sobre el paper que aquestes persones han millorat és cruel.
A mi inevitablement aquest miracle de la Moreneta em ressona als records d’infantesa quan jo des de petita resava ferventment suplicant el miracle de cura per al meu germà gran. Vaig trigar a entendre que això no passaria mai, que els miracles no arriben, i llavors la plegaria es va reconduir, i demanava que si no es podia curar, que com a mínim, que deixés de pegar-se. Que no es piqui, implorava. Les autolesions devasten. Hi ha molt dolor en la vivència diària de moltes de les diversitats funcionals que la societat abandona a la solitud de qui la viu i qui l’acompanya. És cruel jugar-hi.
A part dels diners que s’estafen (ajut significatiu per a les famílies, despesa ínfima per a la Generalitat) estem parlant del poc valor que representen per a la Generalitat de Catalunya les persones amb discapacitat i les seves famílies. I per canviar aquesta posició sí que cal un bon miracle!