He pujat a Cabrera. La "nova" Cabrera. No és que hagin canviat la muntanya, ni la vista, ni el verd, ni els cingles. No és tampoc que hagi canviat l'amabilitat i acolliment a dalt al santuari, ni els somriures, ni l'atenció. Tampoc no ha canviat el menú, almenys a grans trets: hi tenim arròs de muntanya, carn a la brasa i totes aquelles coses que fan que un dinar a Cabrera sigui un dinar a Cabrera.
El que sí que ha canviat són les cares, i la jubilació de les veteranes que feia anys que feien les delícies de qui es volia asseure a tastar-les (gràcies i bravo!) s'ha substituït per la joventut que, per sort, estima la muntanya. També somriuen, també fan arròs, també acullen. Són l'Eloi, la Montserrat i en Marc, una joia entre un jovent que no gaire sovint es vol lligar a una aventura "fora de tota terra habitada", com hauria dit El Petit Príncep parlant del seu país en el seu planeta B612.
Cabrera s'ha convertit en un but per a caminants, per als que som de prop i per als que venen de fora. Ja no se senten la flaire ni el soroll del generador que anava amb benzina, sinó que s'hi veuen plaques solars que fan brillar encara més un santuari que ha esdevingut una icona, i que ho va ser ja des que els vescomtes de Cabrera van decidir fer allà un castell defensiu en temps de Guifré el Pilós.
Al restaurant es respiren novetats. El que funciona, no es toca, això se sap de sempre (l'arròs, ep, i la brasa). Però s'hi afegeixen postres fetes a mà (la de la Montserrat) i galetes exquisides. I es netegen i restauren les taules que potser al cap de no res s'haurien hagut de llançar i que ara gairebé brillen (quina feinada, ja ho pots agrair, Mare de Déu de Cabrera!). I es canvien les finestres perquè el fred no s'hi filtri a ple hivern.
I venen ganes de ser-hi més, de pujar-hi, d'estar-s'hi, d'entaular-s'hi.
Gràcies, nois. Gràcies Montserrat, Marc, Eloi (admirat Eloi de Cantoni, que ets capaç de bellugar el món amb un petit punt de suport!)
D'aquí a l'infinit, tenim Cabrera.