Et despertes, i el núvol negre és davant teu: has d’anar a treballar. Però no és pas la feina, el que t’espanta, sinó el fet d’haver-lo de tornar a veure, sí o sí. Ell. El teu assetjador, que també ho és d’altres dones. Ja t’ho van advertir: té les mans llargues. Si t’hi avens, bé. Si no... et farà la vida impossible.
I t’ha fet la vida impossible, durant anys. Se t’ha insinuat. T’ha fet comentaris obscens, t’ha insultat. S’ho ha fet venir bé per trobar-te sola i grapejar-te: els pits, el ventre, el cul. Un dia sí i l’altre també.
T’ha dit el preu de la teva tranquil·litat, com aquell qui reclama una factura antiga. Un preu que no vols pagar.
Portes la seva empremta com una taca: a la feina, et dutxes d’una revolada, per por que torni a entrar. Després, a casa, et dutxes furiosament, però la brutícia no se’n va. Aguantes. Aguantes. Aguantes. Els teus fills han de menjar.
T’ha costat anys, decidir-te a denunciar-lo. Hi havia la soledat. Era un secret esbombat a crits, però silenciat. Un silenci aclaparador. Hi havia la vergonya, que havia de ser seva però que portaves arrapada a la pell i al cap. Què en dirien, a casa? Què en diria, la gent? Et creurien?
Finalment, has trobat la força i el suport: de les dones, sobretot. Has entès que ho havies de denunciar no només per tu, sinó per les companyes que pateixen el mateix assetjament, per les que vindran. Per les que van ser vexades abans que tu. Per les mortes d’aquí i d’allà.
Al judici, inacabable, hi ha moments en què la culpable sembles tu. Quan va ser? Quin dia? On? Quin any? Hi havia testimonis? Sembla que hagis de demostrar la teva innocència. No es tracta de demostrar la seva culpabilitat?
La Fiscalia demana una multa irrisòria per a l’acusat. El teu advocat demana anys de presó. A veure com anirà...
Quan surts, però, i veus tota la gent que t’espera i que t’abraça, saps que, acabi com acabi, la victòria moral és teva. Vostra. Que has escrit, malgrat tot el patiment, malgrat la por que portes incrustada a l’ànima, una línia vermella feta de sang, suor i llàgrimes.
El judici va ser el dia 29 d’aquest setembre, a Manresa, contra un encarregat de l’empresa de neteja d’Esfosa. Encara no se’n sap la sentència.
I t’ha fet la vida impossible, durant anys. Se t’ha insinuat. T’ha fet comentaris obscens, t’ha insultat. S’ho ha fet venir bé per trobar-te sola i grapejar-te: els pits, el ventre, el cul. Un dia sí i l’altre també.
T’ha dit el preu de la teva tranquil·litat, com aquell qui reclama una factura antiga. Un preu que no vols pagar.
Portes la seva empremta com una taca: a la feina, et dutxes d’una revolada, per por que torni a entrar. Després, a casa, et dutxes furiosament, però la brutícia no se’n va. Aguantes. Aguantes. Aguantes. Els teus fills han de menjar.
T’ha costat anys, decidir-te a denunciar-lo. Hi havia la soledat. Era un secret esbombat a crits, però silenciat. Un silenci aclaparador. Hi havia la vergonya, que havia de ser seva però que portaves arrapada a la pell i al cap. Què en dirien, a casa? Què en diria, la gent? Et creurien?
Finalment, has trobat la força i el suport: de les dones, sobretot. Has entès que ho havies de denunciar no només per tu, sinó per les companyes que pateixen el mateix assetjament, per les que vindran. Per les que van ser vexades abans que tu. Per les mortes d’aquí i d’allà.
Al judici, inacabable, hi ha moments en què la culpable sembles tu. Quan va ser? Quin dia? On? Quin any? Hi havia testimonis? Sembla que hagis de demostrar la teva innocència. No es tracta de demostrar la seva culpabilitat?
La Fiscalia demana una multa irrisòria per a l’acusat. El teu advocat demana anys de presó. A veure com anirà...
Quan surts, però, i veus tota la gent que t’espera i que t’abraça, saps que, acabi com acabi, la victòria moral és teva. Vostra. Que has escrit, malgrat tot el patiment, malgrat la por que portes incrustada a l’ànima, una línia vermella feta de sang, suor i llàgrimes.
El judici va ser el dia 29 d’aquest setembre, a Manresa, contra un encarregat de l’empresa de neteja d’Esfosa. Encara no se’n sap la sentència.