És molt bonic arribar al cim d'una muntanya i trobar-hi una estelada onejant al vent. O una simple bandera catalana. Des del segle XIX, que els excursionistes catalans, a banda de penjar la creu a cada cim que van conquistar, hi van posar la bandera, la nostra. L'excursionisme era un símbol d'identitat nacional.
Ara no ho és tant perquè hi ha gent de totes les tendències i procedents de tot arreu fent els nostres cims. També els del Collsacabra. Tanmateix, fa il·lusió trobar l'estelada al punt més alt de Cabrera, del Pla d'Aiats o, fins i tot de l'Agullola de la Tuta.
I així i tot, hi ha un problema: el Collsacabra és un viver de voltors. Surten de bon matí de les cingleres i, en grups de deu, vint o fins i tot trenta, omplen el cel i cerquen menjar per devorar entre tots. Un el distingeix. I després l'ataquen en grup. És una meravella veure els voltors com volen, sobretot, i també altres ocells de grans dimensions, és clar (corbs, àguiles, aufranys...). Però cito els voltors perquè els veig que reposen a les roques que sobresurten... si és que no hi ha cap bandera.
La bandera fa d'espantaocells. Voleia al vent i, evidentment, aquestes aus imponents no s'hi acosten. Així, podem trobar voltors reposant (o enlairant-se quan hi arribem... espectacular!), a cingles com el del morral de Caselles o el de Rocallarga. I no en trobarem mai ni al pla Boixer ni al Pla d'Aiats ni a l'Agullola de la Tuta.
No sé fins a quin punt és inconvenient el tema de les banderes. Poso els meus pensaments damunt la taula: si hi ha banderes, no hi ha voltors. I, si hi ha voltors, vol dir que no hi ha banderes. Què triem? La controvèrsia està servida.