Ja fa una colla d'anys que a Osona considerem sinònims cultura i equipaments culturals. Els grans debats en aquest àmbit que transcendeixen als mitjans de comunicació se centren en com s'acabaran les obres del Teatre Centre de Manlleu, com es pot mantenir una sala polivalent com la de Seva o si un municipi com Calldetenes necessitava un teatre-auditori com el que disposa. Debatem molt del continent però molt poc del contingut.
Tenim equipaments preparats i més o menys ben gestionats però, tots amb un mateix patró. Escenaris més amples o més estrets, més focus o altaveus surround, patis de butaques on a l'espectador li queden les cames més o menys agarrotades... Hem creat espais d'exhibició a la italiana. Tots clonats. I això ha fet que molts dels creadors, que intenten guanyar-se la vida o trobar circuit pels seus espectacles, arrisquin poc o ben poc amb el lícit objectiu de presentar-ho en aquesta xarxa d'espais, buscant un mínim d'actuacions que els permeten sobreviure. D'aquest sistema anacrònic, els programadors tampoc en surten ben parats: Els regidors de cultura de torn els demanen no perdre-hi bous i esquelles i acabem trobant el mateix espectacle -que sol tenir alguna cara coneguda de televisió- en tots aquests espais. El circuit d'espais controlat pels de sempre.
Per la salut cultural d'Osona i del país ens cal trencar aquest cercle viciós. Gestors culturals, creadors i públics ens cal sortir de la zona de confort (concepte maleït gràcies als llibres d'autoajuda). Ens calen moltes Jazz Cava com la de Vic, proves i experiments en locals d'assaig de companyies com Cor Cia a Manlleu o Teatre Essela a Torelló, molts garatges com el desaparegut «Eclèctic» de Torelló o espais amb la polivalència de l'Institut del Teatre a Vic. El debat cultural ha de ser sobre el que ens ha sorprès. No pas sobre el glamur i l'elegància del lloc on es fa.
Aboquem els diners públics, els de tots, als creadors i intèrprets. Empoderem (paraula que maleeixo per haver-la gastat gràcies al seu mal ús) a col·lectius, associacions i creadors. Ens cal aire fresc. Obrim les finestres de la creació. Evitem veure i sentir el de sempre. Si no sentim la cultura, ens en convertim amb mers consumidors.
Tenim equipaments preparats i més o menys ben gestionats però, tots amb un mateix patró. Escenaris més amples o més estrets, més focus o altaveus surround, patis de butaques on a l'espectador li queden les cames més o menys agarrotades... Hem creat espais d'exhibició a la italiana. Tots clonats. I això ha fet que molts dels creadors, que intenten guanyar-se la vida o trobar circuit pels seus espectacles, arrisquin poc o ben poc amb el lícit objectiu de presentar-ho en aquesta xarxa d'espais, buscant un mínim d'actuacions que els permeten sobreviure. D'aquest sistema anacrònic, els programadors tampoc en surten ben parats: Els regidors de cultura de torn els demanen no perdre-hi bous i esquelles i acabem trobant el mateix espectacle -que sol tenir alguna cara coneguda de televisió- en tots aquests espais. El circuit d'espais controlat pels de sempre.
Per la salut cultural d'Osona i del país ens cal trencar aquest cercle viciós. Gestors culturals, creadors i públics ens cal sortir de la zona de confort (concepte maleït gràcies als llibres d'autoajuda). Ens calen moltes Jazz Cava com la de Vic, proves i experiments en locals d'assaig de companyies com Cor Cia a Manlleu o Teatre Essela a Torelló, molts garatges com el desaparegut «Eclèctic» de Torelló o espais amb la polivalència de l'Institut del Teatre a Vic. El debat cultural ha de ser sobre el que ens ha sorprès. No pas sobre el glamur i l'elegància del lloc on es fa.
Aboquem els diners públics, els de tots, als creadors i intèrprets. Empoderem (paraula que maleeixo per haver-la gastat gràcies al seu mal ús) a col·lectius, associacions i creadors. Ens cal aire fresc. Obrim les finestres de la creació. Evitem veure i sentir el de sempre. Si no sentim la cultura, ens en convertim amb mers consumidors.