Per poc que gratem una mica en la història de l'edat mitjana, ens topem amb els Mals Usos, una colla de lleis abusives per als pagesos que ara, justament, ens esgarrifen. Si no fos que molts d'aquests "Mals Usos", de fet no estan massa lluny de les coses que passen actualment: això sí, sense caràcter de llei. Més de cinc-cents anys, després!
Per exemple, la Remença personal: els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva no podien abandonar el mas que treballaven sense haver-se redimit per part del seu senyor feudal. La redempció afectava no solament el pagès, sinó també la muller i, sobretot, els fills i filles.
Em pregunto: i ara? Les hipoteques abusives, no lliguen igualment els treballadors a un tros de casa i a un tros de feina? No lliguen la seva família, fins al punt que un deute pot transcendir una generació? I això si pel mig no hi ha un desnonament perquè, en aquest cas, et quedes sense casa però amb el deute.
I un altre exemple, la Cugúcia: penalització per la infidelitat matrimonial de la muller d'un pagès de remença. Com si la muller fos propietat del senyor feudal. I ara, quantes dones són tractades com a una propietat, com a un objecte? Vivim uns temps en què l'educador sexual dels nostres fills i filles és en molts casos la pornografia, a la qual tenen accés des de ben petits. Llavors ens estranyem de les violacions, quan en realitat reprodueixen els models de barbàrie que poden arribar a pensar que són normals.
El dret de cuixa no està tan ben documentat, però sembla que aquest "dret" o, en llatí vulgar medieval, ius primae noctis (també, antigament, "dret de pernada") seria un hipotètic dret o privilegi del senyor de mantenir relacions sexuals amb una dona del seu domini en la seva nit de noces, i per tant a gaudir de la seva virginitat, o bé qualsevol altre nit o dia.
Hem avançat gaire? Com se n'ha de dir, d'una violació? Com se n'ha de dir, de l'assetjament sexual patit per moltíssimes dones a la feina? Com de n'ha de dir, de la por a denunciar-ho per pressions i represàlies segures?
El dia 23 d'octubre de 2020, unes treballadores de l'escorxador Esfosa van presentar una denúncia per assetjaments sexuals contra un encarregat del servei de neteja d'aquest escorxador. Aquests assetjaments es van produir diverses vegades i només la por a perdre la feina va evitar que la denúncia es fes abans. Arran d'aquesta denúncia, van sortir a la llum diversos episodis semblants, tot i que la por, una vegada més, va fer que no es denunciessin.
Més de dos anys després, i a les portes del judici contra aquests assetjaments, que serà el 29 de setembre de 2022 a Manresa, tenim clar que no deixarem soles les denunciants; sabem que el seu cas només és una ínfima part visible d'uns abusos a la feina lamentablement molt freqüents i molt silenciats.
El dia 29, a Manresa, hi serem. Alçarem la veu en nom de tantes dones que pateixen en silenci, a la feina, insinuacions, brometes de mal gust, o assetjaments més greus.
Si un assetjament sexual és sempre denunciable, ho és encara més quan es fa des de la superioritat jeràrquica, amb l'amenaça de deixar sense feina la dona assetjada, que pateix en silenci, a vegades durant anys, perquè no sap com prescindir de la feina, perquè ha de portar el pa a casa, perquè té fills petits, o perquè no sap com explicar-ho a la família: la vergonya, que hauria de ser de l'assetjador, es trasllada a la víctima, que ha de viure amb les seqüeles del que ha patit i , si denuncia, amb les pressions per haver gosat alçar la veu.
Mentrestant, els incompliments de l'obligació de mantenir els fills, en un divorci, es continuen produint, impunement; però si fos la dona, qui abandonés les criatures, sortiria a les portades dels diaris.
També els acudits masclistes continuen circulant amb aquella alegria: als bars, als dinars de colla, a les xarxes socials, als mitjans escrits. I si alguna dona no els riu prou, ei, és que no té sentit de l'humor. Poden semblar inofensius: però ajuden a crear un estat d'opinió en què els abusos són vistos amb condescendència... fins que mor una altra dona a mans del seu maltractador.
