Cada dia hi ha més contes, pel·lícules, xerrades i mil altres recursos per parlar de diversitat sexoafectiva a les escoles. Més enllà de si la literatura que es llegeix a les escoles ha de servir per a alguna cosa (crec que no), podem estar d'acord que sovint serveix per a alguna cosa.
Per exemple, com a mostrari de models que no totes les famílies tenen a l'abast, i que poden ser útils no només perquè les criatures que potser en un futur sortiran de la norma entenguin que això és possible, sinó perquè la resta, les que la compliran feliçment, aprenguin que totes les opcions són vàlides i que no han d'exercir violència sobre la dissidència.
Malauradament, però, aquests recursos es fan servir com a pegat. Posem per cas que hi ha un nen amb una expressió de gènere no normativa, el mascle de torn li diu «marica» i, si hi ha sort, s'activa l'alarma. Llavors s'explica què vol dir «marica», que no té necessàriament a veure amb l'expressió de gènere, i que en tot cas ha de ser una descripció, no un insult. Però ja hem fet tard: cal explicar l'excepció a la normalitat que representa aquell nen efeminat, se'l pren com a exemple d'aquesta anormalitat, és impossible no personalitzar. I ell, que no ha fet res més que existir, es troba al centre de l'huracà que ha provocat algú altre.
Quan hi ha un atac lgtbqifòbic en un centre educatiu i, com a reacció, posem el focus en parlar de diversitat sexoafectiva, no només hem fet tard, sinó que estem donant a entendre que el problema és la diversitat i no la violència. Així, quan el mascle de torn fa servir «marica» com a insult, l'actuació no hauria de ser explicar què és la diversitat sexo-afectiva, sinó explicar què és l'assetjament escolar. Que qui se senti al centre de l'escrutini, qui se senti «el culpable» d'aturar el que sigui que s'estigués fent per parlar d'una altra cosa, sigui el violent, no el violentat.
Després d'un acte violent cal posar el focus en la violència: quins són els límits i què passa si no els respectem? Podem acordar col·lectivament quines són les conseqüències que ha d'acceptar algú quan és violent? Quines mesures de reparació oferim no només a la víctima directa, sinó a la comunitat que també en surt perjudicada, perquè l'ambient s'enrareix i tot el grup pateix sota l'amenaça de la violència? Qui ha de participar en la reparació, a banda de l'agressor directe? Hi ha hagut companys que s'ho han mirat sense fer res? Les persones adultes de referència hi han donat una resposta adequada? Si no és així, també han de reparar la complicitat amb la violència. Com ho faran?
Els contes (i altres recursos) que mostren diversitat sexoafectiva són eines de prevenció, no de reparació. Els hem d'explicar abans que hi hagi l'agressió, abans que arribi una criatura membre d'una família homoparental, abans que tinguem criatures trans a classe. El moment de posar el focus en la diversitat ha de ser un moment de la celebració, de possibilitat, de meravella, no el moment en què hi ha tensió i ressentiment. Abans que es doni la violència, perquè l'experiència ens diu que gairebé segur que es donarà.
Per exemple, com a mostrari de models que no totes les famílies tenen a l'abast, i que poden ser útils no només perquè les criatures que potser en un futur sortiran de la norma entenguin que això és possible, sinó perquè la resta, les que la compliran feliçment, aprenguin que totes les opcions són vàlides i que no han d'exercir violència sobre la dissidència.
Malauradament, però, aquests recursos es fan servir com a pegat. Posem per cas que hi ha un nen amb una expressió de gènere no normativa, el mascle de torn li diu «marica» i, si hi ha sort, s'activa l'alarma. Llavors s'explica què vol dir «marica», que no té necessàriament a veure amb l'expressió de gènere, i que en tot cas ha de ser una descripció, no un insult. Però ja hem fet tard: cal explicar l'excepció a la normalitat que representa aquell nen efeminat, se'l pren com a exemple d'aquesta anormalitat, és impossible no personalitzar. I ell, que no ha fet res més que existir, es troba al centre de l'huracà que ha provocat algú altre.
Quan hi ha un atac lgtbqifòbic en un centre educatiu i, com a reacció, posem el focus en parlar de diversitat sexoafectiva, no només hem fet tard, sinó que estem donant a entendre que el problema és la diversitat i no la violència. Així, quan el mascle de torn fa servir «marica» com a insult, l'actuació no hauria de ser explicar què és la diversitat sexo-afectiva, sinó explicar què és l'assetjament escolar. Que qui se senti al centre de l'escrutini, qui se senti «el culpable» d'aturar el que sigui que s'estigués fent per parlar d'una altra cosa, sigui el violent, no el violentat.
Després d'un acte violent cal posar el focus en la violència: quins són els límits i què passa si no els respectem? Podem acordar col·lectivament quines són les conseqüències que ha d'acceptar algú quan és violent? Quines mesures de reparació oferim no només a la víctima directa, sinó a la comunitat que també en surt perjudicada, perquè l'ambient s'enrareix i tot el grup pateix sota l'amenaça de la violència? Qui ha de participar en la reparació, a banda de l'agressor directe? Hi ha hagut companys que s'ho han mirat sense fer res? Les persones adultes de referència hi han donat una resposta adequada? Si no és així, també han de reparar la complicitat amb la violència. Com ho faran?
Els contes (i altres recursos) que mostren diversitat sexoafectiva són eines de prevenció, no de reparació. Els hem d'explicar abans que hi hagi l'agressió, abans que arribi una criatura membre d'una família homoparental, abans que tinguem criatures trans a classe. El moment de posar el focus en la diversitat ha de ser un moment de la celebració, de possibilitat, de meravella, no el moment en què hi ha tensió i ressentiment. Abans que es doni la violència, perquè l'experiència ens diu que gairebé segur que es donarà.