No ens podem queixar ni de la quantitat ni de la qualitat de biblioteques d'Osona. Atenint-nos a les últimes notícies, s'acaba d'inaugurar, a més, l'Anton Carrera de Sant Julià de Vilatorta, i comptem amb una de les biblioteques més esplèndides de Catalunya, que és la Pilarin Bayés de Vic. Si a tot plegat hi sumem els bibliobusos, qualsevol racó de món comarcal queda cobert, tothom té accés a les històries màgiques que emanen dels llibres i, si no llegeix, és perquè no ho vol.
En comarques que tenim al costat, com el Ripollès o la Garrotxa, no es pot dir el mateix. Cert que hi ha biblioteques, però els bibliobusos només existeixen a determinats llocs, com a la nostra demarcació. Per tant, els pobles del Pirineu oriental han de fer quilòmetres per trobar llibres de préstec, i aquest no és el millor pla de foment de la lectura, penso.
Quan jo era petita, als anys 60, vivia a Pamplona. Em penso que a l'escola on anava hi havia una minibiblioteca, però no recordo haver-hi agafat cap llibre (devien ser de sants i màrtirs perquè l'escola era de monges). En canvi, els meus pares em compraven un llibre cada diumenge en una llibreria que obria encara que fos festa. Jo el devorava en dues hores i em dedicava a rellegir-lo tota la setmana. I a poc a poc construïa la meva petita biblioteca, l'únic que tenia de valor. Quan vaig arribar a Barcelona, el 1972, el concepte "biblioteca" era privat o molt restrictiu (que jo sàpiga). A l'escola on anava n'hi havia una, amb bibliotecària inclosa, que ens aconsellava uns llibres per llegir que jo trobava avorridíssims. Els llegia perquè normalment eren els de lectura obligatòria a classe i s'havia de fer. Dels "meus", els que em tenien el cap i el cor robats (Enid Blyton sobretot, i, més tard, Agatha Christie), ni rastre. (Faig un parèntesi per dir que, si us plau, feu plans de lectura a les escoles que incloguin la tria lliure de llibres de nens i adolescents -d'infants, com en dieu vosaltres- perquè, si no, no ens en sortirem!)
Quan jo era petita i no tan petita, els nens i els joves llegien molt més. A banda de trobar-se i de jugar amb els altres, no hi havia cap més sistema de distracció que no fos la televisió que, almenys a casa meva, es mirava amb comptagotes. Tots plegats ens capbussàvem en els llibres i l'endemà explicàvem què havíem llegit a família, amics i companys. Ara, els joves només ho poden fer amb els altres que també llegeixen, pocs, i que per fer-ho no miren tantes sèries ni s'enganxen a les xarxes. Són una raça a part, potser en perill d'extinció. Espero que no. Però si els salvem, a ells com als adults, serà gràcies a les llibreries, a les biblioteques... i als bibliobusos.