“Benvinguts a Eivissa, l'illa de la festa. Recordeu que el que passa a Eivissa, es queda a Eivissa”. Així és, ni més ni menys, com el comandant d’un vol Barcelona-Eivissa de la companyia Vueling es va adreçar fa uns dies als passatgers. Eivissa, presentada pel màxim representant de la nau com un lloc on s’hi va per la farra i per la gresca, i amb l’afegitó encantador de la carta blanca per a tota quanta malifeta: “Allò que passa a Eivissa, es queda a Eivissa”.
No ens escandalitzarem per aquest rerefons llibertí associat a Eivissa, que ve de molt lluny i es remunta com a mínim als anys trenta, quan molts dels artistes i intel·lectuals alemanys i d’altres països europeus que hi venien emparellats es trobaven que en quatre dies les seves relacions havien saltat pels aires. No fa gaire, una publicació britànica, Sunshine Magazine, deia que Eivissa era el segon destí trenca-parelles del món: un 17% de les que hi viatjaven tornaven separades, marca només superada per Mèxic (amb un 21%). Sí, alguna cosa tel·lúrica i pertorbadora deu tenir l’illa pitiüsa.
No pretenc afegir-me tampoc a la cantarella turismofòbica. El turisme de masses, i les vacances en sí mateixes, són triomfs socials d’una gran magnitud, perquè abans només viatjaven els rics i la resta s’ho miraven amb enveja i impotència. Ara, classes mitjanes i treballadores poden comprar un bitllet barat i anar-se’n a l’altra punta del món, i no crec que hàgim de convertir una fita històrica d’aquest calibre en un fet tòxic o malvat, com sovint veiem que diuen conciutadans nostres molt indignats.
Un cop dit això, hi ha equilibris que són sensibles i una illa petita com ara Eivissa representa un cas força palmari. Malgrat el flux de visitants i l’edificació a certs llocs on no s’hauria d’haver permès mai, continua sent un lloc encisador, estranyament poc apamat pels catalans, entre els quals sol campar cert prejudici envers el clixé, sí, de la discoteca i la disbauxa. Però ja hi ha prou senyals perquè sorgeixi la pregunta de si Eivissa evoluciona a hores d’ara en un sentit favorable.
Són els eivissencs els qui ho han de decidir. I així ho fan, tot votant cada quatre anys. I aposten per unes administracions que, com anem veient, fomenten aquesta percepció de l’illa com una mena de decorat on no existeix una població nadiua que es lleva cada matí per anar a treballar, on tot és muntat perquè els guiris facin i desfacin en un estat d’efervescència mental en absència de límits. “La isla de la fiesta”? Doncs així mateix sembla reconèixer-se i vendre’s: no he vist cap altre aeroport al món on la façana de la terminal l’ocupin cartells gegants de clubs i discjockeys, per no parlar de l’interior.
Bé, el clubbing és part de la identitat actual d’Eivissa, i això no és pas pervers per se. És una especialització com una altra i aquí hi ha sales molt sofisticades que són meques a escala mundial. Però no es tracta tant del protagonisme d’aquests locals com de l’embolcall de barra lliure total que es transmet al visitant. Certa sensació de màniga ampla: aquestes festes il·legals, algunes a espais protegits, com la que va protagonitzar fa unes setmanes el reconegut Dj Diplo al mirador d’Es Vedrà.
Sap greu que una illa que ha enamorat tants visitants, i inspirats no pas pocs artistes, pugui arribar a veure’s reduït a la caricatura del campi qui pugui. Encara no és en aquest punt, però pot acabar-hi mentre es continuï esperonant els turistes a visitar-la amb el reclam, segur que molt seductor, de poder fer el ruc a tort i a dret i il·limitadament.