Tot i que va costar, l'estiu ja és aquí. Conjuntament amb la calor, les piscines, terrasses de bar i la mainada als parcs, l'estiu també l'associem al període de festes Majors. A vegades, i pel fet de saber que cada any arriba, a una festa major de carrer, barri o de poble no la valorem amb la seva importància. En una societat on tots els processos cada vegada són més individualitzats, la festa és un punt de partida cada vegada més necessari on ha de començar la rehumanització dels carrers i els barris.
Malgrat que a la festa hi torna a actuar aquella orquestra que ve any sí i any també, la mainada es mou amb la mateixa dansa que ballen els mateixos gegants o sentim espetegar sempre la palmera pirotècnica que és la tracta final del castell de focs, cal que posem en valor el ritual de la festa. Un ritual que ha d'evolucionar d'una manera natural. La festa, per senzilla que sigui, ens acabarà definint. Una festa és l'espai sentimental que es resisteix a uniformitzar-se. Un espai d'afirmació.
Reivindiquem les festes, i en especial les festes majors repartides arreu del territori, com una reacció a la mundialització/globalització. Davant de l'homogeneïtzació cultural que es plasma, per exemple en el nostre vestuari, reivindiquem els localismes i les identitats autòctones, sense gens de vergonya o por davant dels progres. El Serpent a Manlleu, en Tocasons a Taradell, la Vella, el Merma i el Nen a Vic...malgrat ser expressions de festa amb pocs anys de vida permeten la interpretació i l'actualització dels mites i llegendes.
En les darreres dècades hem viscut una evolució de determinades festes i el naixement d'algunes de noves. Segurament no totes sobreviuran i algunes d'elles canviaran i es transformaran. Sense la gent no existiria la festa. La societat canviarà i la festa es modificarà amb ella però la revisió constant és a la base de la seva contemporaneïtat. No calen grans focus, altaveus, cartells... Només gust i ganes de celebrar. Un sopar al carrer de tots els veïns, tallant el pas de cotxes i canviant la postal habitual, ja és un acte d'afirmació. Afirmació i festa són paraules que ens cal posar de costat.
Malgrat que a la festa hi torna a actuar aquella orquestra que ve any sí i any també, la mainada es mou amb la mateixa dansa que ballen els mateixos gegants o sentim espetegar sempre la palmera pirotècnica que és la tracta final del castell de focs, cal que posem en valor el ritual de la festa. Un ritual que ha d'evolucionar d'una manera natural. La festa, per senzilla que sigui, ens acabarà definint. Una festa és l'espai sentimental que es resisteix a uniformitzar-se. Un espai d'afirmació.
Reivindiquem les festes, i en especial les festes majors repartides arreu del territori, com una reacció a la mundialització/globalització. Davant de l'homogeneïtzació cultural que es plasma, per exemple en el nostre vestuari, reivindiquem els localismes i les identitats autòctones, sense gens de vergonya o por davant dels progres. El Serpent a Manlleu, en Tocasons a Taradell, la Vella, el Merma i el Nen a Vic...malgrat ser expressions de festa amb pocs anys de vida permeten la interpretació i l'actualització dels mites i llegendes.
En les darreres dècades hem viscut una evolució de determinades festes i el naixement d'algunes de noves. Segurament no totes sobreviuran i algunes d'elles canviaran i es transformaran. Sense la gent no existiria la festa. La societat canviarà i la festa es modificarà amb ella però la revisió constant és a la base de la seva contemporaneïtat. No calen grans focus, altaveus, cartells... Només gust i ganes de celebrar. Un sopar al carrer de tots els veïns, tallant el pas de cotxes i canviant la postal habitual, ja és un acte d'afirmació. Afirmació i festa són paraules que ens cal posar de costat.