Lleó XIV va escollir Turquia i el Líban pel seu primer viatge internacional. El principal motiu per visitar Turquia era visitar l’actual Iznik, el nom que rep l’antiga Nicea, on fa 1.700 anys es va celebrar un dels concilis més transcendents de la història del Cristianisme, per la definició de bona part del credo. A Turquia, el papa Lleó s’hi va trobar amb la petita comunitat catòlica i es va reunir amb el patriarca Bartomeu I (líder ortodox) i van signar una declaració conjunta amb un missatge d’unitat cristiana i de diàleg ecumènic.
Proximitat, però sense deixar la diplomàcia. Sols arribar a Ankara, va visitar el Mausoleu d'Atatürk, al Pare de la Pàtria contemporània, i després es va reunir amb el president de l’Estat, Recep Tayyip Erdogan, amb el qual van fer un combat de qui era capaç de fer la cara més seriosa.
L’endemà, el Papa va anar una de les mesquites més visitades de Turquia, per la seva bellesa, la Mesquita Blava d’Istanbul. S’hi descalçaria per visitar-la, però va refusar l’oferiment de fer-hi pregària; potser per no contrariar a l’Islam del país, potser simplement perquè no cal pregar on no es vol escoltar; i aquesta potser també va ser la resposta o el motiu pel qual en aquest viatge el papa va descartar (o li van descartar prèviament) visitar la mesquita de Santa Sofia, una antiga basílica cristiana que el govern d’Erdogan va tornar a islamitzar el 2020 per tal que deixés de ser un espai cultural-turístic i tornés a ser una mesquita, tot tapant amb teles les restes de simbologia cristiana que hi ha a les cúpules.
Amb aquest viatge, Lleó XIV superava ja més de 200 dies de gràcia. Si als polítics en dona un centenar, posem que al Sant Pare li podem donar el doble. Dos-cents dies de gràcia en els quals Lleó XIV ha estat discret i prudent. Tan discret i prudent que ha desconcertat tant als seguidors del papa Francesc, que volien veure en ell la continuïtat directa, com als de Benet XVI, que hi esperaven trobar un “retorn a l’ordre”. El papa Prevost no ha volgut satisfer ni a uns ni a altres, transmetent missatges que agradin a uns i altres en diferents moments i també a tots alhora.
En aquests dos-cents dies s’ha posat a treballar en molts nomenaments episcopals i de l’estructura de l’Església que en les darreres setmanes de Francesc van quedar encallats (és un tema que controlava en venir de ser prefecte del Dicasteri pels Bisbes). I també ha desbloquejat canonitzacions i beatificacions pendents, la més sonada la del primer sant millenial: el jove informàtic italià Carlo Acutis, ara ja digne de dur una aurèola al cap en els altars. També la proclamació com a “Doctor de l’Església” del britànic John Henry Newman, que entra al més selecte grup dels sants reconeguts oficialment per la seva doctrina, saviesa i influència teològica (junt amb Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino, o Teresa de Jesús, entre d’altres).
A poc a poc, Robert Francis Prevost va desvelant què vol ser i què vol fer com a Lleó XIV. Amb subtilitat, va explicant el seu capteniment de l’Església i del món actual. A Turquia sols hi ha vora un 0,05 de la població que és catòlica, unes 30 mil ànimes d’entre els quasi 86 milions de turcs, entre els quals els governs d’Erdogan han empès el retorn de l’islamisme conservador.
Fer apostolat és això. És el que van fer els apòstols de Jesús, sols i desemparats, vagant per allà on anaven buscant qui els escoltés i nedant riu amunt, a vegades en aigües molt braves que els durien a la mort. Ara Lleó és el successor de Pere i se’n va a l’antiga Roma d’Orient a parlar en nom de Crist en un país que no sols s’ha islamitzat intensament per dins, sinó que amb els diners del seu creixement econòmic ha finançat i finança l’islam arreu d’Europa, i no precisament un islam obert i integrador.
Conciliador, educat i amable, però el papa Lleó vol plantar cara.