Els films del Far West distreuen el temps d’oci, amb trets de pistolers, indis, buscadors d’or, cantines de distracció i xerifs. Normalment a l’argument hi apareixen diferents tipus de personatges que a uns se’ls coneix en termes infantils com els bons i els altres com els dolents. Gairebé sempre acaben guanyant els bons. Els dolents son castigats pel pistoler justicier o pels sioux enganyats i l’inductor intel·lectual i els seus mercenaris acaben morint.
Amb les gravacions aparegudes de l’excomissari Villarejo, l’executor de les malifetes ordenades pels personatges de la beautiful people madrilenya, ens van descobrint històries de “la plena democracia” de la “Gran Nación Española”, ben semblants a les pel·lícules de l’oest. Este personatge, amb el gran poder que li havíem atorgat polítics de torn, als més alts càrrecs dins la policia, anava agafant encàrrecs de ministres, gran empresaris i sinistres individus amb l’objectiu de destruir l’adversari. Als films de vaqueros aviat descobreixen els dolents i els bons, i abans de l’hora i mitja que triga en acabar-se el cel·luloide, la venjança s’ha produït i el personatge bo és guardonat guanyant al dolent, al costat de la noia que l’ha ajudat per aconseguir els objectius.
Aquí a Espanya, a diferència de les pel·lícules, mai hauria descobert si este nefast ex-policia que tant poder va tenir, no se l’hagués acusat per alguns amics seus. El perniciós del cas és que les malifetes, corrupcions i altres maldats les hem pagat amb diners dels contribuents per beneficiar a poderosos en benefici propi.
Villarejo sempre era l’executor de les malifetes seguint ordres de superiors que eren els autors intel·lectuals. Sabia el que feia i, com els pistolers dolents de l’oest, cobrava pels serveis que realitzava. Disposava de mitjans perquè ell era un espia del més alt rang dins la policia espanyola, servint-se de les il·legalitat hagudes i per haver. Però va tenir l’habilitat de registrar les converses que emprenia amb el compradors de les malifetes, els periodistes que executarien el joc brut i ho publicarien a la premsa, amb els detalls de com les materialitzarien i el preu que en cobraria.
Els diners els dipositava a paradisos fiscals obrint comptes a societats fictícies. Tot quedava escrupolosament registrat; fins i els grollers col·loquis més adients d’ambients de lladres de claveguera que de persones refinades, malgrat que alguns d’ells fossin ministres, magistrats o grans empresaris. Recorden la frase “de los putos catalanes” i les rialles posteriors dels ja, ja, ja, fotent-se’n dels estafats.
Amb les gravacions de Villarejo se’ns ha demostrat que durant dècades la democràcia espanyola s’ha contaminat de males arts, com la corrupció, el canvi de resultats electorals i ha esquitxat totes les institucions començant per la justícia, les forces armades, els cossos de seguretat de l’Estat, la corona, el món empresarial i el periodístic.
El "todo atado y bien atado de Franco" ha persistit durant anys i panys gràcies a personatges com l’ex-comissari i malfactors qualificats d’honestos, de bons sous, de cotxes oficials, de iots luxosos, de medalles penjants i togues ben planxades, que han emmerdat la vida pública d'esta “plena democràcia”. Dins de la porqueria s’han descobert ministres de “missa diària” que condecoraven als espies amb medalles de la Mare de Déu i que, per la seva gran lleialtat a la Pàtria, negà l’ordit que havia protagonitzat als diputats del Congrés.
Principalment va esclatar quan l’ex-comissari ha soltat la gravació on s’explicava com destruirien a Pablo Iglesias. A la gravació es relata la notícia inventada que el cap d’Unidas Podemos rebia diners que es dipositaven al paradís fiscal de Granadillas, divulgat pel periodista Eduardo Inda i reproduït la Sexta per Garcia Ferreras, coneixent per davant que atemptaven contra la veritat amb informacions falses. A les tertúlies televisives i periòdics espanyols se n’ha parlat a pleret de Fernández Diaz, Farreras i Inda. Vaja quins personatges tan indignes que representen l’Estat!
Contràriament a Espanya ben poc s’ha parlat i escrit sobre l’Operació Pujol i la posterior Operació Catalunya. Tot mentides que tenien com objectiu destruir els líders investigats, com Pujol, Mas o Junqueras per enderrocar l’independentisme, cada cop més potent després d’haver anul·lat part dels articles aprovats a l’Estatut. Com tampoc sobre la mentida apareguda dels diners a Suïssa amb el número de compte de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, a la portada del Mundo. Mentides que van canviar el vot dels ciutadans a les eleccions.
I malgrat que la mentida d’immediat es va desmentir, Trias va deixar de ser alcalde de Barcelona per culpa de la publicació. També al President Pujol se’l va qualificar per la policia cap d’organització criminal. I fins tot van amenaçar i aconseguir desfer el BPA, el banc andorrà, gràcies als muntatges de la policia patriòtica i les seves mentides amb l’ajuda directa de M. Rajoy. I este, que suposadament era el president del govern, percebia sobresous de diner negre juntament amb altres membres del PP, adquirits per estafes.
On son les responsabilitats d’esta gent? O és que Espanya és com al Far West?
A este país sembla que impera la llei de l’oest americà on les traïcions i les punyades pel darrera han imperat durant anys, sempre a favor de Felipe Gonzalez, José Maria Aznar, M. Rajoy, grans empresaris, togats prevaricadors, policies corruptes, i un rei emèrit imposat per un cop d’estat i el seu màxim responsable, el general Franco.