És hora de revisar de quina manera hem de fer les paus amb la nostra consciència. Perquè la lluita feminista no és només una lluita de dones, sinó una lluita pels drets humans més elementals, entre els quals el dret al respecte i el dret a la vida. És la idea radical que les dones som persones.
Per exemple, la Remença personal: els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva no podien abandonar el mas que treballaven sense haver-se redimit per part del seu senyor feudal. La redempció afectava no solament el pagès, sinó també la muller i, sobretot, els fills i filles.
Em pregunto: i ara? Les hipoteques abusives, no lliguen igualment els treballadors a un tros de casa i a un tros de feina? No lliguen la seva família, fins al punt que un deute pot transcendir una generació? I això si pel mig no hi ha un desnonament perquè, en aquest cas, et quedes sense casa però amb el deute.
I un altre exemple, la Cugúcia: penalització per la infidelitat matrimonial de la muller d'un pagès de remença. Com si la muller fos propietat del senyor feudal. I ara, quantes dones són tractades com a una propietat, com a un objecte? Vivim uns temps en què l'educador sexual dels nostres fills i filles és en molts casos la pornografia, a la qual tenen accés des de ben petits. Llavors ens estranyem de les violacions, quan en realitat reprodueixen els models de barbàrie que poden arribar a pensar que són normals.
El dret de cuixa no està tan ben documentat, però sembla que aquest "dret" o, en llatí vulgar medieval, ius primae noctis (també, antigament, "dret de pernada") seria un hipotètic dret o privilegi del senyor de mantenir relacions sexuals amb una dona del seu domini en la seva nit de noces, i per tant a gaudir de la seva virginitat, o bé qualsevol altre nit o dia.
Hem avançat gaire? Com se n'ha de dir, d'una violació? Com se n'ha de dir, de l'assetjament sexual patit per moltíssimes dones a la feina? Com de n'ha de dir, de la por a denunciar-ho per pressions i represàlies segures?
El dia 23 d'octubre de 2020, unes treballadores de l'escorxador Esfosa van presentar una denúncia per assetjaments sexuals contra un encarregat del servei de neteja d'aquest escorxador. Aquests assetjaments es van produir diverses vegades i només la por a perdre la feina va evitar que la denúncia es fes abans. Arran d'aquesta denúncia, van sortir a la llum diversos episodis semblants, tot i que la por, una vegada més, va fer que no es denunciessin.
Més de dos anys després, i a les portes del judici contra aquests assetjaments, que serà el 29 de setembre de 2022 a Manresa, tenim clar que no deixarem soles les denunciants; sabem que el seu cas només és una ínfima part visible d'uns abusos a la feina lamentablement molt freqüents i molt silenciats.
El dia 29, a Manresa, hi serem. Alçarem la veu en nom de tantes dones que pateixen en silenci, a la feina, insinuacions, brometes de mal gust, o assetjaments més greus.
Si un assetjament sexual és sempre denunciable, ho és encara més quan es fa des de la superioritat jeràrquica, amb l'amenaça de deixar sense feina la dona assetjada, que pateix en silenci, a vegades durant anys, perquè no sap com prescindir de la feina, perquè ha de portar el pa a casa, perquè té fills petits, o perquè no sap com explicar-ho a la família: la vergonya, que hauria de ser de l'assetjador, es trasllada a la víctima, que ha de viure amb les seqüeles del que ha patit i , si denuncia, amb les pressions per haver gosat alçar la veu.
Mentrestant, els incompliments de l'obligació de mantenir els fills, en un divorci, es continuen produint, impunement; però si fos la dona, qui abandonés les criatures, sortiria a les portades dels diaris.
També els acudits masclistes continuen circulant amb aquella alegria: als bars, als dinars de colla, a les xarxes socials, als mitjans escrits. I si alguna dona no els riu prou, ei, és que no té sentit de l'humor. Poden semblar inofensius: però ajuden a crear un estat d'opinió en què els abusos són vistos amb condescendència... fins que mor una altra dona a mans del seu maltractador.
És hora de revisar de quina manera hem de fer les paus amb la nostra consciència. Perquè la lluita feminista no és només una lluita de dones, sinó una lluita pels drets humans més elementals, entre els quals el dret al respecte i el dret a la vida. És la idea radical que les dones som persones.