Quan em miro al mirall, cada matí, hi ha una vella arrugada com una pansa que em mira amb cara de sorpresa. Sovint, no m'hi reconec.
- Com estàs? –li dic, per dir alguna cosa.
- Potser bé -em diu- Si no fos...
La tirallonga és llarga: si no fos que no he dormit gaire bé, si no fos l'esquena, si no fos la panxa, si no fos la cama, si no fos el peu...
Li responc amb una afirmació que mai no m'ha pogut rebatre:
- Mai no seràs tan jove com ara!
Així, doncs, m'encabeixo els sinofos com puc a la butxaca i me'n vaig a córrer món i a gaudir d'aquesta joventut relativa.
Fa un dia preciós, vermell com una síndria oberta, obert com una flor desclosa, amb les faldilles blaves del cel esteses damunt les teulades i els ocells sempre joves que estrenen, cada dia, el món.
He d'anar al metge. No és un projecte gaire emocionant, però decideixo que gaudiré d'aquest dia com si no n'hi hagués cap altre.
Al tren, assec tots els sinofos arrenglerats al seient del costat, amb l'esperança que s'adormiran i no faran xivarri, perquè, si no, ves a saber si el revisor no me'n demanarà el bitllet.
Però els revisors solen ignorar els cabells blancs. Sé que soc gairebé invisible.
Així, doncs, miro el paisatge tan sabut que sempre és diferent, perquè la llum ve de dret o de biaix; perquè a les muntanyes hi ha molta o poca neu; perquè els camps grocs de colza es tornen, de mica en mica, verds; perquè quan passi el riu potser hi veuré un martinet blanc o un bernat pescaire; perquè el blat ja és espigat, o no; perquè les garses, blanques i negres, fan volades curtes arran dels camps i després s'enfilen a un arbre ja verd.
Avui trobo tothom bonic. Els joves, perquè són joves: impacients, adelerats, àgils, preciosos; els vells, perquè tenen (tenim) mans nuoses i mirades profundes com pous de records.
Al carrer m'atura un home desconegut que era, explica, un meu alumne: un nen. Provo de recordar-lo, han passat molts anys... Però m'alegra la petita conversa a peu dret. Hi ha dies que sembla que acostin les òrbites humanes i altres que les allunyen.
No faré gran cosa, però viuré amb agraïment aquesta llum que una estrella pretèrita va deixar per a nosaltres.
Potser les paraules pensades em faran un remolí petit al cap, una frisança de dir-les, de fer-ne un enfilall com un collaret de dues voltes, de fer-ne matèria intel·ligible o potser, antimatèria.
Potser les paraules són aigua, que agafa la forma del pensament que la conté, que es fan missatge en una ampolla, que es fan cartes a les bústies o pintades en una paret.
Potser n'hi ha prou de provar de ser saurins, endevinadors de l'aigua amagada.
Els qui no sabem pintar, ni fer música, ni ballar... tenim a vegades aquest desig de dir i de ser.
De tornada retrobo tots els sinofos ben desperts, i els assec a la taula llarga del sopar que potser faig i comparteixo amb la família, o no. Venen les hores de lectura per fer passar les hores amb pinyol, les nits amb son estantissa foradades d'estrelles i de somnis petits.
I sé que tot està bé, en el fons. Que jo soc nosaltres, que tinc totes les edats i que acabo de néixer, o de morir, que ve a ser el mateix.
- Com estàs? –li dic, per dir alguna cosa.
- Potser bé -em diu- Si no fos...
La tirallonga és llarga: si no fos que no he dormit gaire bé, si no fos l'esquena, si no fos la panxa, si no fos la cama, si no fos el peu...
Li responc amb una afirmació que mai no m'ha pogut rebatre:
- Mai no seràs tan jove com ara!
Així, doncs, m'encabeixo els sinofos com puc a la butxaca i me'n vaig a córrer món i a gaudir d'aquesta joventut relativa.
Fa un dia preciós, vermell com una síndria oberta, obert com una flor desclosa, amb les faldilles blaves del cel esteses damunt les teulades i els ocells sempre joves que estrenen, cada dia, el món.
He d'anar al metge. No és un projecte gaire emocionant, però decideixo que gaudiré d'aquest dia com si no n'hi hagués cap altre.
Al tren, assec tots els sinofos arrenglerats al seient del costat, amb l'esperança que s'adormiran i no faran xivarri, perquè, si no, ves a saber si el revisor no me'n demanarà el bitllet.
Però els revisors solen ignorar els cabells blancs. Sé que soc gairebé invisible.
Així, doncs, miro el paisatge tan sabut que sempre és diferent, perquè la llum ve de dret o de biaix; perquè a les muntanyes hi ha molta o poca neu; perquè els camps grocs de colza es tornen, de mica en mica, verds; perquè quan passi el riu potser hi veuré un martinet blanc o un bernat pescaire; perquè el blat ja és espigat, o no; perquè les garses, blanques i negres, fan volades curtes arran dels camps i després s'enfilen a un arbre ja verd.
Avui trobo tothom bonic. Els joves, perquè són joves: impacients, adelerats, àgils, preciosos; els vells, perquè tenen (tenim) mans nuoses i mirades profundes com pous de records.
Al carrer m'atura un home desconegut que era, explica, un meu alumne: un nen. Provo de recordar-lo, han passat molts anys... Però m'alegra la petita conversa a peu dret. Hi ha dies que sembla que acostin les òrbites humanes i altres que les allunyen.
No faré gran cosa, però viuré amb agraïment aquesta llum que una estrella pretèrita va deixar per a nosaltres.
Potser les paraules pensades em faran un remolí petit al cap, una frisança de dir-les, de fer-ne un enfilall com un collaret de dues voltes, de fer-ne matèria intel·ligible o potser, antimatèria.
Potser les paraules són aigua, que agafa la forma del pensament que la conté, que es fan missatge en una ampolla, que es fan cartes a les bústies o pintades en una paret.
Potser n'hi ha prou de provar de ser saurins, endevinadors de l'aigua amagada.
Els qui no sabem pintar, ni fer música, ni ballar... tenim a vegades aquest desig de dir i de ser.
De tornada retrobo tots els sinofos ben desperts, i els assec a la taula llarga del sopar que potser faig i comparteixo amb la família, o no. Venen les hores de lectura per fer passar les hores amb pinyol, les nits amb son estantissa foradades d'estrelles i de somnis petits.
I sé que tot està bé, en el fons. Que jo soc nosaltres, que tinc totes les edats i que acabo de néixer, o de morir, que ve a ser el mateix.