Pel bé de tots, estes irregularitats s’haurien d’acabar. A les pel·lícules acaba guanyant el bo. A Espanya els dolents continuen manant, “van de Rositas” i aquí no passa res. I potser per això el PSOE, estos que volen dialogar amb els catalans, per no arreglar res, no permeten escatir el tema Pegasus i altres anormalitats que haurien de sortir a la llum i conseqüentment empresonar els seus responsables.
Amb les gravacions aparegudes de l’excomissari Villarejo, l’executor de les malifetes ordenades pels personatges de la beautiful people madrilenya, ens van descobrint històries de “la plena democracia” de la “Gran Nación Española”, ben semblants a les pel·lícules de l’oest. Este personatge, amb el gran poder que li havíem atorgat polítics de torn, als més alts càrrecs dins la policia, anava agafant encàrrecs de ministres, gran empresaris i sinistres individus amb l’objectiu de destruir l’adversari. Als films de vaqueros aviat descobreixen els dolents i els bons, i abans de l’hora i mitja que triga en acabar-se el cel·luloide, la venjança s’ha produït i el personatge bo és guardonat guanyant al dolent, al costat de la noia que l’ha ajudat per aconseguir els objectius.
Aquí a Espanya, a diferència de les pel·lícules, mai hauria descobert si este nefast ex-policia que tant poder va tenir, no se l’hagués acusat per alguns amics seus. El perniciós del cas és que les malifetes, corrupcions i altres maldats les hem pagat amb diners dels contribuents per beneficiar a poderosos en benefici propi.
Villarejo sempre era l’executor de les malifetes seguint ordres de superiors que eren els autors intel·lectuals. Sabia el que feia i, com els pistolers dolents de l’oest, cobrava pels serveis que realitzava. Disposava de mitjans perquè ell era un espia del més alt rang dins la policia espanyola, servint-se de les il·legalitat hagudes i per haver. Però va tenir l’habilitat de registrar les converses que emprenia amb el compradors de les malifetes, els periodistes que executarien el joc brut i ho publicarien a la premsa, amb els detalls de com les materialitzarien i el preu que en cobraria.
Els diners els dipositava a paradisos fiscals obrint comptes a societats fictícies. Tot quedava escrupolosament registrat; fins i els grollers col·loquis més adients d’ambients de lladres de claveguera que de persones refinades, malgrat que alguns d’ells fossin ministres, magistrats o grans empresaris. Recorden la frase “de los putos catalanes” i les rialles posteriors dels ja, ja, ja, fotent-se’n dels estafats.
Amb les gravacions de Villarejo se’ns ha demostrat que durant dècades la democràcia espanyola s’ha contaminat de males arts, com la corrupció, el canvi de resultats electorals i ha esquitxat totes les institucions començant per la justícia, les forces armades, els cossos de seguretat de l’Estat, la corona, el món empresarial i el periodístic.
El "todo atado y bien atado de Franco" ha persistit durant anys i panys gràcies a personatges com l’ex-comissari i malfactors qualificats d’honestos, de bons sous, de cotxes oficials, de iots luxosos, de medalles penjants i togues ben planxades, que han emmerdat la vida pública d'esta “plena democràcia”. Dins de la porqueria s’han descobert ministres de “missa diària” que condecoraven als espies amb medalles de la Mare de Déu i que, per la seva gran lleialtat a la Pàtria, negà l’ordit que havia protagonitzat als diputats del Congrés.
Principalment va esclatar quan l’ex-comissari ha soltat la gravació on s’explicava com destruirien a Pablo Iglesias. A la gravació es relata la notícia inventada que el cap d’Unidas Podemos rebia diners que es dipositaven al paradís fiscal de Granadillas, divulgat pel periodista Eduardo Inda i reproduït la Sexta per Garcia Ferreras, coneixent per davant que atemptaven contra la veritat amb informacions falses. A les tertúlies televisives i periòdics espanyols se n’ha parlat a pleret de Fernández Diaz, Farreras i Inda. Vaja quins personatges tan indignes que representen l’Estat!
Contràriament a Espanya ben poc s’ha parlat i escrit sobre l’Operació Pujol i la posterior Operació Catalunya. Tot mentides que tenien com objectiu destruir els líders investigats, com Pujol, Mas o Junqueras per enderrocar l’independentisme, cada cop més potent després d’haver anul·lat part dels articles aprovats a l’Estatut. Com tampoc sobre la mentida apareguda dels diners a Suïssa amb el número de compte de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, a la portada del Mundo. Mentides que van canviar el vot dels ciutadans a les eleccions.
I malgrat que la mentida d’immediat es va desmentir, Trias va deixar de ser alcalde de Barcelona per culpa de la publicació. També al President Pujol se’l va qualificar per la policia cap d’organització criminal. I fins tot van amenaçar i aconseguir desfer el BPA, el banc andorrà, gràcies als muntatges de la policia patriòtica i les seves mentides amb l’ajuda directa de M. Rajoy. I este, que suposadament era el president del govern, percebia sobresous de diner negre juntament amb altres membres del PP, adquirits per estafes.
On son les responsabilitats d’esta gent? O és que Espanya és com al Far West?
A este país sembla que impera la llei de l’oest americà on les traïcions i les punyades pel darrera han imperat durant anys, sempre a favor de Felipe Gonzalez, José Maria Aznar, M. Rajoy, grans empresaris, togats prevaricadors, policies corruptes, i un rei emèrit imposat per un cop d’estat i el seu màxim responsable, el general Franco.
Pel bé de tots, estes irregularitats s’haurien d’acabar. A les pel·lícules acaba guanyant el bo. A Espanya els dolents continuen manant, “van de Rositas” i aquí no passa res. I potser per això el PSOE, estos que volen dialogar amb els catalans, per no arreglar res, no permeten escatir el tema Pegasus i altres anormalitats que haurien de sortir a la llum i conseqüentment empresonar els seus responsables.