Resulta que volia parlar de primavera, de desig de primavera. Però ara cauen les bombes i sembla gairebé obscè oblidar-les, i parlar de flors i violes.
Cauen les bombes. No només a Ucraïna, però ara el focus mediàtic és aquí. Això de les guerres televisades és terrible, perquè les fa irreals, i no.
Sabeu allò de les papallones a l’estómac? Doncs volia parlar d'això. Pot ser la por imposada: ara el virus, ara la guerra, que és de debò, però que ens fan mirar amb les ulleres que volen, les dels bons i els dolents, i no és així.
Però les papallones a l'estómac poden ser unes altres, aquelles que fan les pessigolles que sabeu. Diuen que aquest any n’hi haurà un fotimer. Per poc que plogui i es facin un parell de bassals als camins, ja les tindrem aquí. Però cauen les bombes damunt les papallones, damunt les flors.
Aneu amb compte. Semblarà que les bombes no us han tocat, que la guerra és lluny, i no. És aquí, a la cantonada. Hi perdem totes, tots. És la derrota de la humanitat.
Aneu amb compte. Semblarà que no us han tocat, les papallones, però ja les teniu a l’estómac, al bosc arbrat dels bronquis, al cap: i llavors començarà una batalla incessant entre el seny i la rauxa que poblarà els vostres dies i les vostres nits.
Us tornareu beneits. Somriureu sense sota ni volta al veí feréstec, a la veïna que no us ha mirat mai. Abraçareu el carter encara que no us porti cap carta i, si la cosa és greu, escriureu cartes d’amor amb la vostra adreça només perquè no sigui dit que no n’heu rebut mai cap.
Però cauen les bombes. A prop.
Les papallones, per a García Márquez a Cien años de soledad són grogues: són les que envolten Mauricio Babilonia, enamorat, vagi on vagi:"...ella no necesitaba verlo para descubrirlo, porque se lo indicaban las mariposas".
Cauen les bombes. Però als soterranis de Kíev, enmig de la desolació, algú fa anys, i són pocs. Algú fa anys, i són molts. Algú té el cor tan ple de papallones grogues que només pot mirar endavant, malgrat tot.
Ho diu Natalka Bilotserkivets, nascuda el 1954 a Ucraïna:
En un subterráneo donde habita el dolor
«¡En un subterráneo donde habita el dolor
entre el mendigo y los vendedores de flores,
entre impuros charcos congelados y colillas,
suena, clarín de oro, este músico!
Alto y pálido
en una bruma sucia
su saxofón
suena para la gente
jalea fiesta
en la noche fría
y trae primavera
al subterráneo,
es sollozo feliz
es grito de amor
es lengua de sangre
es gran ofrenda
es gran ofrenda
es lengua de sangre
es grito de amor
es sollozo feliz».
Jo també volia parlar de primavera.
Cauen les bombes. No només a Ucraïna, però ara el focus mediàtic és aquí. Això de les guerres televisades és terrible, perquè les fa irreals, i no.
Sabeu allò de les papallones a l’estómac? Doncs volia parlar d'això. Pot ser la por imposada: ara el virus, ara la guerra, que és de debò, però que ens fan mirar amb les ulleres que volen, les dels bons i els dolents, i no és així.
Però les papallones a l'estómac poden ser unes altres, aquelles que fan les pessigolles que sabeu. Diuen que aquest any n’hi haurà un fotimer. Per poc que plogui i es facin un parell de bassals als camins, ja les tindrem aquí. Però cauen les bombes damunt les papallones, damunt les flors.
Aneu amb compte. Semblarà que les bombes no us han tocat, que la guerra és lluny, i no. És aquí, a la cantonada. Hi perdem totes, tots. És la derrota de la humanitat.
Aneu amb compte. Semblarà que no us han tocat, les papallones, però ja les teniu a l’estómac, al bosc arbrat dels bronquis, al cap: i llavors començarà una batalla incessant entre el seny i la rauxa que poblarà els vostres dies i les vostres nits.
Us tornareu beneits. Somriureu sense sota ni volta al veí feréstec, a la veïna que no us ha mirat mai. Abraçareu el carter encara que no us porti cap carta i, si la cosa és greu, escriureu cartes d’amor amb la vostra adreça només perquè no sigui dit que no n’heu rebut mai cap.
Però cauen les bombes. A prop.
Les papallones, per a García Márquez a Cien años de soledad són grogues: són les que envolten Mauricio Babilonia, enamorat, vagi on vagi:"...ella no necesitaba verlo para descubrirlo, porque se lo indicaban las mariposas".
Cauen les bombes. Però als soterranis de Kíev, enmig de la desolació, algú fa anys, i són pocs. Algú fa anys, i són molts. Algú té el cor tan ple de papallones grogues que només pot mirar endavant, malgrat tot.
Ho diu Natalka Bilotserkivets, nascuda el 1954 a Ucraïna:
En un subterráneo donde habita el dolor
«¡En un subterráneo donde habita el dolor
entre el mendigo y los vendedores de flores,
entre impuros charcos congelados y colillas,
suena, clarín de oro, este músico!
Alto y pálido
en una bruma sucia
su saxofón
suena para la gente
jalea fiesta
en la noche fría
y trae primavera
al subterráneo,
es sollozo feliz
es grito de amor
es lengua de sangre
es gran ofrenda
es gran ofrenda
es lengua de sangre
es grito de amor
es sollozo feliz».
Jo també volia parlar de primavera.