Totes les cartes són sobre la taula. Els caps de llista dels partits catalans ja se saben del cert i d’alguns partits estatals també. El que semblava tan llunyà, unes eleccions el febrer de 2025, són ara a la cantonada. O no, perquè en política –especialment en política catalana– 6 setmanes es poden fer molt i molt llargues.
El que d’antuvi arrenca amb el cavall guanyador, Salvador Illa, té a sobre del cap una enorme espasa de Dàmocles. I qui diu Dàmocles diu Koldo. Esquerra i Junts ja han ensenyat genives en anunciar que demanaran la seva compareixença legislativa per tal que doni explicacions. L’erosió que pot patir el líder socialista –que veurà com molts votants de Ciutadans no tornaran al PSC sinó que es quedaran a casa– serà suficient per posar en perill el triomf que per ara li donen totes les enquestes? El temps ho dirà.
Puigdemont, per la seva banda, ha decidit jugar a fons la carta personal. La posada en escena d’Elna va marginar per complet Junts i a Twitter demanava suport redirigint els seus seguidors al seu web personal i no al del partit. És un gat vell de la política i sap que en totes les eleccions mana més el cor que no pas el cap, i per això apuntarà tots els canons a l’èpica d’un retorn que pugui ser celebrat com la derrota de l’estat que l’ha empaitat sense èxit des de l’octubre de 2017.
Esquerra no pot contraposar el seu sant crist gros, perquè Junqueras encara pateix la inhabilitació que l’indult no va esborrar. Aragonès no té el carisma de Puigdemont, però pot exhibir un balanç de gestió substancial, que no emocionarà els independentistes més frustrats pel resultat del procés, però que pot recollir suports en les fronteres electorals del seu partit amb els comuns i amb els socialistes. Són molts els sectors socials, econòmics i culturals que es planyen pel fracàs d'un pressupost expansiu que no es tornarà a repetir per les regles de dèficit d'Europa.
L’anàlisi racional indica que Illa pot guanyar amb una certa comoditat i després triar el soci (Esquerra o Junts) que menys coses li demani a canvi. Però en política catalana la racionalitat cotitza a la baixa i el que avui sembla impossible (per exemple una reedició de la coalició Junts-Esquerra o Esquerra-Junts) podria tornar a ser una possibilitat certa. Com també pot ser cert un govern en minoria del PSC amb el suport parlamentari dels “constitucionalistes” disposats a tot per evitar que els independentistes continuïn manant.
La inestabilitat política a Catalunya i Espanya inaugurada pel 155 que amb tanta alegria van aprovar PP i PSOE no té cap intenció de desaparèixer. Ans al contrari, continuarà corcant els fonaments de la Constitució de 1978 i de les institucions que se’n deriven: una justícia que ja és una caricatura d’una república bananera, una administració que amenaça ruïna per l’aluminosi de la corrupció i uns parlaments estatals i autonòmics on la sarna de l’extrema dreta s’escampa sense aturador.
El que no som capaços de saber és si tot plegat serà el germen d’una nova oportunitat d’alliberament o la tomba definitiva de les aspiracions nacionals de Catalunya.
El que d’antuvi arrenca amb el cavall guanyador, Salvador Illa, té a sobre del cap una enorme espasa de Dàmocles. I qui diu Dàmocles diu Koldo. Esquerra i Junts ja han ensenyat genives en anunciar que demanaran la seva compareixença legislativa per tal que doni explicacions. L’erosió que pot patir el líder socialista –que veurà com molts votants de Ciutadans no tornaran al PSC sinó que es quedaran a casa– serà suficient per posar en perill el triomf que per ara li donen totes les enquestes? El temps ho dirà.
Puigdemont, per la seva banda, ha decidit jugar a fons la carta personal. La posada en escena d’Elna va marginar per complet Junts i a Twitter demanava suport redirigint els seus seguidors al seu web personal i no al del partit. És un gat vell de la política i sap que en totes les eleccions mana més el cor que no pas el cap, i per això apuntarà tots els canons a l’èpica d’un retorn que pugui ser celebrat com la derrota de l’estat que l’ha empaitat sense èxit des de l’octubre de 2017.
Esquerra no pot contraposar el seu sant crist gros, perquè Junqueras encara pateix la inhabilitació que l’indult no va esborrar. Aragonès no té el carisma de Puigdemont, però pot exhibir un balanç de gestió substancial, que no emocionarà els independentistes més frustrats pel resultat del procés, però que pot recollir suports en les fronteres electorals del seu partit amb els comuns i amb els socialistes. Són molts els sectors socials, econòmics i culturals que es planyen pel fracàs d'un pressupost expansiu que no es tornarà a repetir per les regles de dèficit d'Europa.
L’anàlisi racional indica que Illa pot guanyar amb una certa comoditat i després triar el soci (Esquerra o Junts) que menys coses li demani a canvi. Però en política catalana la racionalitat cotitza a la baixa i el que avui sembla impossible (per exemple una reedició de la coalició Junts-Esquerra o Esquerra-Junts) podria tornar a ser una possibilitat certa. Com també pot ser cert un govern en minoria del PSC amb el suport parlamentari dels “constitucionalistes” disposats a tot per evitar que els independentistes continuïn manant.
La inestabilitat política a Catalunya i Espanya inaugurada pel 155 que amb tanta alegria van aprovar PP i PSOE no té cap intenció de desaparèixer. Ans al contrari, continuarà corcant els fonaments de la Constitució de 1978 i de les institucions que se’n deriven: una justícia que ja és una caricatura d’una república bananera, una administració que amenaça ruïna per l’aluminosi de la corrupció i uns parlaments estatals i autonòmics on la sarna de l’extrema dreta s’escampa sense aturador.
El que no som capaços de saber és si tot plegat serà el germen d’una nova oportunitat d’alliberament o la tomba definitiva de les aspiracions nacionals de Catalunya.