El racisme no és una opinió: és un delicte. Un president de govern que celebra més de trenta assassinats a sang freda (trenta-set, sembla) és un delinqüent que hauria de dimitir un segon després d'haver-ho dit. Això no té nom. Això no és Ucraïna i sembla que aquestes morts no importin, però no vull pas dir que les morts d'Ucraïna i Rússia pesin menys.
Arreu, les vides humanes són malversades com si fossin monedes de canvi de psicòpates que malgovernen el món com si fos un tauler d'escacs. O la seva empresa. Escac i mat, Sánchez. La indignitat i el cinisme ja no poden arribar més lluny.
Més a prop, partits que s'han legalitzat escampen l'odi. Com va fer Hitler, com van fer els esclavistes que publicaven anuncis de venda de cavalls i esclaus (dins d'un mateix anunci) als diaris de l'època. Potser són pretesament legals, però mai no seran legítims. Aquest món fa un mal insuportable. No anem bé.
I, en canvi, el sol va sortint cada dia i el vellut de la nit ens ve a trobar cada vespre. Floreixen els boscos, riu l'aigua. Les onades llepen incessants les platges innocents que hem tornat fronteres.
No anem bé. La flor verinosa de la indiferència ens corseca per dins, ens torna autòmats, robots no humans. “Que el dolor no me sea indiferente”, cantava Mercedes Sosa. Qualsevol dolor, lluny o a prop. Perquè lluny és a prop.
Si no en som capaços, de cridar contra el dolor i les morts gratuïtes, aquest silenci ens pesarà per sempre.
En aquest context, la premsa de la comarca, i d'arreu, hi té també una responsabilitat important. No es pot obviar que hi ha discursos d'odi disfressats de partits legals, i no es poden tractar com si fossin partits legítims, perquè fer això és blanquejar-los; és alimentar la serp.
Ja fa molts anys, vaig veure això escrit en una paret, a Alemanya: "Immigrants, no ens deixeu sols amb aquests racistes". Em va fer pensar. No ens salvarem sols.
No es tracta només de defensar les vides de la gent que arriba del sud, les vides i els drets de les guerres d'arreu. Perquè, si no les defensem, ens estem condemnant nosaltres. L'odi s'escampa com una taca d'oli. Si no l'aturem, ens acabarà engolint.
Encara, el sol va sortint cada dia i el vellut de la nit ens ve a trobar cada vespre, amb el seu collaret d'estrelles. Floreixen els boscos, riu l'aigua. Les onades innocents llepen incessants les platges. Ho hem de merèixer, tot això.
Arreu, les vides humanes són malversades com si fossin monedes de canvi de psicòpates que malgovernen el món com si fos un tauler d'escacs. O la seva empresa. Escac i mat, Sánchez. La indignitat i el cinisme ja no poden arribar més lluny.
Més a prop, partits que s'han legalitzat escampen l'odi. Com va fer Hitler, com van fer els esclavistes que publicaven anuncis de venda de cavalls i esclaus (dins d'un mateix anunci) als diaris de l'època. Potser són pretesament legals, però mai no seran legítims. Aquest món fa un mal insuportable. No anem bé.
I, en canvi, el sol va sortint cada dia i el vellut de la nit ens ve a trobar cada vespre. Floreixen els boscos, riu l'aigua. Les onades llepen incessants les platges innocents que hem tornat fronteres.
No anem bé. La flor verinosa de la indiferència ens corseca per dins, ens torna autòmats, robots no humans. “Que el dolor no me sea indiferente”, cantava Mercedes Sosa. Qualsevol dolor, lluny o a prop. Perquè lluny és a prop.
Si no en som capaços, de cridar contra el dolor i les morts gratuïtes, aquest silenci ens pesarà per sempre.
En aquest context, la premsa de la comarca, i d'arreu, hi té també una responsabilitat important. No es pot obviar que hi ha discursos d'odi disfressats de partits legals, i no es poden tractar com si fossin partits legítims, perquè fer això és blanquejar-los; és alimentar la serp.
Ja fa molts anys, vaig veure això escrit en una paret, a Alemanya: "Immigrants, no ens deixeu sols amb aquests racistes". Em va fer pensar. No ens salvarem sols.
No es tracta només de defensar les vides de la gent que arriba del sud, les vides i els drets de les guerres d'arreu. Perquè, si no les defensem, ens estem condemnant nosaltres. L'odi s'escampa com una taca d'oli. Si no l'aturem, ens acabarà engolint.
Encara, el sol va sortint cada dia i el vellut de la nit ens ve a trobar cada vespre, amb el seu collaret d'estrelles. Floreixen els boscos, riu l'aigua. Les onades innocents llepen incessants les platges. Ho hem de merèixer, tot això.