No m’agrada gaire, el fred.
Sí que m’agrada, però, l’escalforeta del sol d’hivern que travessa les branques nues i omple el bosc de recers i la ciutat de racons tebis.
Sí que m’agrada l’escalfor de la llar de foc i la dansa incessant de les flames i la cendra. Potser la companyia i els regals. Potser un pessebre.
Sí que m’agrada l’abraçada de les mantes i la tebior de les abraçades.
Sempre he recordat d’una manera molt intensa un dia de boira gebradora a Vic. Devia tenir cinc o sis anys, perquè tot just començava a saber llegir i tots els rètols em cridaven l’atenció, com si fossin enigmes a punt de ser desxifrats. Però el fred travessava bufanda i abric i se’m clavava amb mil agulles a la pell i m’humitejava el nas vermell i els cabells.
Però llavors el pare em va fer entrar en una cova tèbia i plena de fum. No hi anàvem mai, als bars. Allò era molt excepcional, i em vaig sentir reviure. Al meu davant va aparèixer una tassa de xocolata calenta que feia l’olor més deliciosa que jo havia sentit mai. I el gust. I aquella suavitat sense grumolls a la boca: deu vegades millor que la de casa, i això que la xocolata desfeta de casa també m’agradava molt.
En canvi ara no m’agrada gaire, la xocolata, i em deleixo més pels cafès sense passaport. Però guardo aquell hivern gebrat i aquella olor tèbia al fons del cor.
Però aquests dies penso sovint en les cases fredes dels qui, tot i treballar, no poden encendre el foc.
Penso en fogons sense flama i en aixetes sense aigua. Pobreses de porta endins, al costat mateix de les ciutats il·luminades amb solidaritats de mentida, amb aparadors de felicitats segures a preu de saldo.
Penso en cases sense sostre i en cases sense casa, pessebres de fred i aigua, de fred i fang, de fred i neu, de fred i glaç: pessebres vivents del desconsol, viatges impossibles cap al miratge llunyà de les ciutats enlluernades. Viatges cap a les fronteres amb banderes que no abriguen.
No m’agrada gens, aquest fred.
Sí que m’agrada, però, l’escalforeta del sol d’hivern que travessa les branques nues i omple el bosc de recers i la ciutat de racons tebis.
Sí que m’agrada l’escalfor de la llar de foc i la dansa incessant de les flames i la cendra. Potser la companyia i els regals. Potser un pessebre.
Sí que m’agrada l’abraçada de les mantes i la tebior de les abraçades.
Sempre he recordat d’una manera molt intensa un dia de boira gebradora a Vic. Devia tenir cinc o sis anys, perquè tot just començava a saber llegir i tots els rètols em cridaven l’atenció, com si fossin enigmes a punt de ser desxifrats. Però el fred travessava bufanda i abric i se’m clavava amb mil agulles a la pell i m’humitejava el nas vermell i els cabells.
Però llavors el pare em va fer entrar en una cova tèbia i plena de fum. No hi anàvem mai, als bars. Allò era molt excepcional, i em vaig sentir reviure. Al meu davant va aparèixer una tassa de xocolata calenta que feia l’olor més deliciosa que jo havia sentit mai. I el gust. I aquella suavitat sense grumolls a la boca: deu vegades millor que la de casa, i això que la xocolata desfeta de casa també m’agradava molt.
En canvi ara no m’agrada gaire, la xocolata, i em deleixo més pels cafès sense passaport. Però guardo aquell hivern gebrat i aquella olor tèbia al fons del cor.
Però aquests dies penso sovint en les cases fredes dels qui, tot i treballar, no poden encendre el foc.
Penso en fogons sense flama i en aixetes sense aigua. Pobreses de porta endins, al costat mateix de les ciutats il·luminades amb solidaritats de mentida, amb aparadors de felicitats segures a preu de saldo.
Penso en cases sense sostre i en cases sense casa, pessebres de fred i aigua, de fred i fang, de fred i neu, de fred i glaç: pessebres vivents del desconsol, viatges impossibles cap al miratge llunyà de les ciutats enlluernades. Viatges cap a les fronteres amb banderes que no abriguen.
No m’agrada gens, aquest fred.