No m'agrada escriure sobre política, hi ha molta gent que ho fa i jo prefereixo centrar-me en altres temes. Naturalment, tinc les meves idees polítiques que tenen com a base la llengua i la identitat del meu país, però no em caso amb cap partit per raons que ara no venen al cas.
Tanmateix, avui parlo, sí, del discurs sorprenent d'aquesta mena de bolet nuclear en què s'ha convertit l'extrema dreta catalana i de la ceba, que ha sabut captivar, segons llegeixo i sento als mitjans, tanta gent de la Catalunya Central. Per tant, també tanta gent de casa nostra.
A mi particularment se'm fa estrany, em sobta, em fereix, que algú que diu que estima el país, la cultura i la llengua, sigui excloent. Les persones que n'exclouen d'altres em posen els pèls de punta. Potser hi té a veure que a mi em van excloure a l'escola durant tres anys terribles. O potser perquè penso que dir-se català, precisament vol dir acollir el que ve de fora. Per raons geogràfiques i històriques, ho hem fet sempre. I, al capdavall, així s'ha format el país: ibers, grecs, romans, àrabs, visigots... No ens han fet el que som? Som fruit d'una barreja de civilitzacions de la qual hauríem d'estar orgullosos. No tots els pobles del món poden dir-ho perquè no són al mig d'un camí de pas com nosaltres.
Llegeixo i sento en el discurs de l'extrema dreta que s'han de tancar fronteres perquè no entrin delinqüents. Ara resulta que els delinqüents són de fora de Catalunya. Ah, caram. Nosaltres es veu que som uns sants, qui ho havia de dir. També llegeixo i sento que els de fora venen a prendre'ns la feina. Mare de Déu, quina feina? A la meva no hi ha ni un sol estranger. Potser a la vostra, sí. Però, en general, els que venen de fora fugint normalment de la misèria o de la guerra (no ho oblidem!), fan el que nosaltres no volem fer. I no soc economista, però diria que ens ajuden a mantenir les pensions dels jubilats, que cada vegada són més, i, en canvi, menys els que treballen.
Tanmateix, sembla que no es tracta ni de no voler acollir o donar feina al que arriba de fora, sinó de no voler acabar d'integrar el que ja és d'aquí perquè ha nascut aquí o perquè viu aquí des de fa deu anys, vint o tota una vida. Però li veiem la cara i sospitem que no és "dels nostres". I sembla que no ens agrada que ho arribi a ser mai. Em faig creus que puguem discutir que la Senyora X no es vol integrar mentre nosaltres "le hablamos castellano porque sospechamos que no entiende el catalán" o simplement perquè es veu que tothom que d'alguna manera és diferent ha estat educat en castellà, aquí o al seu país d'origen. Qui ho havia de dir.
He vist situacions realment surrealistes, com ara una dona amb vel demanant en una botiga una llibreta en un català perfecte d'Osona, i la botiguera contestant-li amb insistència en castellà (també d'Osona). I la senyora compradora, educada i culta, en català fins al final, defensant la llengua i amb una expressió d'al·lucinar mandarines per l'actitud de la botiguera, i la botiguera insistint-hi amb el castellà fins al final, fins que la compradora marxa amb cara de deixar per inútil la botiguera.
Per què existeix aquesta islamofòbia? Per què no integrem les persones? És un tema de vels? I, si se'l treuen i parlen català, ens adonarem que no són "dels nostres" o ens costarà més classificar-los? De vegades m'agradaria fer totes aquestes preguntes i més als que pregonen aquesta doctrina perillosa, sectària i cruel que, d'altra banda, arriba a fregar l'absurd. Però com que són "els de casa", ens els creiem. Per llogar-hi cadires, catalans.